El foc de Corbera destapa un centenar de punts amb ossos que podrien pertànyer a brigadistes internacionals

L’aire està carregat de minúscules partícules de cendra negra. L’olor de la vegetació cremada integra l’olfacte a la sensació impactant que es desplega davant la vista. El paisatge després de la gran batalla era este. Fosc, devastat. Centenars de craters sota els peus, de la mida d’una abraçada buida, revelen allò que desxifra el docent investigador del Centre d’Estudis sobre Conflictes Socials del departament d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, Josep Munté: en estos turons ara ennegrits pel foc, com aleshores, s’hi van viure els combats més aferrissats dels últims episodis de la Batalla de l’Ebre. Per això aquí s’hi ha trobat una inaudita concentració de restes òssies destapades amb l’incendi del juny a Corbera d’Ebre. Fins a un centenar de punts amb ossos dispersos, segons certifica el director general de Memòria Democràtica del departament de Justícia de la Generalitat, Antoni Font, que podrien pertànyer a un nombre encara indeterminat d’individus. “Esta va ser una zona de combat especialment virulent o fins i tot podria ser un punt de triatge i hospitalització dels ferits, això encara no ho sabem, s’haurà d’estudiar, perquè no és normal trobar tanta quantitat de restes òssies, en este cas no en fosses ben sepultades, sinó molt disperses per la superfície”, exposa Font.
 
Poques hores després del foc, quan hi va haver permís per accedir-hi,  el professor Josep Munté Mateu es va apropar a la zona per fer-ne l’estudi patrimonial. En el marc dels seus estudis de doctorat sobre les Brigades Internacionals, li interessava observar com havien quedat les cotes epicentre de la batalla. “Ens trobem a la zona de Punta Cucuc (Cucut), la cota 496, i també a les cotes 480 i la 477 i la 426, on hi va combatre la 45ena Divisió Internacional, concretament la 12ena brigada, la Garibaldi, composada per voluntaris antifeixistes italians. A la 426 hi va combatre el batalló Comuna de París, el primer de la 14ena brigada internacional, la Marsellesa, composada per voluntaris antifeixistes de parla francesa, també belgues i gent de les colònies franceses. Aquí les brigades internacionals, i també soldats de les últimes lleves cridades al front, com la del Biberó, estaven defensant els últims escenaris abans de la seua retirada i desmobilització del front”, explica el doctorant.
 
Els combats que aquí es van lluitar del 18 al 23 de setembre del 38 formen part de l’anomenada 5ena contraofensiva franquista que tenia l’objectiu d’ocupar la cruïlla de Camposines, però precisament a causa de la resistència republicana no van poder aconseguir-ho. La factura en vides humanes va ser insofrible. Ho va dixar palès el foc del juny i en arribar-hi el professor Munté va observar el que temia. “Sorpresa com a tal no va ser perquè les restes humanes desgraciadament formen part  del paisatge bèl·lic, perquè en acabar la guerra no hi va haver una política exhaustiva de recuperació dels cadàvers, que van quedar disseminats pel camp de batalla i sí que l’incendi, en netejar la massa boscosa, el que fa és que les restes es puguen percebre més i les puguem veure, i vaig veure llocs amb ossos puntuals i altres amb més concentració de restes i com que ja feia el treball previ, vaig treure’n les coordenades i les vaig enviar a la Memòria Democràtica”, explica. Ell va poder documentar una quarantena de punts amb restes.
 
Els arqueòlegs que van acudir al lloc activat el protocol de recollida n’han completat fins a un centenar, tal com explica el director general, Antoni Font: “Segons ens han informat els arqueòlegs que hi han intervingut, gràcies a l’ajut d’investigadors de recerca, de Bombers, d’Agents Forestals i de pagesos, s’han localitzat al volant de 100 punts, amb entre 3 i una quinzena d’ossos cadascun, de manera que a diferència d’altres llocs no estem parlant de fosses amb restes completes i ben localitzades, sinó disseminades”. Són cossos no complets, que s’han enviat als laboratoris de la Universitat Autònoma  per fer-ne una recomposició de manera que es puga determinar a quantes persones podrien pertanyen. Això si s’han conservat amb la mínima qualitat per fer-ne les proves d’ADN, atès que després de tants anys en semisuperfície i afectats per l’incendi poden estar excessivament malmesos. “De moment el que s’ha fet és recollir totes les restes localitzades i comprovarem si és possible extreure’n la seqüència de l’ADN per mirar de creuar dades”. Tot i que el procés d’identificació és llarg i incert, “podem pressuposar que podrien haver-hi brigadistes internacionals, és obvi, en esta zona n’hi havia i va ser dels llocs on van fer els seus últims combats abans de desmobilitzar-se, i també soldats de noves lleves que es van incorporar en els últims moments de la guerra civil”, corrobora Font.
 
Un cop recollides les restes, el paisatge seguix imposant: “Ha estat una desgràcia ecològica de primer ordre però des del punt de vista històric és una oportunitat per aprofitar este espai i reivindicar-lo com a lloc de visita,  on la gent es face una idea de com van ser d’intensos els combats, perquè ara el bosc ha quedat com va quedar fa vora de 85 anys després dels combats, amb les trinxeres mig desfetes, els cràters al terra per l’impacte de les explosions, les llaunes rovellades del menjar dels soldats... davant la rellevància història del lloc, que avarca l’àmbit nacional i internacional, i tal com ha quedat després de l’incendi, estaria bé que el protegíssim, és un lloc per fer-hi pedagogia, didàctic, on la gent pot prendre idea de la intensitat dels combats i es preservés. Una manera potser que es declarés parc arqueològic, i potser també com a Bé Cultura d’Interès nacional”, exposa Munté.
 
Mentrestant, alguns historiadors locals han fet el que ha estat al seu abast per salvar la memòria. És el cas de Josep Maria Àlvarez, un veí de Corbera d’Ebre que se des fa anys, de manera espontània i per impuls propi, va començar a fer la gran labor de reivindicar estos espais i dignificar-los per a que es coneguin. Ho va fer com va saber, convertint alguns blocs de pedra en monòlits on encara es poden llegir inscripcions que ens recorden on estem, i als peus dels quals hi va dipositar petits objectes que recollia pel bosc. “Este senyor amb la seua labor el que ha anat fet amb els anys es posar de relleu i reivindicar este lloc i alhora fer pedagogia al visitant, a la gent que camina per aquí, per tal que coneguin el que va passar en estos espais, i per això li hem de fer un gran reconeixement des dels àmbits acadèmics i sobretot des dels àmbits institucionals”, reclama Munté.