opinió

​Gramàtica i altres emocions

«Sentir-se forma part de viure i quan la vida se't queda menuda et sents més i tota tu et converteixes en una tragicomèdia i més val acceptar-ho i normalitzar-ho»

per Maria Mingorance , La Sénia, 21 de maig de 2020 a les 10:21 |
De menuda es reien molt de mi, entre altres coses per ser grossa o grassa, encara no ho sé, i ara que soc gran, adulta, jove... (no sé molt bé com definir-me... ara que visc amb els meus pares de dilluns a diumenge des de fa ja més de dos mesos, no estic segura si això modifica la meua condició) em sento orgullosa de poder dir que la preposició amb ha guanyat a la preposició de, tinc la sensació que la gent riu amb mi; segurament no solament han canviat les preposicions, sinó també el subjecte. Esta mena de fricades sempre m’han acompanyat, però ara no són motiu de burla i m'agrada molt utilitzar-les per explicar-me.

Deia que es reien de mi i afegeixo que quan ho feien em retreien que "si no m'enfadés tant..." i no sé com se les ideaven que sempre aconseguien fer-me sentir culpable (una bona estratègia de poder, certament). Potser sí que m'enfadava fàcilment, però també reia amb facilitat, i m'entusiasmava amb facilitat i confiava amb facilitat. Ara, amb el temps, ho veig clar, sempre he viscut les emocions molt intensament i sempre he esperat molt (encara ara em resigno a dir massa) de tothom.


I tot això ho confesso i m'ho recordo perquè ara, en la situació que estem vivint, d'alguna manera m'he trobat amb la xiqueta de quan tenia vuit o nou anys, aquella que havia de justificar les seues emocions perquè qui les hi provocava no les trobava prou vàlides, com si els motius que desencadenen uns sentiments es poguessen determinar amb la rotunditat de la gramàtica.

La diferència, però, és que soc jo qui les jutja, ara. Sortosament o, per maduresa, de seguida ho corregeixo, i abraço estes emocions i, no només això, sinó que les reivindico.


Sentir-se forma part de viure i quan la vida se’t queda menuda (“Em moro, perquè no sé com viure”, deia Espriu en un dels seus poemes) et sents més i tota tu et converteixes en una tragicomèdia i més val acceptar-ho i normalitzar-ho. Ei! I crec que tot això ens pot fer més fortes i sobretot més crítiques i, espero, més solidàries, però ploro perquè hi ha molt a processar i no em vull ofegar.

El món és tan complex / que només sé esbossar-lo / amb poca traça, com si cada dia / escombrés la mateixa vorera / i la pols tornés, amb mala llet / a recobrir-la” afirma Lluís Calvo al poema La interrogació.

Vull creure (i per fer-ho recupero la mirada que de menuda em delatava com a innocent) que este món que només sabem esbossar, després de permetre'ns les llàgrimes, el sabrem escombrar millor. Sense renunciar a la gramàtica que ordena i clarifica (perquè, sí, allò era assetjament, té un nom) ni a les emocions que omplen de sentit el camí que escombrem.

 

Maria Mingorance
Soc Maria Mingorance López i soc de la Sénia, encara que la meua vida últimament ha estat repartida per diversos territoris, suposo que per la meua naturalesa inquieta. Estic graduada en Educació Infantil i Primària i actualment estic cursant una formació professional d'interpretació a l'escola Nancy Tuñon, a Barcelona. Això no són sinó proves d'allò que més m'agrada, l'educació i l'art (en totes les seus vessants, des de la poesia, a la música, la dansa i el teatre). Ambdós són eines imprescindibles per sacsejar pensaments i fomentar el canvi social.
@mariamingo239
04/06/2020

​Virus, triumvirat i el juny que tot just comença

28/05/2020

​Tafanejar, perdre's en el guió i fer art

21/05/2020

​Gramàtica i altres emocions

15/05/2020

Fira

Participació