La diàspora ebrenca, en marxa pel 9-N

Molts quilòmetres a l'esquena, però també molta il·lusió. Els protagonistes de la diàspora ebrenca d'arreu del món també s'han mobilitzat per poder dipositar la seua papereta a les urnes el pròxim 9-N. Ells no tenen l'institut on votar precisament a la cantonada de casa, ni tan sols al poble del costat. En alguns casos tornaran només durant uns dies a les Terres de l'Ebre per poder participar, en d'altres, han hagut de perdre un dia de faena o creuar estats sencers per trobar una urna. 

Poques hores abans d'esta cita històrica, aguaita.cat ha parlat amb 4 jóvens ebrencs que viuen a l'estranger i que diumenge també es trobaran amb les urnes. 

"Els americans aprecien la llibertat i saben que ningú pot aturar un procés com este"

Catalans participants a la 'V' d'Atlanta, sota el Martín Luther King Memorial. Foto: Cedida

Hadar Ayxandri és un ampostí, 33 anys, que va marxar fa cosa d'un any els EUA, concretament a Atlanta (Georgia). Pedagog de formació, actualment treballa com a professor de català i castellà. Ell és un dels pilars de l'ANC USA. De fet, al cap de poc d'instal·lar-se a Atlanta va assumir-ne la coordinadoció estatal, n'és el responsable de xarxes socials i des d'enguany també és el tresorer.
 Per poder votar diumenge haurà de fer ni més ni menys que 1.450 km entre Atlanta i Nova York. “I tants més de tornada...”, explica.  Però coneix  catalans residents a Miami, Filadèlfia, Minneapolis o Minnesota que en faran més de 2.000. “I uns quants més que han organitzat caravanes de cotxes i faran mes de 10 h de viatge per anar a Califòrnia. I sort que només és una costellada, que diuen alguns...”, relata.

I per què? “la Generalitat ha preparat dos punts de votació, un a Nova York (costa est) i l'altre a San José, Califòrnia (costa oest). Això implica que molta gent que hagués votat per correu en un referèndum o consulta no ho puga fer ara, ja que no tothom podrà desplaçar-se”, lamenta. Malgrat tot, els grups ANC de Nova York i Califòrnia han preparat un dispositiu de couchsurfing (cessió de sofàs i llits desinteressadament) per a aquells catalans que necessiten allotjar-se este cap de setmana. “Ha estat un èxit i molta gent farà el viatge des de centenars o milers de quilòmetres per trobar-se amb les urnes. Aquí no arribarà la Guàrdia Civil, esperem!”, diu, amb ironia. Una bona colla dels catalans que aniran a votar a NY faran un sopar de germanor el dissabte i a les 2 del migdia (8 de la tarda catalana) desplegaran la megalona d'Obama enmig d'un parc.

“Els americans aprecien la llibertat i saben bé que ningú pot aturar un moviment com el que estem vivint. També ho saben els seus governants, encara que no ho diguen públicament. El que volen saber és, bàsicament, si els catalans anem seriosament o no. I això ho dirà el temps i les urnes. Ningú ha dit que seria fàcil. Però és possible. Jo diria probable com no ho ha estat mai”, ens explica. Al dia a dia, però, reconeix que no és fàcil presentar-se com a català: “Quan coneixes algun americà i et presentés, gairebé sempre passes per espanyol, però la marca Barcelona ens identifica millor i llavors li fas l'explicació de Catalunya i tota la pesca... costa molt anar pel món sense un estat al darrere... has d'explicar-te i justificar-te constantment”. Tot i això entre els sectors de la població més informats el cas català ha calat. “Em pregunten pel deute i la situació econòmica. I llavors tu els expliques que han fet fallida com a estat 23 cops, que és el rècord del món fins ara, i entenen millor que vulguem marxar... els hi encanten els records i els rànquings!”, constata Hadar.

“Aquí la gent farà milers i milers de quilometres per a introduir una papereta dins una urna, bo i sabent que serà en un procés participatiu no vinculant. Hi veig molta dignitat i molt d'esforç darrere. Per això demanem que els qui tenen la possibilitats de baixar a l'institut del poble que ho facen, que voten -el que siga-  i que ho facen pels centenars que no ho podran fer a l'estranger”, conclou.

