17
de març
del
2021
Actualitzat
a les
16:56h
Tenir gos a casa incrementa el desenvolupament social i emocional dels infants. Esta és la conclusió extreta d’un estudi realitzat per investigadores i investigadors del Departament de Psicologia de la URV i que s’ha fet amb infants d’entre tres i cinc anys.
Les dades es van obtenir d’un grup de 120 nenes i nens d’escoles públiques i concertades de la demarcació de Tarragona amb diversitat de nivells socioeconòmics. Es van excloure els infants que només tenien contacte ocasional amb gossos o que assistien a teràpies amb animals, per tal de no esbiaixar la mostra. Els infants van respondre oralment uns qüestionaris que avaluaven diferents aspectes com la interacció amb els adults, l’expressió dels sentiments, l’ afecte, la imatge pròpia, la interacció entre iguals, la cooperació i el paper social. Es va realitzar un anàlisi dels diferents ítems per identificar les diferències en el desenvolupament socioemocional de les nenes i els nens en funció del gènere i del seu contacte amb els gossos.
L’estudi es va fer amb dos grups d’infants, uns que tenien un gos en el nucli familiar, és a dir, convivien amb ell sempre a casa i un segon grup que no tenia contacte amb gossos, el qual exclou possibles contactes amb gossos siga a casa dels avis o d’algun familiar, o extraescolars on hi haja contacte amb animals o teràpies amb gossos.
Així doncs, l’estudi ha conclòs que la presència d’estos animals en edats primerenques ajuda al desenvolupament social i emocional dels infants, tot i que això no significa que la no presència d’aquests implique un desenvolupament lent o un mal desenvolupament. Este estudi és la part inicial d’un estudi longitudinal, que s’ha vist afectat per la pandèmia, amb la intenció de comprovar com esta diferència de desenvolupament evoluciona al llarg del temps. És el primer cop que es realitza un estudi psicològic de la relació dels infants amb els gossos que seguix una metodologia reproduïble i científica. Altres investigacions en este mateix àmbit són dels anys 80 i 90 i s’hi van detectar problemes de metodologia.
L’estudi neix d’un treball de final de grau d’una estudiant de Psicologia, Raquel Forcada, la qual va recollir una part de la mostra. L’equip està format per Jorge-Manuel Dueñas, Laia Gonzàlez, Silvia Duran-Bonavila, Gisela Ferre-Rey i la mateixa Raquel Forcada, tots membres del Departament de Psicologia de la URV.
Les dades es van obtenir d’un grup de 120 nenes i nens d’escoles públiques i concertades de la demarcació de Tarragona amb diversitat de nivells socioeconòmics. Es van excloure els infants que només tenien contacte ocasional amb gossos o que assistien a teràpies amb animals, per tal de no esbiaixar la mostra. Els infants van respondre oralment uns qüestionaris que avaluaven diferents aspectes com la interacció amb els adults, l’expressió dels sentiments, l’ afecte, la imatge pròpia, la interacció entre iguals, la cooperació i el paper social. Es va realitzar un anàlisi dels diferents ítems per identificar les diferències en el desenvolupament socioemocional de les nenes i els nens en funció del gènere i del seu contacte amb els gossos.
L’estudi es va fer amb dos grups d’infants, uns que tenien un gos en el nucli familiar, és a dir, convivien amb ell sempre a casa i un segon grup que no tenia contacte amb gossos, el qual exclou possibles contactes amb gossos siga a casa dels avis o d’algun familiar, o extraescolars on hi haja contacte amb animals o teràpies amb gossos.
Així doncs, l’estudi ha conclòs que la presència d’estos animals en edats primerenques ajuda al desenvolupament social i emocional dels infants, tot i que això no significa que la no presència d’aquests implique un desenvolupament lent o un mal desenvolupament. Este estudi és la part inicial d’un estudi longitudinal, que s’ha vist afectat per la pandèmia, amb la intenció de comprovar com esta diferència de desenvolupament evoluciona al llarg del temps. És el primer cop que es realitza un estudi psicològic de la relació dels infants amb els gossos que seguix una metodologia reproduïble i científica. Altres investigacions en este mateix àmbit són dels anys 80 i 90 i s’hi van detectar problemes de metodologia.
L’estudi neix d’un treball de final de grau d’una estudiant de Psicologia, Raquel Forcada, la qual va recollir una part de la mostra. L’equip està format per Jorge-Manuel Dueñas, Laia Gonzàlez, Silvia Duran-Bonavila, Gisela Ferre-Rey i la mateixa Raquel Forcada, tots membres del Departament de Psicologia de la URV.