12
d'octubre
del
2021
Actualitzat
el
13
d'octubre
a les
17:22h
Hi ha d’haver uns fils invisibles que t’estiren quan s’ha de viatjar al passat. Teranyines silencioses que vinculen ànimes de vida contemporània amb altres lligades als cóssos dels avantpassats. I juguen a reconstruir històries familiars truncades per la guerra i desdibuixades per dècades de silencis. Fils que es tiben i ajuden a reparar trencaclosques com el que durant dos generacions ha escapçat les peces que composen la família de Joaquim Ferrer Alaber i Concepción Puig Garcia. Ara són els nets, com els de tantes famílies esquarterades per la guerra civil, els que cusen els filaments tallats i els tornen a teixir. Un bri invisible com el que va estirar a la Núria i la va dur d’esma fins la paret exterior del cementiri de Vallderoures, en un punt concret a l’esquerra del mur cap on es va sentir atreta aquell dia de vacances fa quatre anys. Hi va trobar dos creus i de seguida va sentir el convenciment que una d’aquelles creus de fusta gris com el color dels ossos podia pertànyer al seu avi desaparegut, secretari del Comité Revolucionari de Ràfals i fusilat pels franquistes l’any 38. Ningú pot saber l’estirada que el pega el fil al cor quan els peus toquen la terra on jau l’avi que ningú sap on era.
En aquell mateix instant es van desencadenar les aliances que han de permetre, a no massa tardar, exhumar les dos tombes abandonades extramurs i comprovar si la intuïció de la Núria era certesa. Hi ha contribuït a aconseguir-ho l’associació memorialista Pozos de Caudé, qui a petició de la família ha fet els tràmits per aconseguir un ajut de 5.000 euros concedits pel Govern central per fer les gestions prèvies i impulsar els treballs d’excavació que s’han de dur a terme a partir d’este proper 14 d’octubre, aprofitant l’exhumació d’una fossa més gran a Alcanyís.
La família va contactar amb l’associació després de conèixer la seua existència gràcies a una amiga d’Alcanyís, qui va ser bibliotecària de Cunit, Marisa Ibàñez. Pozos de Caudé va encarregar-se de recórrer un camí que resulta incert, desconegut i feixuc per a les famílies. Des que es va constituir l’any 2004, esta associació ha localitzat una vintena de fosses, de vegades partint només de converses amb els iaios i famílies dels pobles, xerrades que els han guiat cap a cementeris, cunetes, pinars, boscos, camps llaurats... “Vam voler enfocar l’entitat amb la prioritat de buscar fosses, trobar restes, identificar-les i tornar-les a les famílies”, explica el president de Pozos de Caudé, Paco Sánchez. De vegades, recuperar les restes de l’avi respon sobretot al desig íntim de complir promeses familiars. “Els fills on ocasions havien promès a les mares que si trobaven les restes del pare les enterrarien junts”, explica Sánchez. Néts que obren projectes personals de vida fins aconseguir-ho. És el cas de bona part dels familiars de la desena de cossos que ha pogut recuperar de l’oblit esta entitat i és també el cas dels néts de Joaquim Ferrer, que desitgen enterrar l’avi dignament al costat de la seua estimada esposa, Concepción, tal com ella hagués volgut.
Els néts no van obtindre de la iaia totes les respostes que haguéssen volgut. Aquella generació va fer dels silencis una salvaguarda. Però amb el temps van començar a indagar amb l’afany ja despertat de recompondre el trencaclosques. La recerca els va guiar per la vida de Joaquim. Al Portal de Archivos Españoles (PARES) hi van trobar un document especialment rellevant de la causa general del franquisme de la província de Terol, en el que apareix el seu nom citat per un vocal d’Esquerra Republicana a qui van treure de la presó per testificar per la mort del capellà de Ràfals i en la seua declaració l’anomena afirmant que estava en parador desconegut juntament amb el president del Comitè Revolucionari, Salvino Gisbert Demar. La família creu que este testimoni i alguna revelació secreta sobre l’amagatall dels dos pels boscos de Vallderoures va ser el pròleg de la detenció i l’assassinat, la primavera del 38, previ pas per la presó d’esta localitat.
