Quaranta-cinc anys d'aquell primer concert al Rastre

Artur Gaya oferix un concert molt especial al Casal Tortosí, el mateix escenari on va cantar per primer cop

1200_1672401081PSX_20221230_124230
1200_1672401081PSX_20221230_124230 | Sílvia Altadill
30 de desembre del 2022
Actualitzat a les 17:35h
Ahir al vespre el Casal Tortosí, a la Plaça Sant Joan, al bell mig del Rastre de Tortosa va tornar a bategar fort com espai de cultura. Aquell espai que van forjar els nostres pares amb el cinefòrum i com un reducte on anar a intercanviar música i escoltar els Beatles quan tot aquell món esdevenia llunyà culturalment  i geogràfica. A parts iguals.

Després d'aquests pioners de la modernitat tortosina dels anys seixanta, un grup de joves va recuperar el Casal Tortosí com epicentre de cultura. Va ser durant els anyssetanta. Un Mariano Borràs, veí de la plaça de Remolins, emocionat, recorda quan van portar a Lluís Llach a l'espai exterior del Casal i van batre rècord d'assistència. Llavors, el músic de Verges com tants altres cobrava segons les entrades venudes. Si anava malament un concert, l'artista marxava a casa amb la cua entre les cames. Aquell dia però, els membres del Casal Tortosí no s'ho podien creure, els va sobrar un dineral entre entrada i barra. Això va propiciar que per Festes de la Cinta foren els primers a crear una festa popular, gratuïta.

Ahir, Artur Gaya, amb el seu concert amb el disc Bonaire 12 va donar l'impuls necessari per a la nova etapa que el Casal Tortosí vol aconseguir.

Va ser un concert molt especial per al músic, al barri del Rastre, a prop del carrer on va néixer i perquè des del barri veí va recordar i celebrar els quaranta-cinc anys del seu primer concert. I va ser precisament al Casal Tortosí, escenari dels millors records de la memòria històrica dels anys setanta a Tortosa. Un espai on cantar els versos de Gerard Vergés i el seu riu mític i remorós, Zoraida Burgos, Jaume Rocamora amb la seua reivindicació per tornar a la vida de l'intercanvi de tomates i pataques i si s'escau algun "tossinet" a canvi de dues gallines. Per recordar els recitals de Quico Pi de la Serra, l'insubornable Ovidi Montllor i reivindicar la poesia d'Enric Casasses, potser el millor poeta contemporani català, amb uns haikus que travessen l'ànima amb tan sols dues frases, tan colpidores que, a vegades necessitaries un rem i creuar el canal per anar a buscar la persona estimada.

 El concert va ser organitzat pels socis i sòcies de Cantaires de l'Ebre i el Club Universitari, la vella guàrdia cultural tortosina, ara unida. Gràcies a Artur a la veu i a la guitarra, Sergi Trenzano, virtuosisme en estat pur a les cordes (un benicarlando amb ànima de Blues), Ignasi Palau, el relleu generacional, el talent i la polivalència instrumental per acompanyar tota melodia i estil i les veus d'Anna Arques, natural de Deltebre i Maria Elena Maureso, tortosina del món. El públic del casal va passar una bona estona on la reivindicació i el ritme dels peus van anar a una.

És necessari que músics com Artur Gaya, des de la seua posició ja consolidada en el panorama musical català reivindique la senzillesa de la vida, el car que se'ns fa viure cada dia i conserve els seus valors. Des del carrer Bonaire veia la vida dels senzills passar, ben allunyat de la Tortosa de classe alta i mirada altiva, la Tortosa dels veïns i veïnes, de les botigues de barri a la que ell li canta. La del xiquet, fill de treballadors que veia la banda de música passar per baix de casa per la Festivitat de la Cinta i li feien creure que aquells músics tocaven perquè ell complia anys.

No és nostàlgia, és un món que cal recuperar amb gestos senzills, ajudar als veïns, acollir al treballador que ha arribat a Tortosa a la recerca d'un futur millor, somriure a l'immigrant de mirada trista, comprar allà on ans s'hi trobava la botiga de la Regina i no a les grans superfícies. I és que Artur i la seua banda fan que el temps passe ràpidament  i un concert se't faça curt. I és que artistes com ell, que conserven l'essència de la vida fàcil o del lament de lluita són els que cal reivindicar. Un aniversari als escenaris que es suma als trenta anys de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Un any que fàcilment podria esdevenir l'Any Quicos. 

Com va dir algú, el local esdevé universal ja que gairebé tots patim dels mateixos mals. I és que tornant al poeta, no haver tingut la sort de gaudir i conèixer Artur Gaya i el seu art aquests quaranta-cinc anys seria terrible, però terrible i a sobre, Arturo, a sobre no ho sabríem.