Set minuts. És el que ha durat la
trucada que li ha fet aquest dijous Pedro Sánchez a Quim Torra, el primer contacte directe entre els dos presidents des que el líder del PSOE
va ser investit dimarts oassat al Congrés dels Diputats. La versió de la Moncloa és que Sánchez vol "recomençar", un terme que ja va verbalitzar des del faristol del Congrés dels Diputats, i que disposa de "voluntat sincera" de resoldre el conflicte polític a Catalunya. El govern espanyol i la Generalitat coincideixen, a banda, en assenyalar que tots dos dirigents s'han emplaçat a reunir-se quan s'hagi conformat el
consell de ministres, l'alineació definitiva del qual es coneixerà la setmana vinent. Torra considera clau aquesta reunió bilateral, que tant podria ser a Madrid com a Barcelona, perquè ha de servir per encarrilar la mesa de diàleg institucional.
No fa tant, aquesta mesa generava discrepàncies al Govern. La taula negociadora va sorgir com a fruit de l'acord entre ERC i el PSOE per la investidura de Sánchez, i el president de la Generalitat en recelava. Fins i tot va alertar el vicepresident Pere Aragonès, home fort d'ERC i que al novembre va desplaçar-se a la Moncloa per reunir-se en persona amb el màxim dirigent socialista,
que l'acord no comptava amb el vist-i-plau de l'executiu. Un cop concretada la investidura, però, Torra no només veu amb bons ulls la mesa institucional, sinó que
s'hi vol situar al capdavant. Per dues vies: la reunió amb Sánchez i la convocatòria imminent d'una cimera de partits i entitats -proposada públicament per Carles Puigdemont
a través d'un fil a Twitter- que serveixi per definir la proposta catalana en les reunions amb l'Estat.
El president, però, té un ull a Palau i l'altre al Tribunal Suprem. La més alta institució judicial de l'Estat, autora de la
sentència de l'1-O i protagonista directa de la repressió, es pronunciarà demà sobre les mesures cautelaríssimes demanades per Torra destinades a frenar la
inhabilitació com a diputat ordenada per la Junta Electoral Central (JEC). De moment, la sala tercera del Suprem
ja ha convertit en definitiva la inhabilitació d'Oriol Junqueras com a eurodiputat. El més greu, però, és el que ha perpetrat la sala segona a l'hora de complir -
incomplir, més aviat- la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE)
sobre la immunitat de Junqueras. Una decisió que eixampla la distància entre la justícia espanyola i la comunitària, perquè el Parlament Europeu, arran de la sentència del TJUE, ja havia reconegut el líder d'ERC com a eurodiputat.
L'ombra de l'autarquia judicial és allargada, i té ramificacions polítiques. Només cal veure les reaccions de la dreta, la dreta extrema i l'extrema dreta -costa de diferenciar-les, especialment quan s'asseuen als escons del Congrés dels Diputats i es comporten exactament igual- cada vegada que la justícia europea contradiu l'espanyola per entendre que la integració de tots els estaments de l'Estat en l'organigrama comunitari no és completa. En altres paraules: no tothom ha entès que la justícia europea és també la justícia espanyola, especialment quan aquesta última es veu desautoritzada. La cara B de la judicialització empresa en l'etapa del PP a la Moncloa és que les causes no acaben al Suprem o al Tribunal Constitucional (TC), subjectes sempre a equilibris polítics, i aquesta via l'ha intentat aprofitar l'independentisme.
En certa manera, el Suprem surt de la seva pròpia trampa amb més trampes. És probable que, des d'una perspectiva estrictament legal i legalista, la interlocutòria de Manuel Marchena estigui justificada. Però quin sentit té enviar unes qüestions prejudicials i dictar sentència abans que arribi el veredicte europeu? I quin sentit té garantir que la decisió del TJUE serà "eficaç" i després no deixar sortir de la presó Junqueras per exercir com a eurodiputat? Marchena també passa comptes amb l'Advocacia de l'Estat, depenent de la Moncloa,
per haver demanat l'excarceració del líder d'ERC. És possible que, sense posicionament favorable de l'Advocacia, els republicans no haurien fet president Sánchez, que sempre es queixa d'haver heretat una judicialització que -diu sempre que pot- no és seva.
Ell no governava, és cert, però va prestar suport entusiasta a Mariano Rajoy. Amb només una excepció, segurament, quan el PSOE va criticar la intervenció policial de l'1-O i en va culpar directament Soraya Sáenz de Santamaría. Al cap de poc, però,
el discurs del rei Felip VI va taponar qualsevol fuga en el constitucionalisme i Sánchez va fer costat al 155 i a les mesures judicials que van venir després,
entre les quals l'empresonament de mig Govern que va fer possible el referèndum. Els moviments pendulars de la seva trajectòria i les voltes del procés han fet que ara el líder del PSOE depengui d'ERC per qualsevol gran mesura al Congrés, inclosos els pressupostos generals de l'Estat. Una cosa és voler "recomençar" i l'altra fer net sense assumir les conseqüències d'una judicialització que ha estat nefasta i segueix desfermada.
Sánchez i Pablo Iglesias, si volen estabilitat, necessiten Catalunya. Sabent com sap el PSOE, perquè coneix com ningú les anomenades "clavegueres de l'Estat" -no han dubtat a fer-les servir en altres èpoques d'infaust record-, que el
deep state intentarà torpedinar el govern de coalició progressista, les decisions que surtin del consell de ministres hauran de ser valentes. És molt complicat fer política amb dirigents a la presó, i més quan aquesta presó es perpetua sense fer cas de les resolucions de la justícia europea. Davant la pressió dels poders i d'una aritmètica en la qual l'independentisme és imprescindible, Sánchez es troba en una disjuntiva: ser valent, assumir els costos i complir l'acord amb ERC, o bé naufragar. Una prova més a la seva resistència.