Si conec un lloc bell i ple de pau aquest és la cota 705, cim de la Serra de Pandols. Des d'allà es veu l'Ebre fluïnt cap a la mar, s'observen les comarques interiors de la Terra Alta i la Ribera, i a la llunyania l’Aragó. Aquest lloc idíl·lic, fa 82 anys, va viure la més terrible batalla de la història d'aquest país. En aquell temps aquests cims es trobaven polvoritzats per les explosions i coberts de morts i ferits. Com va dir el nord-americà Alvah Bessie, voluntari de l'exèrcit de la República: “Déu no havia fet un tros de terra tan desolat com aquell, i l'ésser humà mai havia contribuït més a la seva ulterior desolació”. Aquests esdeveniments van ser especialment terribles per a uns nois, d'entre 17 i 18 anys, que van ser cridats a files per la República, els seus companys veterans els van sobrenomenar “La Quinta del Biberó”. Mig segle després aquests “Biberons” van aixecar un monument a la cota 705 en record d'aquells esdeveniments i com a crida a la concòrdia, tant és així que la part superior està presidida per un colom de la pau amb una branca d'olivera en el pic.
Quina gent tan magnífica aquests “biberons”!, sempre recordant que la seva associació no era d'un bàndol ni d'un altre, era de tots els que volguessin recordar el desastre inhumà de la guerra, fent pedagogia per evitar que aquells fets es repeteixin. Per això m'ha sorprès tant veure com Vox embolicava el seu monument a la concòrdia amb una enorme bandera espanyola (hi ha qui està obsessionat amb la grandària), amb la inscripció: “España siempre”. Després també em vaig assabentar que van realitzar una missa “castrense”, per descomptat, al Pinell. Tanta expressió de patriotisme ha provocat que no parin d'arribar records al meu cap, el primer es refereix a unes paraules d'Antonio Machado: “A Espanya el millor és el poble…. en els tràngols durs els senyorets invoquen la pàtria i la venen; el poble no la nomena si més no, però la compra amb la seva sang i la salva”, aquestes paraules també em van evocar un anunci electoral de senyoret muntat a cavall. En aquest popurri de records també va aparèixer una estrofa d'una cançó de la transició: “No me hablen de la patria/ no me hablen del honor/ no me cuenten batallas/ ganadas cara al sol/ Tal vez si me contaran/ que no importa el color/ ni el sexo, ni la raza/ o el bando en que luchó”. Que gran és l'ensenyament dels “biberons”!: L'ésser humà i l'humà per sobre de tot, per sobre de banderes, pàtries i de qualsevol altra consideració.
Com el meu cap no parava de pensar, mirant el colom de la pau del monument, vaig rememorar un poema de Blas d'Otero que parla d'aquest lloc comú a totes les persones que sempre van buscar els “biberons”: “Paloma buscando cielos más estrellados/ donde entendernos sin destrozarnos/ donde sentarnos y conversar”.
I clar, de tant pensar m'ha donat per reflexionar i he reflexionat sobre els que ens volen imposar a tots un pensament únic, els que abominen de l'entesa amb l'altre pensant que, tal com va dir Goebbels (Ministre nazi de Propaganda): una veritat no és més que una mentida repetida mil vegades. Que passa si no es defensa la veritat, l'humanament legítim?, segurament que deixem el camí lliure a allò infame i a la mentida. Possiblement tenia raó Ciceró quan va dir que la veritat es corromp tant per la mentida com pel silenci. Segurament no és el moment de guardar silenci davant qui, de manera tan basta i maldestra, trepitja el missatge de pau, amor i fraternitat dels nois ancians de la Quinta del Biberó. És clar que jo no sóc Ciceró, però també sé que qui calla atorga.