El temps en què volíem abocadors

«Convé sempre recordar-ho tot, sobretot quan ressusciten dinàmiques que pareixien superades»

per Jesús Colomé, 29 d'agost de 2019 a les 17:43 |
L’any 2016 va haver-hi a Amposta la manifestació contra el Pla de Conca de l’Ebre, pla que preveia crear milers d’hectàrees de regadiu que haguessin provocat la disminució del cabal del riu i accelerat la regressió deltaica. Fou la manifestació més gran succeïda mai a l’Ebre, amb unes 50.000 persones, i que tingué gran repercussió mediàtica, transcendint el propi àmbit territorial, ja que respecte les anteriors convocatòries, bona part de manifestants acudiren d’arreu de Catalunya, responent a la crida feta per la Plataforma en Defensa de l’Ebre amb el lema “Natros pugem sempre, ara baixeu vatros”, demanant la implicació de la resta de Catalunya en defensa del riu Ebre, de la mateixa manera que la gent de l’Ebre s’implicaven manifestant-se per la independència a Barcelona, reclamant una mostra coherent de solidaritat a la resta del país, ja que defensar la independència era inseparable de defensar el país d’agressions ambientals.

De la mateixa manera que el 2013 durant la preparació de la Via Catalana, quan els trams del Montsià i Baix Ebre estaven pràcticament buits de manifestants, es va fer una crida a la resta de Catalunya a omplir-los i la resposta va superar les expectatives, ara es demanava que es mobilitzessin no per la causa estrictament independentista, sinó contra una agressió mediambiental a una part del país, sent també la resposta massiva. Entre línies, en aquesta crida encara es podia llegir, tot i que menys intens, el sentiment de greuge de les comarques de l’Ebre, mai superat del tot, envers la resta de Catalunya: “Natros també som Catalunya”, o dit d’una altra manera, el ressentiment envers la suposada visió de país de la Generalitat només circumscrita a la Catalunya Vella.


Durant molts anys, no només des del restabliment de la Generalitat, sinó de molt abans, els habitants de les comarques de l’Ebre s’han sentit marginats respecte els centres de poder, primer Madrid i la capital provincial Tarragona, i després Barcelona. L’Ebre s’ha sentit una anomalia respecte la resta del país, només recordat a l’hora d’albergar instal·lacions no volgudes per altres, com centrals d’energia o de transvasar aigua. Però, com es va convertir l’Ebre en un territori de centrals nuclears i es creà aquesta sensació de territori perifèric? Ha estat una decisió deliberada dels centres de poder, com està encara arrelat a l’imaginari ebrenc o ha estat degut a decisions pròpies?

Durant molts anys, les pràctiques caciquils i l’associat clientelisme entre la població, fruit de la inèrcia històrica explicada en un anterior article, hi tingueren molt a veure. Els poders fàctics locals es van acostumar a vendre’s el territori i els recursos a canvi de la promesa d’uns quants llocs de treball o ínfimes compensacions econòmiques sense mirar el perjudici a llarg termini pel territori i amb l’entusiasme dels habitants del seu municipi, que tornaven a revalidar els responsables successivament a les urnes. Sense el permís local, ja fos d’alcaldes perpetuats en el càrrec o ja fos presidents de comunitats de regants, el territori no hauria estat venut per instal·lar-hi centrals nuclears o per transvasar aigua. Que havia d’oposar la Generalitat si el propi territori estava d’acord i n’era el primer interessat?

El PHN del PP de l’any 2000 fou l’últim gran intent de les forces vives locals d’intentar vendre’s el territori, però aquest cop la resposta popular va passar-los per sobre i trencà la inèrcia històrica. El moviment antitransvasista contra el PHN va servir per recuperar la cohesió social interna perduda feia dècades, i alhora generà un exemple a seguir de defensa del territori a la resta de Catalunya. I així, abandonant antigues dinàmiques, el 2016 la Generalitat no dubtà ni un moment en posar-se al costat de la gent de l’Ebre, i la resta de catalans en baixar a donar suport contra les agressions al seu territori. Convé sempre recordar-ho tot, sobretot quan ressusciten dinàmiques que pareixien superades.

 

Jesús Colomé
​Llicenciat en Ciències Polítiques i Màster en Comunicació
La política és la més humana de les relacions personals, d'aquí el seu cinisme i les seues contradiccions, que no arribaré mai a acceptar del tot. Per això, els politòlegs fem política, perquè tenim la tendència innata a qüestionar-ho tot.
29/08/2019

El temps en què volíem abocadors

12/08/2019

​El procés s'ha acabat

22/07/2019

L'origen del despoblament

08/07/2019

Passada la ressaca

Participació