FESTIVAL EUFÒNIC

Xicu: «El meu cap sempre ha sigut molt complicat i escriure és el que m'ha fet treure tots els monstres»

Entrevistem al jove artista, una de les propostes del festival Eufònic, que presenta el seu disc 'Blau' a les Terres de l'Ebre

Cesc Valverde, un jove de Castellbisbal, és el nom que hi ha al darrere de l'innovador projecte | Cedida
per Gemma Navarro, La Ràpita | 26 d'agost de 2022 a les 19:47 |
"Delicadesa existencial". Així es defineix a Xicu, una de les noves promeses del pop català, i un dels participants en esta darrera edició del festival Eufònic, a les Terres de l'Ebre. Connectat i inspirat per l'escena urbana internacional, i amb referents sobretot estatunidencs, Cesc Valverde, un jove de Castellbisbal, és el nom que hi ha al darrere de l'innovador projecte. Ha estat bateria des dels 15 anys, tocant en diferents grups, i va assolir el reconeixement formant part de Ginestà, als quals els ha produït el seu últim disc, 'Suposo que l'amor és això'. 

Entre tasques de bateria i productor, el jove ha tret temps per endinsar-se en el seu projecte personal, lletres dures i íntimes sobre la fragilitat a ritme de pop urbà. El 2021 va presentar el seu primer EP, 'SOL', i ara presenta 'BLAU', el seu últim treball, que projecta llum damunt la tristesa globalitzada de la seua generació. En directe, l’acompanyen guitarra elèctrica, teclats i samplers, en la seva primera actuació a les terres ebrenques.




Presentes 'BLAU', un treball molt íntim, on els sentiments de tristesa i soledat són els protagonistes. Explica’m.


És un disc bastant fosquet i bastant tranquil, però passa per molts moments i per moltes sonoritats diferents. Totes sonen molt blaves, ja em vaig encarregar que tot sonés amb el mateix color.

 Ja havies tret un EP en solitari, 'SOL'. Quines diferencies i similituds trobem entre els dos àlbums?

Tant 'SOL' com 'BLAU' es basen en l'amor i en les relacions que he tingut, de manera més directa o indirecta. Però potser 'BLAU' és més brut, més fosc, més tancat... La sonoritat no és tan pop i guai, sinó que vaig fer una mica més el boig experimentant amb altres sons i ritmes diferents.

Què buscaves? Què és el que volies transmetre?

Estava experimentant molt, però va arribar un punt que vaig anar a buscar, sobretot, el so de la meva habitació, perquè és on he fet totes les cançons. Per aquest disc no vaig anar a cap estudi, només per gravar uns pianos, la resta ho vaig fer tot a la meva habitació, amb els meus estris i amb un teclat super petit que tinc. I ja està. Primer vaig començar per fer moltes bases, però després vaig anar dient hòstia, tot això té una sonoritat molt semblant. Vaig a buscar aquest so de cova, del meu refugi i de la meva història. Que al final té molt a veure amb les lletres.
 

Portes sent bateria des dels quinze anys, tocant a molts grups i, sobretot, a Ginestà. Continuaràs tocant o és una faceta que vols deixar enrere?

De moment estic molt bé tocant amb Ginestà a la bateria, i a part tenint el meu projecte com a productor. Estic tirant, estic fent bastant feina. Si algun dia va massa bé el meu projecte, que tant de bo, potser sí que hauré d'abandonar la bateria. De moment ho puc compaginar.

Passar de treballar sempre en grup, que suposo que és molt col·laboratiu, a treballar sol, deu suposar una diferència important, no?

Sí. Així i tot, jo sempre que produeixo, m'agrada fer molta part, sobretot la primera part de la producció, en solitari. Encara que sigui per a una banda. Jo treballo molt bé sol i és quan més flueixo. En realitat sempre he treballat sol, sempre he fet bases, encara que no siguin per a ningú. Sempre he fet beats, bases de hip-hop i temes d'electrònica molt dura, ara un techno, i ara no sé què... Estava sempre fent coses a la meva habitació, tancat. Llavors va ser com va, ho vaig a treure i ja està. Tampoc va ser una gran planificació.