Joaquim s’hauria amagat en no poder tornar on estava la família, de masovera a l’ermita de la Verge de la Font de Pena-roja de Tastavins perquè Vallderoures havia passat a mans de les tropes revoltades quan ell havia anat a treballar a La Fresneda junt a un grup de soldats republicans.
Ni Concepción ni els seus cinc fills el tornarien a veure. Ell era moliner, i la seua professió havia obligat la parella a voltar pels pobles del Matarranya i també de la Terra Alta. A Ràfals, Zorita, Arnes i Bot, van néixer Rosa, Sofía, Agustina i Violeta. Una filla a cada poble. A l’últim fill de la parella li van posar el nom de Prudon en homenatge al polític, filòsof i revolucionari anarquista francès Pierre-Joseph Proudhon.
Vídua i amb cinc fills, Concepció va emprendre la fugida amb l’exèrcit republicà, cap a Tortosa, Cànoves i Samalús, on es van refugiar en una masada. La mare feia feixos de llenya que venia a la Rambla de Barcelona per poder tirar endavant la família. Un dia es va ferir l’ull amb una planta i va acudir a l’hospital Clínic amb el seu bebè Prudon i aprofitant que li van embenar els ulls, de seguida li van comunicar que el seu fill havia mort de xarampió. La família té la sospita que Prudon va ser un nadó robat, per bé que esta és una altra peça de la història familiar pendent d’encaixar.
En un moment determinat Concepció va decidir tornar al poble, a Pena-roja, on els veïns li van entregar algunes de les poques pertinences que havien guardat de la casa que va trobar segellada. No s’hi va sentir acollida, al poble, i va marxar cap a l’Aldea, on vivia sa germana, per continuar una vida de “misèria”, tal com explica la neta Carme Abril Ferrer. “Ens explicava que feia l’oli trepitjant les olives i després ho exprimia amb un mitjó”, recorda.
Als anys 80 les filles van tornar a Pena-roja, seguint el fil invisible, i en arribar a la casa, com que no les deixaven entrar, van forçar la porta i en entrar van trobar-hi la filadora de la seua mare, una llibreta i una carta, que guarden com un tresor. A l’última filla viva la família va aconseguir treure-li l’ADN just un mes abans de morir. Resultarà clau per creuar-lo amb l’ADN dels cossos que esperen trobar i recuperar gràcies a l’exhumació que hauria de començar esta setmana al mur exterior del cementiri de Vallderoures, 83 anys després que l’avi fos afusellat.
En aquell mateix instant es van desencadenar les aliances que han de permetre, a no massa tardar, exhumar les dos tombes abandonades extramurs i comprovar si la intuïció de la Núria era certesa. Hi ha contribuït a aconseguir-ho l’associació memorialista Pozos de Caudé, qui a petició de la família ha fet els tràmits per aconseguir un ajut de 5.000 euros concedits pel Govern central per fer les gestions prèvies i impulsar els treballs d’excavació que s’han de dur a terme a partir d’este proper 14 d’octubre, aprofitant l’exhumació d’una fossa més gran a Alcanyís.
La família va contactar amb l’associació després de conèixer la seua existència gràcies a una amiga d’Alcanyís, qui va ser bibliotecària de Cunit, Marisa Ibàñez. Pozos de Caudé va encarregar-se de recórrer un camí que resulta incert, desconegut i feixuc per a les famílies. Des que es va constituir l’any 2004, esta associació ha localitzat una vintena de fosses, de vegades partint només de converses amb els iaios i famílies dels pobles, xerrades que els han guiat cap a cementeris, cunetes, pinars, boscos, camps llaurats... “Vam voler enfocar l’entitat amb la prioritat de buscar fosses, trobar restes, identificar-les i tornar-les a les famílies”, explica el president de Pozos de Caudé, Paco Sánchez. De vegades, recuperar les restes de l’avi respon sobretot al desig íntim de complir promeses familiars. “Els fills on ocasions havien promès a les mares que si trobaven les restes del pare les enterrarien junts”, explica Sánchez. Néts que obren projectes personals de vida fins aconseguir-ho. És el cas de bona part dels familiars de la desena de cossos que ha pogut recuperar de l’oblit esta entitat i és també el cas dels néts de Joaquim Ferrer, que desitgen enterrar l’avi dignament al costat de la seua estimada esposa, Concepción, tal com ella hagués volgut.
