09
de desembre
del
2014
Actualitzat
a les
14:27h
Avís per a navegants:Este article està carregat d'humor negre, així que si ets una persona sensible de les que quan van al tanatori “li fa cosa mirar el mort”, però se'l miren de reüll, queda't; però si ets sensible de veritat, millor segueix fent allò que estaves fent.
Foto d'arxiu d'una missa. Foto: Adrià Costa
Hi ha alguna cosa més suada, més viejuna i més casposa que un enterrament? La resposta és: No, i si la hi ha, que Nostre Senyor mos agafe confessats.
Allí on estigue la GESTAPO que s'aparte qualsevol funerari, perquè a les nostres terres no hi ha grup social que sigue més aficionat als enterraments que este sector de senyores grans, catòliques, que porten una llarga vida de sofriment i que estan esperant en candeleta el ditxós moment en què Déu se les emportarà al seu xalet. Desgraciadament per a elles, ell no porta cap pressa i entre oracions i laments ens estan enterrant a tots. La gran majoria ja tenen el nínxol comprat en algun lloc simbòlic del cementiri, la roba amanida, la foto que decorarà el seu lloc de repòs etern, els diners en una llibreta del banc per pagar la cerimònia i tot el protocol i fins i tot guarden un extra per a misses. Qui no ha tingut el gust de deleitar-se amb les seues frases lapidàries: “Ja voldria que Nostre Senyor se m'emportessa”, “L'any que ve ja no ho contaré”, “Ja se me'n va el cap i sento que prompte me n'aniré”, i no acaben una frase sense el famós condicional: “...Si Déu vol”. Senyores, ja n'hi ha prou, o no ho veuen que Déu no vol? Tal i com està de poc mobilitzada la militància catòlica avui dia, si se'n van vostès, com ho farà el rector per pagar les despeses de missa? Si són les úniques que fan que el plateret arribe als 20 euros!
Arriba el dia en què per obra divina, una persona, qualsevol, és escollida per anar a fer-li companyia al santíssim i aquí comença el vertader drama de l'enterro. En primer lloc el mascle alfa de la família, com los hòmens no ploren, és l'encarregat de telefonar el funerari per a donar tret de sortida al protocol. Els professionals dels enterraments acostumen a ser les persones més ràncies del poble: imagineu què ha de ser estar tots els dies veient morts, sentint plors i llàgrimes, escoltant les mateixes frases, seguint els mateixos passos i responent a les mateixes preguntes. Déu els ho pague en salut, fortuna, treball i paciència, molta paciència per no rebentar-li el cap a un graciós interessat per la professió que formule la famosa frase de: “És l'única professió que no està mai en crisi”, qualsevol no se pixa de riure.
Seguint amb el protocol, el funerari s'emporta el mort cap al seu estudi de maquillatge per deixar-lo ben guapo, ja que el següent pas és l'exposició pública de les despulles mortals i consolar el morbo veïnal. La pèrdua d'una persona propera acostuma a trasbalsar els familiars, i es tradueix en moments de tristesa, altibaixos i emocions que van minvant segons passen les hores: els drames no són eterns. Els primers en veure el fiambre després de passar per la perruqueria és la família més propera, així poden comparar el abans i el després i jutjar el treball de l'artista dels mortuari. S'obren les portes del tanatori i comença el festival més caspós de les nostres terres. La gent del poble comença a acudir i a donar el “pésame” amb les frases de sempre: “Ho sento molt”, “Els meus compliments”, “T'acompanyo en el sentiment”, “Ja descansa”, o el suadíssim: “Se n'ha anat sense patir”, i vatros què sabeu? Què vos ho ha explicat ell?