"A Holanda tothom coneix la diferència entre Catalunya i Espanya"
 
 
A la “gèlida Amsterdam”, com ella mateixa la definix, viu Jèssica Reverté (31 anys), de la Ràpita.  Hi treballa de guia turística i de cambrera. De fet, el restaurant on treballa es troba just al centre d’Amsterdam: “i dono gràcies”, comenta, perquè això li permet parlar amb gent de tots els indrets del món i fer ressò del cas català. “Crec que Déu m’ha enviat a este punt d’Amsterdam per complir esta missió: fer ressò mundial”. “El que m'apassiona d'estar a l'estranger és poder parlar amb qualsevol. Aquí tothom pregunta i tothom vol saber. És més... són molt optimistes! Tothom creu amb la victòria! De vegades em sorprenc, i penso que a més d'un català o catalana indecís li aniria bé passar uns dies amb algun d’estos holandesos”, comenta entusiasmada. 
 
Jèssica ha viscut també una llarga temporada a Itàlia i constata que a Holanda el procés català se seguix amb més interès. “He vist notícies sobre Catalunya a la televisió i als diaris holandesos, en canvi, em consta que la mateixa notícia no s’ha difós a Itàlia. És una cosa que em xoca molt”. Segons explica, “a Holanda tothom coneix la diferència entre Catalunya i Espanya, i m'agrada quan s'interessen pel que sentim i perquè ho fem. Aquí no m'han pres per estúpida o boja com a altres llocs!”, subratlla.
 
A la faena tothom sap que és catalana. “Treballo amb una madrilenya, i li va costar, però ara ja ha entès perquè sóc catalana. A la faena sempre ho han respectat i tothom en fa la distinció. I quan algú s’oblida i em diu espanyola allà estic jo per tornar-li a explicar tranquil·lament. De tant en tant la madrilenya se’n riu i em diu que tinc una força de voluntat increïble”. Precisament a la faena, esta jove rapitenca ha viscut una de les anècdotes que més l’han emocionat.  “Dissabte passat estava servint una taula i em van preguntar per enèsima vegada d'on era. Vaig dir que de Catalunya i només un d'ells em va entendre. Vaig somriure i vaig marxar. No tenia ganes de parlar. Acte seguit, el noi que m'havia entès, que era holandès, va començar a buscar mapes al mòbil i va explicar als altres –sud-africans- què era això de  Catalunya i va dir "són una gent amb una gran força vital, són emprenedors i de bon cor, lluitadors de mena i amics dels seus amics. Heu d'anar allà, de veritat". “Textualment”, recalca,  “Mai ho oblidaré. Ells no em va veure, però jo el vaig sentir, i em vaig emocionar. Carn de gallina”.
 
Tot i que no haurà de fer tants quilòmetres, el periple de Jèssica per poder trobar-se amb les urnes el 9-N serà també important. Amb l’anterior consulta va tindre força problemes amb el consolat espanyol. “S'ho van manegar perquè la nostra documentació no arribés a temps. I això és ben cert i documentat”, comenta indignada. Per això, el fet que finalment només faça falta el DNI li ha facilitat les coses, en este sentit. “Només hauré de fer 210 km fins a Brusel·les amb 6 hores de bus, anar i tornar”, tot i que s’ha guanyat “una bona bronca a la faena i perdré el dia que més treballo de la setmana”. No li sap greu, de fet, no ho preveu com una pèrdua. “És un guany en si mateix. Em sento afortunada de poder ser lliure i de votar perquè vull”. Per això, més que un esforç, Jèssica es pendrà el diumenge com una aventura. “És una aventura important, és una aventura que et canvia la vida, fa elevar la consciència a un altre nivell. Cada granet d'arena és el que permetrà esta elevació de consciència social i col·lectiva. Jo hi crec”, diu convençuda.  “Ara vull que este camí estiga totalment acabat i en perfectes condicions per als que vindran. Per als nostres fills i filles. Este camí és el nostre bonic destí com a poble. És CATALUNYA, sí, sí, amb majúscules!”

“Finlàndia té moltíssimes coses en les quals hauríem d'emmirallar-mos si construïm un nou estat”
 

A Hèlsinki (Finlàndia) trobem un altre jove ampostí. És Pau Rodríguez, de 25 anys. A la capital finesa perfecciona els seus estudis de clarinet en un màster d'interpretació en música clàssica a la Sibelius Academy (Universitat de les Arts de Hèlsinki).
“Professors i companys m’han preguntat sobre el tema, no entenien com podia ser que el govern espanyol intentés prohibir un referèndum i menys després de tot el clam dels catalans. Els finesos tenen un gran esperit democràtic i una democràcia amb molt bona salut. Són un dels països amb un índex de corrupció més baix en l'àmbit mundial i n'estan molt orgullosos”, assevera Pau.

