D'entrada, de res. Ni que hi hagi tres milions de persones dimecres a la Plaça d'Espanya de Barcelona, que els presos seguiran presos, la República seguirà sent una construcció mental, el referèndum acordat seguirà sent una utopia, i les negociacions es continuaran limitant per la Constitució "
que nos dimos entre todos".
Vol dir això que no val la pena anar-hi? Ni molt menys. Una opció -segurament intel·ligent- hauria estat no convocar cap gran manifestació per la Diada, llevar-nos per un any del damunt la pressió de comptar-nos i estalviar forces per a la sentència. Però, un cop convocada i en marxa, l'independentisme hi ha d'anar.
Hi ha d'anar, perquè hi haurà d'altres que sí que estaran ben atents als nombres. I una davallada d'assistència seria convenientment usada pels enemics no ja del sobiranisme sinó del propi autogovern català per donar gas als plans recentralitzadors.
I que potser una nova demostració de força de l'independentisme aturaria aquests plans? No necessàriament. Però és l'única opció possible, sobreposant-se a la mandra, el cansament de la política de poca volada i la desunió interna: tornar a demostrar, un any més, que hi ha una immensa quantitat de catalans que tenen clar el que volen. I que, si bé no han pogut aconseguir els seus objectius per la via màgica, tampoc no desapareixeran màgicament.