Hi ha algun artista a qui t'encantaria produir-li alguna cosa?

Sí, hi penso molt. Hi ha gent molt guai… A la Julieta m'agradaria fer-li alguna cosa, i al Teuma de la P.A.W.N Gang també, perquè m'encanta aquesta persona i tant de bo algun dia pugui treballar amb ell, ja sigui fent una col·laboració, o produint-li un tema.  



Anem a endinsar-nos a l’àlbum, començant pel principi. A 'RUNES I GLÒRIA' dius "Camino entre les runes i la glòria, estic entre cagar-la i fer les coses bé" i "crec que fer-me gran és el pitjor que he fet". Així et sents?

És com em sentia. Jo vaig per etapes i soc una muntanya russa. Aquest disc és una foto de com estava jo en aquell moment. El 2020, sobretot... És que és molt pandèmic el disc. Hi ha cançons que són més antigues, que són d'abans, però és molt fosc, en el sentit d’estic enmig d’una pandèmia mundial, estic fet una merda per dins i no sé què faré. Aquesta cançó parla una mica d'això. També són coses més personals i que jo deixo plasmades com una vivència, però cadascú s'ho fa seu, a la seva manera.

Tota l'estètica del disc i els videoclips són també de color blau. Com vas decidir plasmar-ho tot d'este sentiment?

Primer, perquè era el fàcil. I segon, volia que a la gent se li quedés molt gravat el color blau. Va costar el fet de trobar un equilibri perquè no quedi hortera, del pal, blau, blau, més blau i ara surt el paio amb una jaqueta blava… No. Vam voler buscar una estètica, sobretot a través la meva roba i els meus referents. Al final estic copiant referents que tinc, sobretot americans. Vam dir, vinga, anem a fer-ho fosc i blau i diferent del típic que es fa Catalunya.
 

A 'MONSTR3S', 'SI POGUESSIS', 'PETIT ESTEL', entre altres, trobem melodies molt suaus i tendres, alguns cops acompanyades d'un piano, que van evolucionant cap a un ritme més fort, greus potents i un so més electrònic. Com conjuguen estos dos mons?

Perquè soc jo. Jo mateix. A mi m'agrada moltíssim la música dura, de fet, normalment escolto música electrònica o trap molt dur. Música urbana més brutal. Però també he tingut sempre un gust especial per les delicades harmonies de piano, els bons acords i les cançons boniques amb acords de pop, així com a típics. Està guai i crec que he sabut dona-li la volta i ajuntar totes les meves paranoies. Barrejar tot el món dels samples i de l'electrònica pura i dels greus potents, amb harmonies i coses més boniques que al final sempre he portat dins meu.

“Crec que he sabut dona-li la volta i ajuntar totes les meves paranoies”


Què t'inspira més de la música urbana actual?

Sobretot m'agrada molt cap a on està anant la sonoritat de la música urbana als Estats Units. El món del mainstream allà funciona molt diferent. Aquí a Espanya i a Catalunya, la música urbana és un concepte completament diferent, i no és per faltar-li al respecte, però no m'interessa massa. M'agrada més el tema dels Estats Units, on estan fent coses molt interessants i estan començant a desdibuixar la música i tot el que coneixem fins ara de fer una cançó. Crec que hi ha gent molt atrevida que està fent coses molt, molt guais.

"Desdibuixar la manera de fer una cançó". Com ho expliques això?

Aquí a Catalunya hi ha una estructura molt tancada d'una cançó. Si no té una tornada enganxosa, no ho peta. Si no té uns acords, una melodia d’una certa manera, no val. Allà és diferent. Jo m'he centrat en molts artistes, com el Frank Ocean, Tyler The Creator i Playboi Carti. Aquest últim, sobretot, és un gran referent per a la música que estic fent ara, i que encara no ha sortit. Gent que està fent temes que potser no tenen una tornada, on hi ha un sol beat de quatre compassos repetit fins a l'infinit i ells van surfejant a sobre de la cançó. Coses que són atrevides i que aquí ningú fa.

