Complir 103 anys confinada: «Això és la perdició dels vells, no puc ni anar al bingo ni a passejar per la carretera»

A Magdalena Guarí no l’atura ni la vellesa. No l’han aturat les vicissituds d’una vida llarga i humil, no poques per a una dona com ella, casada als 17 anys, mare als 18, i vídua als 19, supervivent d’una guerra civil que es va endur el seu home i tan treballadora i activa que tombaria qualsevol jovenel·la si no fos per aquell “si no fos” que apareix amb l’edat. Però ara esta veïna del Pinell de Brai no hi pot amb el coronavirus, i no perquè l’haja patit, que no és el cas, sinó perquè li ha trastocat els hàbits que més li agraden: “Este virus és la perdició dels vells”. I explica perquè: “No puc anar al bingo els diumenges, no puc anar a fer una volta per la carretera, ni sortir un ratet al carrer...”. Fins a tal punt, que ha hagut de celebrar el seu 103 aniversari -el passat 17 d'abril- confinada a casa. “La intenció era anar a celebrar-ho tots al restaurant, però com ara estem en estes revolucions, ens tenen empresonats, tancadetes a casa, i no ho hi hem pogut anar”, explica a l'Aguaita.cat per videoconferència.

Amb tot, la seua família ja se’n va encarregar que no li passés per alt esta celebració. Per sorpresa, la van fer sortir al balcó, i aliats amb una veïna, li van posar una cançó d’aniversari pels altaveus per cantar-li tots junts ben fort mentre li treien un pastís per fer-li bufar l’espelma. I ella va responia al veïnat amb els braços ben alts fent brandar el ram de flors grogues que li havien regalat mentre llençava una forta abraçada a l’aire per expressar el seu agraïment. Fins i tot el seu net Josep Ramon la va treure a ballar un pasdoble.

De vegades, es queixa, no li responen bé les cames, però “el cos encara em balla”, assegura. I és que té tanta energia que ben just ha estat mai malalta. Es pren una pastilla “per a la pressió” i arreglats. Això sí, el cafè no l'amolla per a res. Ara s'ha de conformar amb el del supermercat, però quan es podrà, ja se'l farà comprar a Tortosa, en aquella botiga especialitzada de la plaça de l'Àngel on pot triar les procedències i composició d'aquell cafè com a ella li agrada. Viu sola, al segon pis –encara que des de fa dos anys baixa al primer per fer els àpats amb la família-, no para de fer ganxet o alguna labor que porte pel cap, renta la roba quan convé i qualsevol cosa per tal de no estar aturada. “Jo no ser estar sense fer res”, admet. Però ara, amb el coronavirus s’ha hagut de resignar a quedar-se sense algunes rutines que troba a faltar. “Encara no s’acaba esta guerra?”, pregunta de tant en tant al seu fill o a algun dels dos nets o dels seus 5 renets.

Recorda que fa molts anys arreu es va declarar una grip molt forta: “Jo era molt joveneta, molta gent es va posar malalta, i pel poble que és, hi va haver alguns morts, va ser molt dolenta, però no ens van tancar”, assegura. Ara tot ha canviat: les malalties i la manera de viure: "Ara tothom vol ser ric", lamenta. “A les botigues obren a les hores que els va bé, jo, que tenia l’estanc de poble, m’havia d’aixecar del llit sense que es fes de dia perquè algú trucava a la porta per comprar una caixeta de mistos”, explica. I quin deu ser el secret de la longevitat: “No el sé el secret, jo menjo de tot, visc sense fer mal, tinc alegria sempre, i paciència, m’ha agradat estar molt sola, mai m’ha agradat barallar-me en ningú, és una tonteria, cadascú veu les coses d’una manera i no cal barallar-se, i si et diuen que algo no és veritat, calles i ja està, arreglat”, apunta.

Però si una cosa té clara és el primer que farà quan s’acabe el confinament: “Anar a donar una volta per la carretera”. I si és diumenge, és clar, no fallarà al bingo del casal.