Picaresca contra Maquiavel

«Els castellans, per essència desconfiats i tancats, pensen sempre que el seu adversari els vol fotre i per això sempre busquen un tercer: els tribunals».

Andreu Carranza
05 d'octubre del 2015
Actualitzat a les 18:39h
Imatge del sopar privat entre quatre ex presidents i Joan Carles de Borbó
Imatge del sopar privat entre quatre ex presidents i Joan Carles de Borbó | @marianorajoy

Imatge d'un sopar privat entre quatre ex presidents i Joan Carles de Borbó Foto: @marianorajoy


Davant del que  anomenen “La  amenaza secessionista catalana” l’Estat Espanyol ha respost de la única manera com ho sap fer: Picaresca i Plet (tribunals). Tots els pobles per igual tenen virtuts i defectes: castellans, gallecs, bascos, catalans, francesos, etc, etc. Que vaja això per davant. Tot seguit  entro a opinar sobre la forma peculiar que té l’Estat Espanyol d’afrontar el problema català. El “No” a tot de Mariano Rajoy va acompanyat d’una acció de govern  caracteritzada, al meu parer, pel binomi: “Picaresca” i  “Plet”.

Resulta que la literatura no solament servix per omplir el cap de vent als somiatruites, ens pot donar pistes, arguments sobre el caràcter individual i també social dels pobles. Potser per això els governs,  siguen del color o del lloc que siguen,  la volen recular, fer desaparèixer de les aules, perquè el poder no vol ciutadans lliures amb criteris propis, vol tècnics ben formats i sense opinió, que es dixen manipular fàcilment.  Dic això perquè la Picaresca es una invenció literaria  genuïnament castellana. És a la Castella del Siglo de Oro on apareix, com a subgènere literari. Esta és també una de les moltes i grans aportacions de les lletres castellanes al món. Que és també, com diuen els entesos, un reflex de la pròpia societat del moment, amb la irrupció de la hidalguía amb totes les connotacions positives i negatives, que n’hi a per a tots els gustos.  
   
El plet, els tribunals, és l’altre concepte del binomi que el govern espanyol utilitza per resoldre el problema català. El plet, és el litigi, especialment judicial entre les parts. El fet d’acudir sempre a la justícia, als tribunals, el fet  de pledejar eternament, és un altra característica castellana. Si mireu els programes d’entreteniment televisiu de més audiència, us adonareu que el plet, anar als tribunals és un esport que practiquen entre ells a tothora i en tot moment. A la historia d’Espanya, tenim casos paradigmàtics com per exemple el cas de “La Corona contra Colon” on van estar pledejant diverses generacions. La figura del picaplets està perfectament homologada dins del seu caràcter. 

Les societats son dinàmiques i les formes de ser evolucionen. Al llarg dels segles, el pícaro i el picaplets ha anat adaptant-se als nous temps, s’ha aprofundit en alguns aspectes, ha minvat en altres. Allò que al Segle d’Or van retratar tant bé els genials escriptors castellans al final ha acabat penetrant a totes les capes socials, no solament a les més baixes, com era inicialment el seu origen. Finalment, en època democràtica, ha aparegut un nou prototip o patró, un model on es fusionen la Picaresca i el Plet, i va molt més enllà del simple, pícaro bergant o del picaplets individual. Es tracta d’una actuació institucional Estatal, on es complementen la Picaresca i el Plet. Es tracta d’utilitzar totes les eines de l’Estat per fer totes les trampes possibles, inclosa la mentida, la falsificació, la calumnia... Es tracta també de fer les lleis a la pròpia convinença, rectificar-les si cal, canviar les regles del joc  encara que s’estigui al mig d’un judici als tribunals, per tal d’assegurar-se la victòria. Feta la llei feta la trampa.

L’Estat Espanyol no està acostumat a negociar, ni en sap ni en vol saber. En part, històricament estava mal vist mercadejar, era com rebaixar-se a cosa de jueus. És per això que li costa tant resoldre les coses fent política. Naturalment que en tots els casos hi ha excepcions i sempre es perillós generalitzar, però també hi ha trets generals en el caràcter dels pobles. Els castellans, per essència desconfiats i tancats, pensen sempre que el seu adversari els vol fotre i per això sempre busquen un tercer: els tribunals.  Esta forma de ser es contraposa al caràcter més voluble català, obert a l’àgora, la plaça, el mercat, que sentencia: la gent parlant s’entén. Un caràcter català carregat també  de defectes que analitzarem un altre dia.