Arriscar.

Sí, és arriscat. I al final, com jo estic bé amb la meva vida, i crec amb aquest projecte, puc arriscar i puc quedar-me ben a gust.

Que no estàs buscant fer números.

No, de moment no. Per a res. Estic bé, tal com estic, com a productor ja tinc les meves coses més comercials, diguéssim, i que també m'omplen i m'encanten. Però amb el meu projecte vaig a ser jo en tot moment, i vaig a intentar ser fidel al que jo escolto, al que a mi m'agrada, i a la gent que porto al cap en cada moment.
 


Realment és veritat que, amb Ginestà i el projecte individual, tens dos mons que t'aporten coses totalment diferents, i t'emportes el millor d'aquests mons.

Sí, la veritat és que sí. De fet, és molt guai, i és tan guai que ara mateix porto una època tan bé que ja no escric música, ni faig res, perquè jo necessito estar malament o tenir coses a dins per crear. Estic fent coses noves, però em va tan bé tocant la bateria, presentant el meu disc arreu, i després presentant el disc de Ginestà, que l'he produït jo… És com yeah, tot m'està bé. I estic buscant on puc trobar dolors interns per començar a fer coses noves, més dures.

“Porto una època tan bé que ja no escric música, necessito estar malament per crear.”


Això ho diuen molts artistes, “no puc escriure perquè estic massa feliç”. 

Som molt esclaus i la música per mi sempre ha sigut sinònim de patiment. I allí estic. No faré una cançó sobre guitarreta, platja i cervesa fresca, saps?

No, ja he vist que per a tu escriure és una autoteràpia.

Sí, totalment. Tot i que vull també desdibuixar-me una mica del xaval sensible que escriu perfecte. Crec que vull fer coses una mica més marranes. Però ja veuré cap a on vaig.

M'ha cridat l'atenció una part de 'PETIT ESTEL' que em sembla pura poesia: “Hi ha un petit estel, vaig per bon camí. Toca fusta sort, fart de perseguir. T’he esperat pels arbres, i els he vist florir. Es desfan onades, i es fa de nit”. Què és el petit estel?

El petit estel és el meu somni de la música i d'arribar a ser el millor del món. Però aquesta cançó es barreja molt, perquè jo estava molt enamorat quan la vaig escriure. I ja no sé si el petit estel és ella o és el meu somni. Parlo de què vaig per bon camí, estic fent les coses bé, perseguint el meu somni. Estic fent cançons i estic enamorat. Estava vivint coses fortes. Sempre hi ha la merda aquesta de “se'm fa de nit” que fa referència a la por, perquè potser vaig molt lent, no dono el suficient de mi, o no soc prou bo. No ho sé. Són molts pensaments aquesta cançó. Blau en general, que no aquest tema, també va ser una època traumàtica de la meva vida, en molts aspectes, i l'he oblidat. Llavors en moltes cançons, no sé en què collons pensava quan la vaig escriure.

“El petit estel és el meu somni de la música i d'arribar a ser el millor del món”


"Tinc una guerra, no em sento jo mateix, vull tornar a estar amb mi", dius a 'JA HE PLORAT PROU'. No sé si t'ho han dit, però crec que reflecteixes molt bé sentiments amb els quals ens podem sentir identificats molts joves. 

Sí, sí, caram, al final estem tots en la mateixa merda. I toca. És el que et deia, són coses molt meves, molt íntimes, però que crec que la gent es pot fer seves. I és el que ha passat. Amb 'JA HE PLORAT PROU' molta gent em va escriure, dient “ostres, aquesta cançó i la lletra son molt guais”... Jo estava molt malament quan vaig escriure això. Però és que hi ha molta gent que està malament. No és normal, de fet, l'època què vivim els joves, sobretot aquí a Catalunya. El comú és estar fatal o tenir algun problema. 



M'ha cridat l'atenció el videoclip amb les escenes de tu assegut i una noia a una cinta de córrer al teu davant, l'escena amb l'arc i la fletxa... Què simbolitza?