Altres coses que se solen palpar en l'ambient és que en molts de casos la gent descobreix la bondat del difunt un cop ha passat a millor vida. Mireu sinó Adolfo Suárez que després del canvi polític que va protagonitzar ens vam cagar en ell, el vam perdre de vista, i quan va morir el vam fer “Heroi de la Transició”. Quins collons! “No hi ha dret, sempre se'n van els millors”. Este sentència casposa no només és certa, sinó que Nostre Senyor als fills de putes ens els deixa per a que vaiguen fent mal. Mireu el que va aguantar Franco o Pinochet! “Sempre et recordarem”, “Per sempre estaràs als nostres esperits”, i tant que hi són, si cada dia ens estem cagant en la seua existència…
Els xafarders comencen a arribar en tongades de dos en dos i la reunió al tanatori comença a fer-se nombrosa: familiars que no sabies que existien, veïnes i veïns amics del difunt de qui mai havies sentit a parlar, coneguts, desconeguts… allò es converteix en un autèntic galliner on al final les dones parlen de flors i els hòmens de negocis, i quan s'ajunten rememoren anècdotes i batalletes del difunt. D'altres arriben i no saben a qui donar-li el condol, així que comencen a estimar a tothom i diuen: “Ho sento per la part que te toca”. El ritual d'arribada és donar “el més sentit condol” i quedar-se mirant a través d'un vidre el difunt que es troba dintre el taüt i tapat amb una roba blanca i barroca. Un dels hòmens que ha acudit a la convocatòria, més matxo que ningú, es queda contemplant la cara del mort i li comenta a la seua dona en plan Marlon Brandon: “L'ha deixat perfecte, millor que en vida i tot”. La dona respon: “I què guapo que està, sembla que estigue dormint”. Un altre afegeix un comentari sobre els vicis que el difunt mai va tindre: “I això que portava una vida sana, ni fumava, ni bevia i sempre anava en bicicleta”. I un darrer li respon: “No som res”. Cagon l'hòstia, fotem foc al poble i que el Santíssim se mos emporte directament i així evitar tot el patiment.
I un tanatori no és un tanatori si no se formula la pregunta, la reconsagrada pregunta, la puta pregunta que per raons d'interès humà s'acostuma a fer és: “I com ha sigut?”. Espereu-vos, poseu-vos tots en rogle que fills i difunta vos explicaran un conte. El “com ha sigut” es reprodueix amb una autèntica narració, amb tot detall, de les darreres 24 hores del difunt, des dels primers deliris, fins que deixa de respirar, i el darrer detall va acompanyat d'un plor. La pregunta es va formulant cada 10 minuts, la resposta, que en principi era improvisada, va agafant caire de performance amb un soliloqui fúnebre que cada cop conté més salsa i esdevé més morbosa.
En un de tants moments que té el dia, un senyor entratjat amb una carpeta trenca la monotonia i acudeix al punt de reunió perquè té assumptes a tractar amb els fills del difunt. Els familiars deixen el drama per uns moments i van a conèixer la nova. És un comercial de l'Ocaso: “El vostre familiar tenia una assegurança a casa nostra, i és per això que vostès avui no s'han de preocupar de res, ens fem càrrec de tot. Els recordo que per cinc euros al mes, vostès poden tenir la mateixa assegurança i el dia de demà, si els passés alguna cosa, els seus descendents no hauran de patir. Pensen que estem en temps de crisi i si el difunt no hagués tingut esta assegurança, vostès haurien d'haver pagat 6.000 €”. Sense cap dubte, és el millor moment per posar papers sobre la taula.
A mesura que les hores passen l'ambient de tensió disminueix, la gent s'acumula i allò agafa un aire de galliner. Arriba un moment que el mort ha passat a un segon pla, tothom està posant el poble al lloc i el mateix difunt es pregunta què collons hi fot allà.
L'enterrament arriba el dia següent del suplici del tanatori. Les campanes sonen per informar a la comunitat que la cerimònia del difunt té lloc en qüestió de minuts: Ning… Nang…… Ning…Nang…Ning, Nang… Ning, Nang, Ning, Nang, Ninaninanina… (repetidament, a tota castanya com si el mossèn estès en ple èxtasi fins que arriba el moment culminant)… Ning… Nang. A missa!
Arriba el cotxe fúnebre amb la corona de flors, els rams i el fiambre. Els funeraris surten del cotxe com els Men In Black i en cara de pocs amics, trauen el taüt i el posen a sobre d'una taula cutre amb rodes tapada amb un llençol. El capellà arriba per fer una oració i donar-los la benvinguda a la casa del senyor. La congregació entra a l'Església: Homes a l'esquerra, dones a la dreta, com s'ha fet tota la vida. I la Gestapo que ja s'havia guardat lloc per a la cerimònia a les primeres files comença a cantar amb una veu aguda aquell repertori de cançons tètriques de missa que se saben al peu de la lletra.