Es curiós destacar que fou un rei català, Ferran, casat amb Isabel la catòlica, el model  del príncep de Maquiavel, que de seguida es va escampar com una manera de fer política. A Castella tenien dins de casa, a la cort, el model vivent  d’una nova forma de fer política revolucionaria, un model, però,  que mai no van entendre ni han entès ni entendran, ni falta que els fa. A l’Estat Espanyol no li cal Maquiavel, perquè respon amb el seu propi model de doble natura: Picaresca i Plet.

No es cap casualitat que l’Estat Espanyol estiga dalt de tot dels països amb més casos de corrupció. La picaresca és una forma de corruptela instaurada de fa segles a Espanya, a tots els nivells i estaments.  Tampoc es cap casualitat que siga un dels Estats que incompleix  més contractes de la comunitat Europea. No es cap casualitat que apareguen escampats pels carrers de Roma els sobres amb els vots dels ciutadans catalans que van votar per correu. No es cap casualitat que el vot a l’estranger haja esdevingut un escàndol monumental. No es cap casualitat que algú manipule la declaració del president de la Comunitat Europea. Ni es cap casualitat que la Junta Electoral, que hauria de ser neutral, obligue als mitjans públics a fer propaganda electoral d’uns determinats partits. Ni es normal que esta mateixa Junta allargue el temps per votar als militars i en canvi no concedisca ni un segon a la resta de votants de l’estranger que no els han arribat els documents que la pròpia Junta hauria de vetllar que arribessen.  L’essència mateixa de la Picaresca és també una forma de mentida, engany i manipulació de la realitat, per tant, tampoc  no es cap casualitat que els bancs amenacen amb “el corralito” i després se’n desdiguen, o que s’amenace que no es cobraran les pensions. Igual com es va fer fa uns anys amb l’atemptat de Madrid on els del PP encara diuen ara que va ser ETA. No és estrany que surti el ministre  de la guerra i insinue que hi haurà totxo. Que un cardenal organitze rogatives per la Unitat d’Espanya. Que se’ns diga que sortirem no solament de la Comunitat Europea sino també de la Galàxia. Com tampoc no es cap casualitat que l’Estat Espanyol recorre qualsevol llei del Parlament Català als tribunal constitucional, en un etern plet. No és cap casualitat que canvien jutges en casos de corrupció, per altres jutges  més favorables. No es cap casualitat que la Fiscalia estiga al servei de Mariano Rajoy. Ni es estrany que ara vulguen modificar el propi Tribunal Constitucional per poder fer lleis a la seua mesura i empresonar a qui siga que els faça nosa, i si convé tornaran a canviar les lleis. No volen fer política, no volen negociar, no en saben. Este és el seu mecanisme de defensa el Plet i la Picaresca, no en tenen altre.

Alguns acusen de cinisme a l’Estat Espanyol i s’equivoquen, no és cinisme, no en saben de ser cínics, són massa melodramàtics i se’ls veu el llautó.  És simplement que la Picaresca té un punt xulesc, castís, de gallardia pública, que es comenta en societat i fa molta, moltíssima gràcia. Picaresca i Plet, arrelades a totes les consciencies com a forma de resposta individual i col·lectiva, ja forma part de l’adn cultural. No és que l’Estat Espanyol forme, faça curset de Picaresca i Plet, a tots els funcionaris de les ambaixades a l’estranger o de tots els ministerios. No, no... No cal. Molts funcionaris sense voler, sense adonar-se’n, actuen com agents de l’Estat, amb naturalitat, inconscients, actuen amb picaresca i també com uns formidables picaplets, advocats de cap de marge, per pròpia iniciativa. I aquí rau precisament la clau de l’èxit del seu sistema. Una monstruosa maquina burocràtica de grans proporcions, que potser si que grinyola, amb totes les peces i engranatges caòtics desballestats, però que avança implacable i, no ho dubteu, capaç d’esborrar de la història la memòria de tot un poble.

Andreu Carranza.