«Ser home o dona és una categoria social que ens limita com a persones»

Gerard Coll-Planas va presentar dissabte passat 'Dibuixant el gènere' a la Ràpita. Foto: Sofia Cabanes

El proper 28 de juny se celebra el Dia Internacional de l'Alliberament Lèsbic, Gai, Transexual i Bisexual (LGTB). En motiu de la data, l'any passat aguaita.cat va oferir-los un reportatge especial i enguany ha entrevistat a Gerard Coll-Planas (34 anys), doctor en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor a la Universitat de Vic. El cap de setmana passat va ser a Roquetes i a La Ràpita presentant -en el marc dels actes organitzats per la Comissió Unitària 28 de Juny a les Terres de l'Ebre- el seu darrer llibre Dibuixant el gènere una reflexió il·lustrada sobre com el gènere com a construcció cultural regula les diferències i desigualtats entre dones i homes i com afecta això sobre les persones trans, intersex, gais, lesbianes i bisexuals. 

Expliques que ‘Dibuixant el gènere’ parteix de la crítica del gènere com un procés biològic. Planteges que el gènere es crea a partir de l’entorn cultural en què creixem.

Efectivament. La creença que les diferències i desigualtats entre homes i dones són innates, són elements biològics, està molt present en tot el pensament social i també científic. És una idea que, a part de tenir molts problemes en la seva argumentació, té conseqüències polítiques que em semblen molt preocupants, perquè d’alguna forma el que es planteja és que aquestes diferències i desigualtats no són canviables. Per tant, situa l’opressió i el patiment que genera el patriarcat en un terreny on no hi ha res a fer, perquè són elements determinats per les nostres hormones o els nostres gens.

Des d’aquest sentit, em sembla alliberador explicar com són elements culturals els que estableixen les nostres identificacions i les nostres maneres de ser i d’estar en el món. Això ens permet també comprendre que són elements també canviables. És una mirada que ens permet responsabilitzar-nos a nosaltres mateixos de les nostres vides i no atribuir allò que fem, el que pensem o el que desitgem a factors externs a nosaltres, com els nostres gens o les hormones.

A partir del que planteges, has arribat a una conclusió definitiva del que és ser home o ser dona o no hi ha etiquetes per catalogar-ho?

De fet, part del problema és que ser home o ser dona són dues categories socials que d'alguna forma ens limiten com a persones. Al final, del que es tractaria és que cadascun de nosaltres aconseguíssim contactar amb la nostra singularitat, amb allò que ens fa únics i que puguem prescindir d’aquestes categories que d’alguna forma ens encapsulen i ens empobreixen perquè ens diuen que tu en funció dels teus genitals has de ser conciliadora, mediadora, amable, afable,... o tu has de ser líder, agressiu,... i no ens permet entendre que les persones som una barreja d’aquestes coses. 

De fet, una de les paradoxes que expliques al teu llibre és el cas de les persones trans que per poder canviar de sexe han de demostrar tenir una malaltia mental.

I no només això. Per poder-se canviar el nom al DNI han de presentar un certificat conforme tenen un trastorn mental, perquè l’Organitzaió Mundial de la Salut (OMS) continua considrant que la transexalitat és una malaltia mental. Sense anar més lluny, la mateixa OMS no va traure l’homosexualitat com a malaltia mental del seu llistat fins al 1990.

També parles dels casos de persones intersexuals.

Sí, el que avui en dia s’anomena intersexuals és el que abans s’anomenava hermafrodita. Són persones que tenen unes característiques sexuals que no són pròpiament ni de mascle ni de femella, que naixen amb un cos que té alguns trets que no quadren amb aquesta estructura binària. En aquests casos el que se sol fer és que just després del naixement un equip mèdic determina quin és el sexe més viable per aquella criatura i s'hi fan intervencions mèdiques just després de nàixer per poder classificar aquesta persona.  

Aquestes intervencions mèdiques no són necessàries a nivell de salut, sinó que són purament intervencions per tractar d’ubicar aquella persona en aquesta estructura binària home-dona. És un problema que no es pot resoldre a nivell mèdic perquè és un problema cultural i en base a això s'han fet autèntiques aberracions.

Si expliques que el gènere no és una construcció biològica sinó cultural, passa el mateix amb la sexualitat?

