17
d'agost
del
2020
Actualitzat
a les
17:20h
Que pots anar caminant per La Ràpita i trobar-te amb rajoles dissenyades i firmades per Salvador Dalí és un fet del qual pocs rapitencs tenen constància. Eva Mascarell, tècnica d'imatge i graduada en Comunicació Audiovisual per la UAB, ens ho va redescobrir en la seua presentació de 'La persistència a casa nostra', que va tindre lloc al Museu del Mar divendres passat. L'artista ha fet un exercici d'abstracció i a partir de cada rajola s'ha inspirat per crear sis càpsules audiovisuals què mostren el patrimoni artístic, cultural i natural del nostre territori. "Escupo, bramo i marejo. Sóc tomba, abisme i espill. I d'igual manera tracto al pare com al seu fill". A cada vídeo l'acompanya una endevinalla com esta, que van dixar el públic present especulant possibles respostes durant una bona estona.
Este projecte s'engloba dintre del cicle 'Ebre, Art i Patrimoni' que juntament amb la resta de museus del territori, i amb consorci amb el Museu de l'Ebre d'Amposta, té la intenció de centrar la mirada sobre el patrimoni des d'una perspectiva contemporània, per fer valer el seu paper en el present i futur de les Terres de l'Ebre. Els disset artistes que han participat han tractat temàtiques ben variades, com la problemàtica del despoblament, el medi ambient, el temporal de Glòria, la crisi de la COVID, entre d'altres. Les respectives presentacions estaran disponibles fins al 30 de setembre, en dotze museus del territori.
La pandèmia ha estat una forta amenaça per a l'execució del cicle, que en un primer moment havia de presentar-se mitjançant la conceptualització, i s'ha hagut de reinventar cap a un format audiovisual, en només dos mesos.
.jpg)
A mi em van proposar el projecte a finals de juny, i justament en estes dates m'havien d'operar. Res seriós, una intervenció de queixal, però clar, vaig pensar, seré capaç de gestionar-ho tot? Durant el mes de juny ja no podia fer res, només tenia el mes de juliol per realitzar el guió, gravació, edició i atorgar un sentit a tot plegat. Va ser una mica a contracorrent, però realment ha estat gràcies a la Covid-19 que he pogut participar en el projecte, ja que em dedico al contingut audiovisual. Si hagués estat una altra cosa, segurament la regidora de Cultura Èrika Ferraté ja no hauria pensat en mi per participar. Al final tot passa per alguna cosa. També hem pogut fer que el projecte aprope la cultura a més gent sense necessitat d'estar present aquí físicament, ja que a la paret he penjat uns codis QR que són un enllaç directe als vídeos que he creat, i d'esta forma poden arribar més lluny.
També pot ser una forma més fàcil de connectar amb el públic jove, que sembla estar acostumat a consumir continguts a través de pantalles?
Per descomptat. I és que jo estic totalment segura que la joventut d'avui en dia té l'audiovisual super integrat, forma ja part de la seua manera de pensar. Llavors, crear contingut cultural en este format et dóna l'esperança que arriben als més joves estos conceptes, que en realitat formen part de tots: joves, vells, adults... Conceptes del territori.
El cicle ha estat una de les activitats que ha aconseguit sobreviure la pandèmia. És una mostra del poder de reinvenció de l'art?
Totalment. L'art és adaptar-se o morir. L'únic problema és que la setmana passada s'havia de fer la presentació de tots els audiovisuals, realitzats per disset artistes, a Amposta, però a causa dels brots que hi ha hagut allà s'ha anul·lat. A mi m'hauria agradat veure tots els treballs dels meus companys. Ara hauré d'anar museu per museu per veure'ls, ja que no tots hem fet esta adaptació amb els codis QR. Estaria bé que els altres també ho fessen.
A part del format audiovisual, una de les teues feines és també la fotografia. Com va sorgir esta passió?
En realitat la meva passió és l'audiovisual, però està bé que ho menciones. S'ha de fer de tot en esta vida. S'ha de viure d'alguna cosa (risses). El meu gust per la fotografia va sorgir fa molt de temps. Diria que fa deu anys vaig demanar una càmera per als reis, d'aquelles que encara anaven amb carret. Un amic meu que està aquí sempre se'n riu, perquè a la primera entrevista que em van fer vaig explicar que la meua mare sempre es quedava sobtada i em preguntava què feia, perquè totes les meves fotos eren sobre animals morts, cases abandonades, cartells tombats... coses així "xungues". I jo era molt menuda, ma mare flipava una mica. Després quan vaig estudiar fotografia a Lleida encara es feia el revelat analògic, i la primera vegada que vaig posar la fulleta als líquids i va aparèixer la imatge, quasi em poso a plorar... Mira, encara se'm posen els pèls de gallina.
