Centenars de persones tallen l'N-340 i l'AP-7 al seu pas per les Terres de l'Ebre

La carretera deixa fluir els últims vehicles abans del tall viari, i molts dels ciutadans que són aquí es protegeixen col·locant-se baix les oliveres d’este sol tirant que, al migdia, fa bullir l’asfalt. És l’N-340, al Pla d’en Roca, a l’altura de Camarles. Són gairebé les 16.00h de la tarda i els primers manifestants s’estenen a l’ample de la carretera per tal de -amb l’ajuda dels Mossos d’Esquadra- tallar-la i sumar-se, així, als talls que s’han convocat en esta jornada d’aturada general a nivell nacional. Durant el dia, també hi ha hagut talls a l’autopista AP-7 i a l'N-420 en el seu pas per les Terres de l'Ebre.

Els manifestants, plantats a la Nacional, sostenen pancartes que diuen: “1’Octubre, mai oblidarem”, “Ara o mai”; i emparaulen clams de llibertat i de determinació. “Els carrers sempre seran nostres”, diuen centenars de veus amb les palmes de les mans enlaire, igual que ho estaven el passat diumenge davant els cascs de visera negra i les porres llargues.
 
Com és habitual, la trobada és intergeneracional: hi ha tan joves com nens, mitjana edat, embarassades i adolescents. Hi ha desenes de senyeres generant ombres que s’agraeixen, camisetes fluorescents de la diada més llarga. Hi ha un nen simulant amb el megàfon el so d’una ambulància, una mare i sa filla pintant-se les ungles de colors i purpurina. Hi ha quatre bombers, amb els cascs al cap, rebent l’aclamació més enèrgica de la tarda.

Durant tota l’estona, no para d’arribar gent, i ja en són centenars. Ciutadans d’arreu de l’Ebre, i els alcaldes d’algunes de les seues poblacions com la Ràpita i l’Aldea. Ara les pancartes resten al terra, aguantades per grans pedres als extrems. Tothom parla entre si. I entre els diàlegs, sobresurten -com no- el lament de la brutalitat policial exercida per les forces de seguretat de l’Estat espanyol a la Ràpita, a Roquetes i Móra la Nova.


Al darrere, un tractor verd, coronat per una estelada que oneja quan el vent li mana, s’assegura que per allà no passarà cap vehicle. Al davant, la vista es perd entre la fila de camions que esperen -amb més o menys impaciència- a que s’obri el pas un altra vegada. Quan finalment es dissol la concentració i els manifestants s’apleguen a les calcades, els camions circulen, molts tocant el clàxon com a mostra de suport. Tothom aplaudeix.

En un moment, un grapat de persones col·loca una muntanya d’escombraries, pneumàtics i fustes per cremar-les i fer una foguera. Però la multitud els atura, ho treuen de la carretera i ho custodien perquè no es produeixi el foc. Perquè, tal i com cridaven mentre retiraven la muntanya inflamable: nosaltres “som gent de pau”.