El procediment litúrgic segueix el seu fil conductor fins acabar l'Evangeli en què el rector es pren la llibertat d'improvisar el sermonet, de collita pròpia, en què li surt la vena comercial religiosa. Aquella és l'única oportunitat que té per, en un moment de debilitat, captar els fidels allí presents explicant-los que “el nostre germà” –distinció que rep per ser catòlic, i no per haver portat una vida com a tal, ja que la gran majoria els diumenges se queden a casa– ja descansa al costat del pare, que és un moment difícil però necessari per acomplir l'obra del santíssim, que gaudirà de la vida eterna, que el dia de demà ens tocarà a natros i que si ens allunyem del camí, anirem a parar a l'infern. Per això la pregària, el missal i tota la mandanga és important. Com la cerimònia sembla ser que surt cara, sempre hi ha dos senyores que no tenen res a veure amb la família i aprofiten per passar el plateret. De fons se sent el murmuri dels no-creients que comenten que quina vergonya demanar peles en aquell moment.La cerimònia arriba al seu final, l'escolanet li porta un poalet amb aigua i el rector arruixa el taüt per beneir el difunt i espantar els mals esperits que el vulguen temptar pel camí (que dic jo: deuen ser ateus, moros, jueus o d'altres religions perquè tots els catòlics, segons el ritual, van al cel). Acabada la darrera cançó, la família espera, i novament, rep el condol de tota la mateixa gent que el dia anterior havia anar al tanatori més la que s'hi ha sumat en darrera instància. I a un cantó, el funerari reparteix els més que suats recordatoris amb portada estàndard de creus, cristos, flors i albades; que a l'interior conté una oració de les que mos sabem de carrerilla i una dedicatòria de la família penada, una foto en blanc i negre i la data clau del dia en què tingué lloc aquell suplici.
Acabat tot el “condolamen”, la família carrega cotxes i marxa al cementiri per donar sepultura definitiva al difunt dins el nínxol que pertoca. Els familiars es congreguen al voltant del nínxol en mitja lluna i comencen a plorar perquè no acaben d'assimilar la voluntat del Santíssim. Els funeraris, per part seua, ja ho tenen tot enllestit per anar per faena, ja que després de dos dies, ja n'estan fins els collons de tota la parafernàlia, i més secs que un bacallà, dipositen el difunt dins el seu nínxol, li posen la làpida, i els familiars comencen a dispersar-se. El cementiri queda solitari.
“–Eic! Qui hi ha aquí baix?
–Sóc Paco, lo del camí de les Parres.
–Collons! Si portes tres dies mort! Sí que has tardat! Què foties?
–Què què fotia? Porto dos dies voltant i girant, que si m'obrin, que si me tanquen, que si me renten, que si me pentinen, que si me vesteixen, que si me foten a un escaparate, tota la puta família explicant les meues darreres vergonyes i gent que no conec de res mirant-me la carcassa. Quan me donen unes hores de tranquil·litat, se m'emporten a missa, el capellà me fot lo sermonet de sempre i me fot arruixat de dalt a baix. Només m'hagués fet falta que me portessen a cremar, ja m'hagués cagat en ells i en la mare que els va parir. Quin suplici, tu! Sort que ja s'ha acabat!
–Descansar? En això de morir-te no saps on t'has fotut, xeic! D'aquí uns mesos sortirà el testament i hi hauran hòsties per culpa teua. Tornaràs a ser notícia. I això no és res, espera't a que vinguen les üeles a fer la dula, cada dia, que quan passaran per aquí davant te fotran de volta i mitja i no podràs contestar. Benvingut al club!”
Hi ha alguna cosa més suada, més viejuna i més casposa que un enterrament? La resposta és: No, i si la hi ha, que Nostre Senyor mos agafe confessats.
Allí on estigue la GESTAPO que s'aparte qualsevol funerari, perquè a les nostres terres no hi ha grup social que sigue més aficionat als enterraments que este sector de senyores grans, catòliques, que porten una llarga vida de sofriment i que estan esperant en candeleta el ditxós moment en què Déu se les emportarà al seu xalet. Desgraciadament per a elles, ell no porta cap pressa i entre oracions i laments ens estan enterrant a tots. La gran majoria ja tenen el nínxol comprat en algun lloc simbòlic del cementiri, la roba amanida, la foto que decorarà el seu lloc de repòs etern, els diners en una llibreta del banc per pagar la cerimònia i tot el protocol i fins i tot guarden un extra per a misses. Qui no ha tingut el gust de deleitar-se amb les seues frases lapidàries: “Ja voldria que Nostre Senyor se m'emportessa”, “L'any que ve ja no ho contaré”, “Ja se me'n va el cap i sento que prompte me n'aniré”, i no acaben una frase sense el famós condicional: “...Si Déu vol”. Senyores, ja n'hi ha prou, o no ho veuen que Déu no vol? Tal i com està de poc mobilitzada la militància catòlica avui dia, si se'n van vostès, com ho farà el rector per pagar les despeses de missa? Si són les úniques que fan que el plateret arribe als 20 euros!