Sí, el que està clar és que l’ésser humà té una diferència fonamental de la resta d’animals. Que és que la resta d’animals naixen amb una espècie de programació instintiva, mentre que l’ésser humà naix obert i no és fins al cap de molts anys i d’un procés de socialització molt profund que no arriba a ser mínimament autònom. I és en aquest procés de socialització on es van construint i consolidant les seves identificacions, allò que desitjarà... la seva forma d’estar al món... en base a identificar-se o rebutjar els models que veu en el seu entorn.

La sexualitat també pot canviar al llarg de la vida?

Les categories ens empobreixen sempre. El fet d’etiquetar-nos com a home, dona, hetero, gai, lesbiana,... en el fons són formes de capturar, de bloquejar una cosa molt més evolutiva i complexa,...el que passa que sovint no estem disposats a entendre aquesta complexitat nostra i ens és més fàcil dir “jo sóc gai” i veure a una tia que em fa remoure alguna cosa per dins i dir “no, no , no, a mi no em toca”.

Sovint ens aferrem a aquestes categories i ens costa qüestionar-les i admetre que el nostre desig o les nostres identificacions també evolucionen al llarg de la nostra vida.

Per poder explicar, tota esta sèrie de conceptes sovint complexes, has optat per explicar-los en forma d’història il·lustrada a Dibuixant el gènere .

Jo feia anys que havia fet recerca en aquest tema, havia fet una tesi que havia publicat com a llibre, però m’adonava que costa molt fer arribar tots aquests debats a una població molt ficada i interessada en el tema. Em semblava que podia ser interessant agafar el marc teòric de la tesi i explicar el més essencial mitjançant il·lustracions, acudits... i a partir d’aquí desgranar i intentar explicar de la forma més planera una cosa que en el fons és molt quotidià però que molta gent no s’ha parat mai a reflexionar.

Quina resposta et trobes de la gent quan fas xerrades sobre el tema arreu de Catalunya?

Moltes vegades, sobretot en espais que no són militants, hi ha moments molt bonics on notes que a les persones se’ls hi ha obert una mica la ment i que han entès alguna cosa més de la diversitat humana o han ubicat alguna cosa més que els han ajudat a ser més respectuosos amb la diversitat o fins i tot a admetre aspectes de la pròpia vida que no havien aconseguit integrar. Són petits flaixos, moments, que són els que donen sentit a tot això per a mi.

Com a sociòleg i també com a activista dels drets LGTB quines diferències trobes encara avui en dia en la sexualitat viscuda a comarques i a l’àrea metropolitana?

Aquí tenim un tema fonamental que és l’espai públic. L’espai públic continua sent molt heterosexista i per això em sembla que té molt valor la manifestació i la festa que es farà a Tortosa aquest divendres 27.

Continuen no veient-se parelles de la mà o mostrant-se afecte en els carrers i places de la immensa majoria de pobles i ciutats de Catalunya i això és molt simbòlic i important. Això fa que, de fet, molts gais, lesbianes o trans que hem nascut a pobles haguem viscut en la sensació que no podíem viure al nostre lloc d’orígen perquè era un espai on el nostre desig i afectivitat no hi era als carrers. Jo per exemple vaig estar 10 anys vivint fora del meu poble i odiant el meu poble fins que després vaig fer el meus processos i vaig tornar.

I evoluciona favorablement la societat en este sentit?

Sí, evoluciona favorablement, però hi ha molta feina a fer. Per exemple a nivell de referents televisius, jo sóc dels que va créixer als anys 80. Els meus referents éren o burles homofòbiques o morir sol de SIDA a la ciutat. Era el que veia al meu entorn. Ara em sembla que hi ha molts més referents, hi ha un ventall de personatges en els que emmirallar-nos molt més gran.

Va ser molt important en aquest sentit l’aprovació de la llei de matrimoni entre perosones del mateix sexe, no tant per les persones que ens hem volgut casar, sinó perquè simbòlicament va generar un canvi. Va ser una manera de visualitzar que gais i lesbianes estan al món, que són ciutadans com la resta. Va aportar una visibilització que va empoderar moltes persones i de fet hi ha estudis que mostren com a partir de llavors molta gent va sortir de l’armari a la feina, a la família,... al marge de si es va casar o no.