Arran de l’emissió fa unes setmanes d’un reportatge a TV3 sobre l’Ebre, van sorgir al territori algunes opinions, com la de la periodista del Perelló Cinta Farnós, que qüestionaven part de l’imaginari col·lectiu ebrenc, sobretot la referent al pessimisme i derrotisme crònics, un element que vull comentar.
És conegut que l’Ebre té un secular subdesenvolupament econòmic, per
causes explicades anteriorment. Encara que el subdesenvolupament rural és un fet comú a altres zones de Catalunya i d’Europa, a l’Ebre resulta anòmal: per la seua posició geogràfica i la seua riquesa hídrica, és dels pocs grans rius d’Europa sense una gran concentració urbana a la seua desembocadura. Però això no és lo nostre tret diferencial respecte la resta de Catalunya.
El tret diferencial de l’Ebre i la seua classe política, resultat de l’herència de la llarga influència de la versió autòctona de l’espanyolisme, el
Tortosinismo, és el victimisme, segons el qual el subdesenvolupament econòmic seria un greuge històric suposadament provocat per la falta d’inversions en infraestructures i la poca incentivació d’implantació d’empreses al territori per part de les administracions públiques, sobretot les catalanes.
Es volia que s’emulés a l’Ebre el procés de desenvolupament industrial dirigit per les administracions públiques que es va fer al Tarragonès als anys setanta. Però aquell procés fou l’excepció, la construcció de grans infraestructures no generen desenvolupament econòmic per sí mateix, és només un enorme malbaratament de diner públic, sense substrat econòmic previ, no es genera cap incentiu per atreure teixit econòmic de fora, tal com s’ha demostrat a altres parts d’Espanya i Europa, com a l’antiga Alemanya Oriental, ja que el creixement econòmic depèn del nivell de desenvolupament local, així com tampoc les massives transferències fiscals entre regions dintre un estat tampoc provoquen convergència econòmica, al contrari, no generen incentius per abandonar les subvencions, perquè la subvenció mata la iniciativa i condemna a la dependència. La inversió pública massiva no es la solució i la planificació econòmica a gran escala en economies avançades és obsoleta, segur que volem este model?
El que cal fer llavors és reflexionar sobre models econòmics desitjats i models econòmics possibles. La bombolla immobiliària amb el gran creixement econòmic que generà, la seua posterior fallida i la ruïna que va provocar té molt a veure amb este estat de (des)ànim actual. Durant moltes dècades, la població de les comarques de l’Ebre havia estat estancada, fins i tot amb un lleuger decreixement, en concordança amb la tendència catalana. Existia un cert punt d’equilibri, però la bombolla immobiliària va trencar este equilibri i provocà un gran augment de població en molt poc temps, que al esclatar la bombolla provocà l’efecte contrari, una davallada que no acabarà fins tornar a assolir el punt d’equilibri demogràfic. Era un model insostenible.
Un objectiu de desenvolupament realista seria no aspirar a créixer demogràficament, sinó engegar processos interns de renovació social i econòmica que permetessen assolir un punt d’equilibri demogràfic i econòmic que aturés el despoblament. No hi ha solucions màgiques, repetiré el que ja s’ha dit molts cops: En l’època de la globalització el futur és l’especialització econòmica en sectors propis destacats per guanyar valor afegit, i posaré un exemple perquè no quedi en paraules buides: Ja que volem emmirallar-nos en Europa, l’Ebre podria ser un exemple de regió europea referent en dos sectors en que tenim grans recursos desaprofitats: Una gran destinació europea d’ecoturisme aprofitant la marca de la reserva de la Biosfera, que ajudés a rehabilitar lo nostre extens patrimoni natural i cultural, i la reconversió es podria sufragar amb els ingressos generats per les energies verdes, sobretot parcs solars a les zones de major insolació, que generarien llocs de treball qualificats i fixarien població al territori.
L’Ebre no pot esdevenir una regió industrial, perquè a Europa la indústria es troba en una doble dinàmica, de deslocalització cap a països amb mà d’obra més barata, i simultàniament, la que hi roman, de concentració en grans àrees industrials per guanyar competitivitat.
I aquí alguns alcaldes encara volen industrialitzar a l’antiga, construint polígons industrials, mentalitat equivalent a com si encara volguéssim comunicar-nos en fax. L’únic moment en que va haver un gran creixement econòmic va ser en l’època del creixement immobiliari insostenible. El repte és assumir la realitat i fer un canvi de marc mental: El desenvolupament l’hem de generar aquí
natros, no l’han de portar de fora perquè això no passarà i mentrestant anem perdent el temps perseguint quimeres. No s’ha de demanar cap tracte especial, no hi cap greuge ni dèficit històric, només fugir del victimisme per dirigir les energies de forma constructiva, lo victimisme angoixa innecessàriament, és tòxic, bloqueja i perjudica la nostra imatge.
Si no canviem de mentalitat, anirem declinant lenta i irreversiblement, hem d’idear un model propi de desenvolupament i treballar-hi a fons, no com fins ara que ho hem fet a mitges i cercant qualsevol excusa per recrear-se en lo victimisme, per tapar les limitacions i falta d’idees de la classe política i dissimular complexos. Lo fàcil és fer-se la víctima, però fer pena no és bo ni ajuda i no se’ns prendrà seriosament, i al final podrem comprovar que és una fórmula nefasta per sortir de la depressió a la que sembla que estem encadenats a l’Ebre, ans al contrari, l’accentua. Per sortir-ne, cal en primer lloc, una voluntat ferma de canvi, i després, marcar-nos objectius realistes, no utòpics, i posar-s’hi a treballar, i deixar que l’Ebre sigui sinònim de subdesenvolupament i victimisme.