Arriba el dia en què per obra divina, una persona, qualsevol, és escollida per anar a fer-li companyia al santíssim i aquí comença el vertader drama de l'enterro. En primer lloc el mascle alfa de la família, com los hòmens no ploren, és l'encarregat de telefonar el funerari per a donar tret de sortida al protocol. Els professionals dels enterraments acostumen a ser les persones més ràncies del poble: imagineu què ha de ser estar tots els dies veient morts, sentint plors i llàgrimes, escoltant les mateixes frases, seguint els mateixos passos i responent a les mateixes preguntes. Déu els ho pague en salut, fortuna, treball i paciència, molta paciència per no rebentar-li el cap a un graciós interessat per la professió que formule la famosa frase de: “És l'única professió que no està mai en crisi”, qualsevol no se pixa de riure.
Seguint amb el protocol, el funerari s'emporta el mort cap al seu estudi de maquillatge per deixar-lo ben guapo, ja que el següent pas és l'exposició pública de les despulles mortals i consolar el morbo veïnal. La pèrdua d'una persona propera acostuma a trasbalsar els familiars, i es tradueix en moments de tristesa, altibaixos i emocions que van minvant segons passen les hores: els drames no són eterns. Els primers en veure el fiambre després de passar per la perruqueria és la família més propera, així poden comparar el abans i el després i jutjar el treball de l'artista dels mortuari. S'obren les portes del tanatori i comença el festival més caspós de les nostres terres. La gent del poble comença a acudir i a donar el “pésame” amb les frases de sempre: “Ho sento molt”, “Els meus compliments”, “T'acompanyo en el sentiment”, “Ja descansa”, o el suadíssim: “Se n'ha anat sense patir”, i vatros què sabeu? Què vos ho ha explicat ell?
Altres coses que se solen palpar en l'ambient és que en molts de casos la gent descobreix la bondat del difunt un cop ha passat a millor vida. Mireu sinó Adolfo Suárez que després del canvi polític que va protagonitzar ens vam cagar en ell, el vam perdre de vista, i quan va morir el vam fer “Heroi de la Transició”. Quins collons! “No hi ha dret, sempre se'n van els millors”. Este sentència casposa no només és certa, sinó que Nostre Senyor als fills de putes ens els deixa per a que vaiguen fent mal. Mireu el que va aguantar Franco o Pinochet! “Sempre et recordarem”, “Per sempre estaràs als nostres esperits”, i tant que hi són, si cada dia ens estem cagant en la seua existència…
Els xafarders comencen a arribar en tongades de dos en dos i la reunió al tanatori comença a fer-se nombrosa: familiars que no sabies que existien, veïnes i veïns amics del difunt de qui mai havies sentit a parlar, coneguts, desconeguts… allò es converteix en un autèntic galliner on al final les dones parlen de flors i els hòmens de negocis, i quan s'ajunten rememoren anècdotes i batalletes del difunt. D'altres arriben i no saben a qui donar-li el condol, així que comencen a estimar a tothom i diuen: “Ho sento per la part que te toca”. El ritual d'arribada és donar “el més sentit condol” i quedar-se mirant a través d'un vidre el difunt que es troba dintre el taüt i tapat amb una roba blanca i barroca. Un dels hòmens que ha acudit a la convocatòria, més matxo que ningú, es queda contemplant la cara del mort i li comenta a la seua dona en plan Marlon Brandon: “L'ha deixat perfecte, millor que en vida i tot”. La dona respon: “I què guapo que està, sembla que estigue dormint”. Un altre afegeix un comentari sobre els vicis que el difunt mai va tindre: “I això que portava una vida sana, ni fumava, ni bevia i sempre anava en bicicleta”. I un darrer li respon: “No som res”. Cagon l'hòstia, fotem foc al poble i que el Santíssim se mos emporte directament i així evitar tot el patiment.
I un tanatori no és un tanatori si no se formula la pregunta, la reconsagrada pregunta, la puta pregunta que per raons d'interès humà s'acostuma a fer és: “I com ha sigut?”. Espereu-vos, poseu-vos tots en rogle que fills i difunta vos explicaran un conte. El “com ha sigut” es reprodueix amb una autèntica narració, amb tot detall, de les darreres 24 hores del difunt, des dels primers deliris, fins que deixa de respirar, i el darrer detall va acompanyat d'un plor. La pregunta es va formulant cada 10 minuts, la resposta, que en principi era improvisada, va agafant caire de performance amb un soliloqui fúnebre que cada cop conté més salsa i esdevé més morbosa.