Què bonic!
Més bonic que això no hi ha res... Ara, és ben difícil viure d'esta feina, no t'he d'enganyar.
Esta exposició gira entorn de 6 rajoles, dissenyades per Salvador Dalí, de les quals sols hi ha 100.000 còpies. Ja tenies constància d'este fet? Per a la majoria de rapitencs és més ben aviat una sorpresa.
Sí, jo sabia que estaven aquí, m'ho va explicar una amiga fa un temps. No sé com van fer cap al poble, el que sí que sé és que formen part de la sèrie La suite catalane, del 1954, realitzades per encàrrec. M'he plantejat molt com enfocar la història perquè volia dixar clar que la meva inspiració eren estes rajoles, però no volia que es confongués i pensessen que el que havia fet era un documental sobre les rajoles, o que diria on estan ubicades. No vull que es desvele, perquè és un lloc accessible, qualsevol les pot arrancar i vendre-les. En tractar-se d'una sèrie no és de les obres que té més cares el Dalí, evidentment, però és una cosa delicada, s'ha de respectar.
Com ha estat el procés d'inspiració-creació a través de cada rajola?
La veritat és que d'una forma molt aleatòria i abstracta. Si una rajola tenia com a temàtica les guitarres, incloïa estes com a centre de la càpsula audiovisual, i després relacionava les guitarres amb algun concepte del territori. He anat creant esta cadena de relacions. Realment sí que hi ha un fil conductor, però també algunes anades d'olla i molt surrealisme, com era l'estil del nostre geni Dalí.
"La persistència a casa nostra" fa referència al metafòric quadre de Dalí sobre el pas del temps. Perquè has escollit este nom?
He fet una relació. Ja que la seua obra més famosa és La persistència de la memòria, i com que el patrimoni també forma part de la memòria que tenim nosaltres com a poble, he volgut fer una unió conceptual entre les dos coses.
Creus que la gent avui en dia s'interessa prou pel patrimoni i la història?
Crec que a la gent li fa falta una espenteta, però una vegada se n'adona, sí que li dóna valor. Per exemple, mira Orígens. Ningú era fanàtic de plantejar-se com es vestia ni que feia la gent fa cent anys, però li aportes una decoració i un plantejament, i la gent s'interessa per veure més enllà: com parlaven, com vivien, com es vestien... El que ens agrada a les persones és sentir-nos identificats amb una cosa i formar part d'una comunitat, tenir un imaginari col·lectiu en comú al nostre territori, siga per la nostra forma de parlar o per la nostra cultura. Per exemple amb la rondalla, que és una cosa molt nostra. Tenim coses que ens caracteritzen i fan que ens sentim part d'un grup, ens agrada.
Un dels temes que s'han tocat molt en este cicle ha estat el del despoblament. Les zones rurals estan en perill, enfront l'amenaça de les ciutats?
Crec que ara, gràcies a la Covid, no. Si ens acostumem als treballs des de casa i a no haver d'estar concentrats en ciutats, la gent valorarà més estar en espais més rurals, en general. Perquè la ciutat genera un mode de vida una mica estressant del qual tothom intenta escapar, és per això que quan tenen vacances van als pobles. El nivell de vida que tens aquí a La Ràpita no el tens a Tarragona o Barcelona.
T'agradaria fer algun altre projecte, aquí al territori?
Això sempre! Avui justament, un cineasta que seguixo per les xarxes ha penjat una foto explicant que hi ha dos tipus de cineastes. El que vol fer grans produccions amb molts diners implicats i que cada rol siga ocupat per una persona, tenir un equip per cada cosa (soroll, realització, etc.). Després està l'altre tipus de cineasta, que és totalment independent, que tot ho fa ell i encara que no hi haja diners grava per contar històries. Jo sóc este tipus de cineasta. Potser és molt precari, però és allò que et dixa espai per fer coses que realment t'agraden i al final t'omple molt més.