Això va ser molta cosa de l'Adrián Martos, el director d'aquell videoclip. Hi ha moltes referències artístiques a la Marina Abramovic, com l’escena de l'arc. Simbolitza la constant lluita d'una persona que m'estima i està intentant cuidar-me, però jo no em deixo cuidar, perquè estic fatal. També parlo una mica d'una relació tòxica. Tot és al voltant d'una cosa tòxica. Que és blau, que és fosc i que és trist.

Pretens parlar de salut mental a través del disc?

Bé, parlo de la meva. No vull alliçonar a ningú. Però jo d'on més he patit sempre és del meu coco. Físicament, estic bé, però el meu cap sempre ha sigut molt complicat i escriure és el que m'ha fet treure tots els monstres. I clar que parlo de salut mental, però des de la meva vivència.

Creus que es té en compte la salut mental dels joves avui en dia?

No, que va. Mai s'ha tingut en compte i crec que és un tema que encara està començant. Sobretot, això de Twitter i “eh, salut mental, penya”, crec que és encara un gueto de gent. Però falta molta feina, perquè realment els joves no gaudim d'una salut mental, i no entenc com tots els meus amics han d'anar a teràpia o que es normalitzi que van tots a teràpia.

'BLAU' és un tema que has decidit fer-lo més parlat, més rollo discurs. Per què vas decidir fer-ho així?

No ho sé. Em vaig posar a tocar amb el tecladet que tinc, uns acords i vaig dir ostres, i si faig una veu parlada? Però amb la veu com a distorsionada? I és que, ho prometo, que em vaig posar a parlar amb el micro, amb la base sonant i ho vaig fer quasi d’una tirada, tot improvisant. Després, ja amb els conceptes ho vaig gravar tot. Vaig pillar frase per frase i vaig deixar-ho maco. La cançó de fet, no anava a sortir ni per al disc.  

Quin és el procés que segueixes per escriure una cançó?  

Hi ha de tot. Les cançons més electròniques, o més mogudes, com 'FER-NOS MAL' o 'EL SOL', primer vaig fer la base, perquè sí, perquè em molava. Llavors vaig començar a cantar sobre melodies, li vaig posar lletra aquelles melodies. Altres cançons com 'PETIT ESTEL' me la vaig fer tota amb el piano, d'una, però primer tenia una melodia que em ressonava al cap, i vaig dir val, faig aquests acords. No és que tingui un mètode. Vaig fent.

'F3R-N0S MAL' destaca per tenir un ritme més animat i diferent de la resta de cançons, no?

Sí, és de les que vaig fer primer, i crec que és la meva preferida. Perquè és friqui, és diferent. I crec que vaig aconseguir una sonoritat ballable i guai, però que poca gent té aquí. Crec que està guapa la cançó, ara m'està agradant bastant. He tingut èpoques en les quals no m'agradava, o que penso que li podria haver fet moltes més coses, però no sé, crec que un tema minimal així amb la veu molt decaiguda i diferent està guai.

És el toc positiu del disc?

És que aquella cançó la vaig escriure en un altre moment i en una altra onda, i es nota. Té un to optimista. 

"Surt, fes-te gran, tens dues ales i un gran cel blau". Parla’m sobre 'GRIPAUS'.

'GRIPAUS' és la primera cançó que vaig escriure pensant en el meu projecte, el 2018 o 19, quan ni tan sols tenia nom l’àlbum. Ja l'havia escrit i vaig dir per què no? La fico al disc. És la típica cançó que ha tingut 800 versions fins a acabar sent el que és, la definitiva. Era un piano amb veu, bateria i la cantava una altra persona. Després la vaig cantar jo, però a mi no m'agrada la meva veu, per això li vaig fotre tots aquests cors molt heavies. Fins que al final vaig dir mira, així es queda, ja està.

 I acabem amb 'EL SOL', on dius "jo vull complir els meus somnis". Quins són els teus somnis?

És la música. Arribar a ser algú. Sempre ho ha sigut des que soc molt petit, i sona molt a adolescent, però és que encara ho és. Encara vull ser algú i vull inspirar, perquè crec que tinc coses a dir.
 

 

Participació