En un de tants moments que té el dia, un senyor entratjat amb una carpeta trenca la monotonia i acudeix al punt de reunió perquè té assumptes a tractar amb els fills del difunt. Els familiars deixen el drama per uns moments i van a conèixer la nova. És un comercial de l'Ocaso: “El vostre familiar tenia una assegurança a casa nostra, i és per això que vostès avui no s'han de preocupar de res, ens fem càrrec de tot. Els recordo que per cinc euros al mes, vostès poden tenir la mateixa assegurança i el dia de demà, si els passés alguna cosa, els seus descendents no hauran de patir. Pensen que estem en temps de crisi i si el difunt no hagués tingut esta assegurança, vostès haurien d'haver pagat 6.000 €”. Sense cap dubte, és el millor moment per posar papers sobre la taula.
A mesura que les hores passen l'ambient de tensió disminueix, la gent s'acumula i allò agafa un aire de galliner. Arriba un moment que el mort ha passat a un segon pla, tothom està posant el poble al lloc i el mateix difunt es pregunta què collons hi fot allà.
L'enterrament arriba el dia següent del suplici del tanatori. Les campanes sonen per informar a la comunitat que la cerimònia del difunt té lloc en qüestió de minuts: Ning… Nang…… Ning…Nang…Ning, Nang… Ning, Nang, Ning, Nang, Ninaninanina… (repetidament, a tota castanya com si el mossèn estès en ple èxtasi fins que arriba el moment culminant)… Ning… Nang. A missa!
Arriba el cotxe fúnebre amb la corona de flors, els rams i el fiambre. Els funeraris surten del cotxe com els Men In Black i en cara de pocs amics, trauen el taüt i el posen a sobre d'una taula cutre amb rodes tapada amb un llençol. El capellà arriba per fer una oració i donar-los la benvinguda a la casa del senyor. La congregació entra a l'Església: Homes a l'esquerra, dones a la dreta, com s'ha fet tota la vida. I la Gestapo que ja s'havia guardat lloc per a la cerimònia a les primeres files comença a cantar amb una veu aguda aquell repertori de cançons tètriques de missa que se saben al peu de la lletra.
El procediment litúrgic segueix el seu fil conductor fins acabar l'Evangeli en què el rector es pren la llibertat d'improvisar el sermonet, de collita pròpia, en què li surt la vena comercial religiosa. Aquella és l'única oportunitat que té per, en un moment de debilitat, captar els fidels allí presents explicant-los que “el nostre germà” –distinció que rep per ser catòlic, i no per haver portat una vida com a tal, ja que la gran majoria els diumenges se queden a casa– ja descansa al costat del pare, que és un moment difícil però necessari per acomplir l'obra del santíssim, que gaudirà de la vida eterna, que el dia de demà ens tocarà a natros i que si ens allunyem del camí, anirem a parar a l'infern. Per això la pregària, el missal i tota la mandanga és important. Com la cerimònia sembla ser que surt cara, sempre hi ha dos senyores que no tenen res a veure amb la família i aprofiten per passar el plateret. De fons se sent el murmuri dels no-creients que comenten que quina vergonya demanar peles en aquell moment.
Acabat tot el “condolamen”, la família carrega cotxes i marxa al cementiri per donar sepultura definitiva al difunt dins el nínxol que pertoca. Els familiars es congreguen al voltant del nínxol en mitja lluna i comencen a plorar perquè no acaben d'assimilar la voluntat del Santíssim. Els funeraris, per part seua, ja ho tenen tot enllestit per anar per faena, ja que després de dos dies, ja n'estan fins els collons de tota la parafernàlia, i més secs que un bacallà, dipositen el difunt dins el seu nínxol, li posen la làpida, i els familiars comencen a dispersar-se. El cementiri queda solitari.
“–Eic! Qui hi ha aquí baix?
–Sóc Paco, lo del camí de les Parres.
–Collons! Si portes tres dies mort! Sí que has tardat! Què foties?
–Què què fotia? Porto dos dies voltant i girant, que si m'obrin, que si me tanquen, que si me renten, que si me pentinen, que si me vesteixen, que si me foten a un escaparate, tota la puta família explicant les meues darreres vergonyes i gent que no conec de res mirant-me la carcassa. Quan me donen unes hores de tranquil·litat, se m'emporten a missa, el capellà me fot lo sermonet de sempre i me fot arruixat de dalt a baix. Només m'hagués fet falta que me portessen a cremar, ja m'hagués cagat en ells i en la mare que els va parir. Quin suplici, tu! Sort que ja s'ha acabat!
–Descansar? En això de morir-te no saps on t'has fotut, xeic! D'aquí uns mesos sortirà el testament i hi hauran hòsties per culpa teua. Tornaràs a ser notícia. I això no és res, espera't a que vinguen les üeles a fer la dula, cada dia, que quan passaran per aquí davant te fotran de volta i mitja i no podràs contestar. Benvingut al club!”