Aprofitant tots els debats sobre com hauria de ser lo món a partir d'ara, ja que este any 2020 està posant potes enlaire la nostra societat, voldria aportar un punt de vista sobre un debat permanent a l’arena pública, la despesa en polítiques socials.
En un article anterior, vaig proposar repensar la despesa de les administracions arran de totes les crisis d’este any 2020 i com hauria de canviar l'enfocament sobre l'ús del diner públic i en este article vull proposar un exemple al respecte centrat en els ajuntaments.
Més polítiques socials, es un mantra repetit de forma electoralista i com arma llancívola sempre per part de l'oposició, quasi sempre d'esquerra, contra el govern, reclamant de forma populista que les entitats locals facen més politiques socials, lema massa vegades buit que no se sap com portar-lo a la pràctica, bé per falta de competències, per falta de finançament o bé perquè no se sap quines noves polítiques socials que s'haurien de fer, i això porta molts cops a fer passar bou per bèstia grossa, fer passar per polítiques socials coses que dubtosament podrien ser qualificades així, només per dir que es fa política social.
Llavors la pregunta és, quines noves polítiques socials podrien fer els ajuntaments?
Hi ha una política que els ajuntaments sí que poden realitzar àmpliament i que curiosament, és la principal competència que tenen assignada per la llei de bases de règim local i de la qual tenen major expertesa: L’urbanisme.
L’urbanisme com a política social, és un concepte relativament nou, i que ara, aprofitant el confinament, s’ha generat un debat interessant sobre com replantejar les ciutats per a un futur més sostenible i menys centrat en el vehicle a motor. Com en fem una política social? Com l’urbanisme pot fomentar la cohesió social i millorar la vida de les persones? Posaré tres aplicacions pràctiques: per democratitzar l’espai públic, per eradicar incivisme i la delinqüència i per millorar la salut de les persones.
La primera, la democratització de l’espai públic: Certs col·lectius socials són discriminats per un urbanisme obsolet i resulten exclosos de l’espai públic. Un primer exemple són les persones amb mobilitat reduïda que tenen dificultats per desplaçar-se per la via pública i per tant se’ls impedeix fer ús de l’espai públic, i un segon exemple, carrers deficientment il·luminats i plens de raconades fosques, que no ajuden a fer real aquell lema tant repetit, de que les dones puguin tornar a casa de nit soles i de forma segura.
La segona, eradicar l’incivisme i la delinqüència: La degradació urbana és lo requisit previ per a la degradació social, barris decaiguts urbanísticament seran barris decaiguts socialment. Per evitar-ho, rehabilitar, restaurar i remodelar habitatges en certs casos i en altres enderrocar i esponjar zones d’alta densitat urbana i baixa salubritat. Barris regenerats fan fugir els focus conflictius i atreuen nous veïns que regeneren lo teixit social. Per altra banda, un espai dissenyat sota lo concepte d’urbanisme preventiu, és una excel·lent mesura per combatre l’incivisme: Places que no permeten convertir-se en punts de consum d’alcohol o drogues, voreres que no poden ser ocupades per vehicles o la eliminació d’espais ocults que emparin la delinqüència.
I la tercera, urbanisme per millorar la salut de les persones: Espais públics dissenyats per afavorir el desplaçament a peu o en bicicleta i menys en vehicle a motor: Plantar arbres, que generen ombra i augmenten la qualitat de l’aire, zones pacificades sense vehicles a motor i parcs públics que redueixen la densitat urbana, entre altres.
Esta política social sí que podria ser àmpliament practicada per les administracions locals i amb una repercussió instantània sobre la ciutadania. Hi hauria altres avantatges d’una bona política urbanística, per exemple, un disseny urbà compacte és més eficient, genera menys despeses de manteniment i alhora fomenta la cohesió social i l’economia de proximitat, però això ja serien polítiques de foment econòmic, i ja seria tema d’un altre article.