Joaquín Sabina

Joaquín Sabina en un concert a Madrid. Foto: Juan Tamargo

Estos dies de campanya electoral europea, ans que el ministre Fernández Diaz censure per decret llei la xarxa, entro a les webs dels partits politics catalans en plena campanya. Començo per C’s "Ciutadans" i em surt una cançó, La España que sueña  i, entre parèntesis, diu :“ Letra de Joaquin Sabina ”, què coi està passant? No entenc res. El primer que surt a la pantalla és el Boadella. M’esgarrifo. Què fot Boadella? Ho torno a comprovar i sí, és propaganda electoral de C’s. Com? El gran Joaquin Sabina amb Ciutadans???? Uf! No m'ho crec. No és possible. El meu ídol, Joaquin Sabina cedint el nom i una lletra al partit polític Ciudadanos? Un allioli impossible, em dic a mi mateix, negat... Ho dic amb tots els respectes, però resulta que este partit representa per a mi, personalment, subjectivament, tot el contrari del que les cançons, els textos, el discurs, el posat, l’essència, que representa en el meu imaginari i també, ho dic sense equivocar-me en el de molts catalans, el gran poeta del poble Joaquin Sabina. Naturalment que continuaré escoltant les cançons autèntiques de Sabina, les de sempre, les que sempre he escoltat, i les noves composicions que vindran, però La España que sueña  per tot el que representa, per a mi, particularment, no té res de somni i sí que té molt de malson... pesadilla !. Ho explico a continuació:

       Esta cançó de Joaquin Sabina, independentment del contingut, de la lletra, com a icona del partit polític Ciudadanos, representa, si més no, hostilitat, bel·ligerància, un plus d’agressivitat verbal que ningú no desitja a Catalunya. El discurs de C’s, el de Cañas al Parlament, (per exemple) el de Rivera a Intereconomia, la 13 o la Cope i altres, callant quan Vidal Quadras reclamava la intervenció de la Guardià Civil a la Generalitat. Mut quan s’estava acusant, al mateix temps, de nazis i de jueus (un oxímoron com una catedral) als seus compatriotes catalans. Permeten que els tertulians d’extrema dreta declarada afirmessen barbaritats, mentides, calúmnies, insults contra Catalunya, la que diuen que és la seua terra. Si el senyor Rivera estima Catalunya no permetria les barbaritats que s’han dit a tots estos canals neofranquistes davant seu i ell ha callat..., pitjor, encara ha ficat més llenya al foc. La veritat, el discurs d’estos senyors de Ciutadans fa temor..., i, en tot cas, “ Quien calla otorga ” diu la dita castellana. Però sobretot em provoca repulsió esta càrrega de violència de fons del partit Ciutadans, quan afirma sense embuts i públicament: " Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar ". 

Són paraules textuals. A mi i a una gran majoria de catalans de totes les condicions ens produeix un sentiment inquietant. Què volen dir? No estaran fent apologia de la violència? o del terrorisme? I algú els ha amonestat per això? No, és clar que no. Al govern neofranquista del Partit Popular ja li va bé, i també li va bé al Partit Socialista Obrero Español de Pere Navarro, que pregonen sense vergonya "La Catalunya crispada".

El perfil del militant de C’s, amb tots els respectes, és el de l’espanyol que, malgrat viure a Catalunya des de fa molts anys o de, fins i tot, nàixer a Barcelona o rodalies, mai no s’ha integrat, perquè no ho ha volgut ni ho ha necessitat. Per dir-ho amb paraules que tots entenem, al partit polític Ciutadans hi ha totes aquelles persones que encara que visquen a Lleida, Girona, Tarragona, Barcelona, no s’han sentit mai catalanes, mai. Ni s’ho sentiran mai! Ni en tenen cap gana! Se senten més lligats a qualsevol província espanyola que al seu entorn immediat. A més, per a la resta de províncies espanyoles ells són uns herois que mantenen l’espanyolitat a Catalunya, se senten estimats, recolzats i admirats. És projecten enllà de Catalunya com l'ideal d'este espanyol que reclama Felipe Gonzalez, en la gran coalició PP i PSOE, contra " el separatismo catalán ". 

En canvi, hi ha un altre collectiu, Súmate, que sorgeix de la mateixa base social que Ciutadans, però que la seua actitud ha sigut radicalment diferent vers la terra, el poble on viuen. En lloc d’aferrar-se a una legalitat espanyolista, còmoda i sense més complicacions, han obert les portes i finestres de la seua llar, han sortit fora, han anat més enllà del propi gueto, més enllà de l’alteralitat. Han mirat el seu entorn més proper, la gent del barri, de ciutats i pobles veïns els convilatans, i han fet seu el paisatge, la terra, han fet seus els aires, la mar, la muntanya i l'olor de la terra mullada i han descobert que Catalunya es pot posseir, la pots fer teua amb una sola condició. Catalunya és teua si l’estimes. I esta gent ens ha donat una gran lliçó a tots plegats. Tot i que no necessitaven sentir-se catalans per viure a Catalunya, l’estimen, la senten pròpia, independentment de tota la resta de factors, i de la llengua que parlen. Una gran lliçó moral. I este crec jo que és el gran secret de Catalunya. Allò que no entenen els nacionalistes espanyols que des de fa 300 anys han intentat per tots els camins diluir-nos, fer-nos desaparèixer de la història. Jo crec que esta és la llàntia que sempre ha estat encesa, generació rere generació. Posseir la terra per la força de l’amor. I d’aquí precisament ha sorgit el mestissatge que ha impedit precisament la dissolució de la identitat catalana. Aquí ha passat una cosa estranya, les onades d’emigrants i immigrants que han vingut a Catalunya d’altres regions de la península en la seua gran majoria han acabat enamorant-se d’esta terra i la primera o la segona generació l’han fet seua, assumint la seua història, la singularitat catalana, enfront d’un Estat Espanyol profundament centralitzador i uniformitzador. Així de fàcil i de natural.

Vull reivindicar aquí el mestissatge que aquí a Catalunya anomenen xarneguisme . Vull reivindicar en este article els orígens mestissos de tots els catalans que, com jo mateix, tenim cognoms d’altres zones de la península. Catalans que, com jo, escoltem i escoltarem Joaquín Sabina i també les rumbes del Gitano Blanc, perquè les seues lletres i la seua música naix d’esta idea de mestissatge global i de respecte a les nacions, als pobles, en front dels poderosos. Però que ningú es pense que a Espanya no hi haja gent que entén o respecta el que està passant a Catalunya. Ni el govern del PP neofranquista, ni el ministre Fernández Diaz, ara obsedit en censurar les xarxes socials, ha pogut fer callar la veu de molts hòmens i dones que com Jorge Verstrynge, professor de ciències polítiques de la Universitat Complutense de Madrid o com Ramon Cotarelo, catedràtic de ciències polítiques, entenen perfectament que els catalans del 2014, (mestissos, xarnegos , etc) , tenim dret a votar, decidir si volem continuar formant part de l’Estat Espanyol.
 
Andreu Carranza
Lo gitano Blanc