A Madrid es barallen i, per concordança, la batussa arriba a tots els racons d’Espanya. Discordances entre dretes i esquerres perquè els que han manat sempre a l’Estat els fa por que “los comunistas” entrin al govern. I els que es diuen d’esquerres però que congratulen amb els ultres de dreta, com Alfonso Guerra, Felipe González o Borrell, no desitgen que Sánchez pacti amb els independentistes. Quan acabaren la carrera universitària, vestien jaquetes de vellut, no acceptaven que Espanya entrés a l’OTAN, eren favorables a l’autodeterminació dels pobles i ara han canviat radicalment.
Actualment declaren de formes distintes per la comoditat del sistema i creient-se que per haver estat importants poden manifestar el que vulguin. Disposen de còmodes cadires al consells d’administració de grans empreses, a més dels sous de jubilació que perceben pels seus antics càrrecs, i no els agrada que els successors comparteixin govern amb Podemos, ja que tenen més a perdre que a guanyar. No ells sols; també presidents de comunitats socialistes que han repartit tanta catalanofòbia que no admeten l’abstenció dels independentistes.
Tots es barallen uns i altres i els fons de la qüestió sempre és Catalunya. Amb ETA aquests mateixos deien que sense morts podia haver diàleg. No, aquest no és el problema; a Catalunya som pacífics i dialogants. La realitat és que ens volen per pagar i fer-nos callar dins de “La Unidad de España” sense escoltar-nos.
Sánchez va a la seva, volent aparentar que no s’immuta davant de baralles d’uns contra els altres. Son els poderosos els que promouen la discòrdia; el poble pot opinar, percebre sous de 800 euros, els petits empresaris pagar la llum més cara d’Europa, però han d’aplaudir perquè així ho mana la Constitució. Els que porten els diners dels seus beneficis als paradisos fiscals i cobren de les portes giratòries sense “fotre cop” sempre guanyen.
Davant de tantes baralles, Sánchez fa de xitxarel·lo passant per la maroma, dient allò que li convé malgrat ser diferent del que havia dit abans d’ahir. Ho té complicat amb el suport que pretén rebre dels independentistes catalans per la manca de concòrdia i haver donat suport a Rajoy per l’aplicació del 155.
Ara, per salvar els seus interessos, ja parla de conflicte polític. I ningú sap què dirà demà, si per alguna raó o altra les negociacions amb ERC se li giren en contra. Ho té molt difícil quan els poders fàctics que han manat durant el franquisme, continuen manant en aquest moment –ells, els seus fills o els seus néts- i no volen deixar la vara de cap de les maneres. Usaran totes les argúcies hagudes i per haver, per destruir l’abraçada amb Pablo Iglesias.
Saben que Espanya –que ells han construït seguint els passos de la dictadura franquista i esquivant la Constitució quan els ha semblat- està tan emmerdada que només recordar aquella simbòlica abraçada els enerva i els enrabia. Els poders fàctics pressionen a Casado per accedir la investidura i evitar Podemos. Tots ells van a la contra: la premsa comprada, els magistrats elegits pels mateixos polítics que els delatarien si no haguessin destruït els ordinadors, la conferència episcopal que contradiu l’església de Francesc, ses majestats, empresaris amb negocis com el Castor, altes fortunes domiciliades a Madrid que s’estalvien dos milions d’euros de pagar a la Comunitat o l’alta patronal. Com els ha de convenir convertir en realitat l’abraçada vista per la televisió? Tenen por perquè volen mantenir els beneficis que els produeix l’Estat permissiu; gens els importen els milers de pobres que van a buscar el menjar a Càritas, el preu de la llum o els sense sostre.
I com deia abans, Catalunya està al mig. Esquerres i dretes acomodades es barallen. Alguns posen l’excusa “dels comunistes” però el fons està en el suport dels independentistes. I el temps no va al seu favor; el proper dia 19, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea decidirà sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat que es podria estendre a Puigdemont i Comin i l’emprenyada pot ser majestuosa. Esquerra demana parlar de l’autodeterminació i els socialistes de competències. JxC demana tornar als acords de Pedralbes. El temps juga contra Sánchez i els opositors son inclements. I per això el doble joc continua; els acords entre Turquia i Espanya fent força comuna contra kurds i catalans, vol demostrar la pretensió de criminalitzar el dret a decidir. Potser si el TJUE decideix a favor de Junqueras tot podria resultar més factible.