L’11 de Setembre passat Pau no va poder estar a la gran V de Barcelona. “Em fa molta pena no poder-m’hi involucrar personalment. És el problema de viure tan lluny”, afirma. Tot i això els catalans residents a Finlàndia també es van organitzar enguany per la Diada i es van manifestar a la Senaatintori, una de les places principals de Hèlsinki. “Va ser molt agradable conèixer famílies mig fineses mig catalanes, estudiants i catalans que han marxat per faena... En parlàvem i comparàvem els països, tothom tenia punts de vista diferents, però tots pensàvem que Finlàndia, encara que potser no siga un país perfecte, té moltíssimes coses en les quals hauríem d'emmirallar-mos si construïm un nou estat”, subratlla este jove ampostí.

Ell, per votar, ha tornat a Amposta. “Ja fa mesos que ho tenia apuntat al calendari i, tot i que no ha estat fàcil, he intentat organitzar-me bé l'agenda”. Entre combinacions de bus, avions i trens, ha passat més de 12 hores en trànsit per arribar a la capital del Montsià. De Hèlsinki a Munich i de Munich a Barcelona i un cop allà cap a Amposta. El dilluns, mateix periple en sentit contrari. Però la peresa no es nota: “Penso que esta consulta podria suposar un pas important en el nostre futur i el de les properes generacions així que em sento molt responsable del meu vot.  Votar també és guanyar una mica de dignitat, conscient de l'opressió que durant la història han viscut els nostres avantpassats. M'agrada Catalunya i m'agradaria poder viure aquí, en un país integrador, just, on es defensessen els meus drets, la llengua, la cultura, el territori... Coses que fins ara continuen sent el blanc de molts atacs del govern espanyol”.

“Fins ara, Escòcia ha viscut d’esquenes a Catalunya”
 

“M’agrada Escòcia, m’agrada la història i m’agrada la política”, explica Oriol Gracià, periodista de 32 anys i de Campredó. Viu a Endimburg des del 2013, però la seua primera incursió al país de William Wallace va ser el 2003, durant l’estiu, per treballar de cuiner en un hotel del poble de Braemar, un dels enclaus més genuïns de les Terres Altes escoceses. “Vaig tornar a Escòcia l’any del 2009 per cobrir l’actualitat en els diversos festivals culturals que durant el juny, juliol, agost i setembre se celebren a Edimburg. El juliol del 2013 m’hi vaig instal·lar de nou interessat pel procés polítics que vivia Escòcia”, explica.
 
Tot i la coincidència en el temps dels processos sobiranistes de Catalunya i Escòcia, ens sorprenia el fet que “més enllà de polítics i periodistes especialitzats, en general els escocesos tenen un coneixement força superficial del cas català”. “Els mitjans de comunicació escocesos tampoc se n’han fet gaire ressò, i quan ho han fet ha estat de manera força esbiaixada. Fins ara, podem dir que Escòcia ha viscut d’esquenes a Catalunya”, subratlla. Tot i que després de la celebració del referèndum de la independència d’Escòcia “l’actitud ha canviat”,  segons constata. “La victòria del no ha fet que molts independentistes escocesos es fixen ara en el procés català, perquè en cas que Catalunya esdevinga un estat lliure representarà un precedent per a Escòcia. Cal recordar que malgrat la victòria del no a Escòcia, el moviment no s’ha desactivat, tot el contrari, i s’augura un nou referèndum a mitjà termini”, explica.
 
“Escòcia i Catalunya són dos nacions sense estat amb molts paral·lelismes —també diferències— que permeten trobar elements comparatius i analitzar la vida política amb una mica més de perspectiva”, comenta. Per això, malgrat la distància –i per defecte professional- n’està completament al dia del que es viu aquí a través dels diaris i d’Internet. Ningú millor que ell, per analitzar també quines són les principals diferències entre els dos processos sobiranistes.  “Històricament, el Regne Unit mai ha negat la realitat nacional d’Escòcia”. “El Regne Unit és una democràcia molt més consolidada on es respecta el dret dels pobles a decidir el seu futur. El debat ha sigut intens, plural i ben estructurat, centrat més en els temes econòmics que temes purament nacionals”, recalca.  Les mobilitzacions catalanes, però, no tenen punt de comparació. “Aquí en la gran manifestació independentista del setembre del 2013 hi van acudir unes 20.000 persones. La mobilització al carrer no va ser realment evident fins dos setmanes abans del referèndum”.
 
Ell també votarà a les Terres de l’Ebre, concretament a Tortosa, perquè a Campredó, com a passat a les altres EMD, no hi haurà seus de participació. “A l’avió des d’Edimburg cap a Barcelona he coincidit amb molts catalans”.  1700 km en avió, 200 km en tren fins a Campredó i 8 km fins a Tortosa.  “Ni l’11 de Setembre de l’any passat, ni el d’enguany vaig poder estar a Catalunya, creia que ara ja no podia passar per alt un moment essencial per al futur de Catalunya”, conclou.