Els néts no van obtindre de la iaia totes les respostes que haguéssen volgut. Aquella generació va fer dels silencis una salvaguarda. Però amb el temps van començar a indagar amb l’afany ja despertat de recompondre el trencaclosques. La recerca els va guiar per la vida de Joaquim. Al Portal de Archivos Españoles (PARES) hi van trobar un document especialment rellevant de la causa general del franquisme de la província de Terol, en el que apareix el seu nom citat per un vocal d’Esquerra Republicana a qui van treure de la presó per testificar per la mort del capellà de Ràfals i en la seua declaració l’anomena afirmant que estava en parador desconegut juntament amb el president del Comitè Revolucionari, Salvino Gisbert Demar. La família creu que este testimoni i alguna revelació secreta sobre l’amagatall dels dos pels boscos de Vallderoures va ser el pròleg de la detenció i l’assassinat, la primavera del 38, previ pas per la presó d’esta localitat.
Joaquim s’hauria amagat en no poder tornar on estava la família, de masovera a l’ermita de la Verge de la Font de Pena-roja de Tastavins perquè Vallderoures havia passat a mans de les tropes revoltades quan ell havia anat a treballar a La Fresneda junt a un grup de soldats republicans.
Ni Concepción ni els seus cinc fills el tornarien a veure. Ell era moliner, i la seua professió havia obligat la parella a voltar pels pobles del Matarranya i també de la Terra Alta. A Ràfals, Zorita, Arnes i Bot, van néixer Rosa, Sofía, Agustina i Violeta. Una filla a cada poble. A l’últim fill de la parella li van posar el nom de Prudon en homenatge al polític, filòsof i revolucionari anarquista francès Pierre-Joseph Proudhon.
Vídua i amb cinc fills, Concepció va emprendre la fugida amb l’exèrcit republicà, cap a Tortosa, Cànoves i Samalús, on es van refugiar en una masada. La mare feia feixos de llenya que venia a la Rambla de Barcelona per poder tirar endavant la família. Un dia es va ferir l’ull amb una planta i va acudir a l’hospital Clínic amb el seu bebè Prudon i aprofitant que li van embenar els ulls, de seguida li van comunicar que el seu fill havia mort de xarampió. La família té la sospita que Prudon va ser un nadó robat, per bé que esta és una altra peça de la història familiar pendent d’encaixar.
En un moment determinat Concepció va decidir tornar al poble, a Pena-roja, on els veïns li van entregar algunes de les poques pertinences que havien guardat de la casa que va trobar segellada. No s’hi va sentir acollida, al poble, i va marxar cap a l’Aldea, on vivia sa germana, per continuar una vida de “misèria”, tal com explica la neta Carme Abril Ferrer. “Ens explicava que feia l’oli trepitjant les olives i després ho exprimia amb un mitjó”, recorda.
Als anys 80 les filles van tornar a Pena-roja, seguint el fil invisible, i en arribar a la casa, com que no les deixaven entrar, van forçar la porta i en entrar van trobar-hi la filadora de la seua mare, una llibreta i una carta, que guarden com un tresor. A l’última filla viva la família va aconseguir treure-li l’ADN just un mes abans de morir. Resultarà clau per creuar-lo amb l’ADN dels cossos que esperen trobar i recuperar gràcies a l’exhumació que hauria de començar esta setmana al mur exterior del cementiri de Vallderoures, 83 anys després que l’avi fos afusellat.