El passat 12 de juny, Jordi Cuixart va aprofitar el seu darrer torn per reafirmar-se. De tal manera que les seves darreres paraules van ser: “Estic convençut que ho tornarem a fer, que ho tornarem a fer i que ho aconseguirem, fent-ho com ho hem fet fins ara: pacíficament, serenament, però amb tota la determinació del món”. Doncs bé, una manera de tornar-ho a fer és rememorar la llibertat que vam tastar l’1 d’Octubre i la llarga lluita per aconseguir autodeterminar-nos com a poble. Perquè no hem de permetre que ens sotmetin a la dictadura del silenci i oblit a què, per altra banda, Espanya està tan avesada. Només cal tenir present que, després de quaranta anys de Constitució espanyola i 80 anys de l’acabament de la Guerra civil espanyola, Espanya és el segon país del món en nombre de fosses comunes per obrir.
I per trencar el mur de silenci i oblit en què ens volen recloure, volem proposar des de l’Assemblea Nacional Catalana de La Ràpita el canvi en la denominació de dos carrers del nostre poble. Es tracta dels carrers Avinguda Constitució i Carrer 12 d’Octubre. Perquè aquests dos noms expressen una violència simbòlica que busca normalitzar, en el primer cas, un marc jurídic que nega les llibertats de Catalunya i, en el segon, l’extermini de les cultures ameríndies per part de l’imperi espanyol.
I què és la violència simbòlica? Doncs precisament l’oblit. Perquè l’autoritarisme no s’exerceix només amb la violència directa dels cops i les porres que nosaltres vam patir el dia del referèndum. Existeix una altra violència més subtil que té lloc quan les víctimes assumeixen els símbols dels perpetradors. És a dir quan convertim la Constitució que ens reprimeix en una paraula que designa el lloc on vivim; o quan els catalanoparlants ens dirigim als desconeguts en castellà o canviem a aquesta llengua sense preguntar si el nostre interlocutor l’entén perquè –és clar- nosaltres sí som educats; o, finalment, quan assumim que un judici com el del Procés és un acte de justícia.
Per aquest motiu, per resistir una violència que vol que acceptem com a normal, com a natural, la repressió política, judicial i cultural, volem substituir els noms de l’Avinguda Constitució i el Carrer 12 d’Octubre per respectivament, Avinguda Muriel Casals i Carrer Angelina Sanz “La Muixa”. I d’aquesta manera retre homenatge a les persones que, altrament, han lluitat per construir una nació catalana més lliure, igualitària i justa. A més, pensem que cal aprofitar aquesta oportunitat per introduir al nomenclàtor de carrers de La Ràpita noms de dones perquè, avui més que mai, cal reivindicar la lluita de les dones pels seus drets, els quals massa sovint han patit una invisibilització –una altra violència simbòlica- també a les denominacions dels carrers de les nostres viles i ciutats.
Però qui són la Muriel –si algú no la coneix- i “La Muixa”? I per què mereixen aquest reconeixement? Doncs la Muriel Casals (1945-2016), economista, professora universitària i activista política, va lluitar contra el franquisme des de la seva militància clandestina al PSUC. Posteriorment, durant la democràcia, va formar part d’ICV i del grup Junts pel Sí. En el camp acadèmic va ser coautora del llibre "Economia crítica: una perspectiva catalana" (1972) on es repensava el model econòmic del moment des d’una perspectiva catalana i d’esquerres. Però, segurament, una de les seues aportacions més importants va ser com a Presidenta d'Òmnium Cultural de 2010 fins al 2016. Durant tot el seu mandat i juntament amb Carme Forcadell va liderar el moviment social i polític en favor de la sobirania del poble català. En aquest punt cal destacar l’organització de les grans manifestacions que any rere any, des de la de juliol del 2010 contra la sentència del TC sobre l'Estatut, han demostrat al món que som un poble pacífic i que no es rendeix. També va ser fonamental el seu paper com a punt d’unió entre els diferents grups independentistes en la campanya del 9-N i en els mesos previs a l'1 d’Octubre.
Angelina Sanz “La Muixa” (1901-1993), com expliquen Paco Carles Guàrdia i Josep Pitarch López a
La Guerra Civil a la Ràpita, va ser una pescadora, activista social i una dona molt compromesa políticament en favor de la República. Va presidir la secció de dones Mútua Femenina, que en aquell temps feia la funció de l’actual seguretat social, sufragant, per exemple, els tractaments mèdics de dones sense recursos. També va protagonitzar la foto i el text d’una portada de la revista
Companya del 1937, on apareix en una barca amb la política feminista i anarquista Federica Montseny. Durant la Guerra Civil va donar suport als soldats del front amb ajuda humanitària, convertint-se en un referent per a altres dones. Va ser sotmesa a un judici franquista on va rebre una condemna de 6 anys de presó per –atenció!- incitació a la rebel·lió que va complir als penals de Vinaròs, Saragossa i finalment Saturrarán.
Cal doncs recordar aquestes dones perquè el valor de les paraules del president d'Òmnium no es basa només en infondre un missatge d’esperança, també són significatives perquè van trencar la lògica d’un tribunal que esperava que aprofités la seva darrera intervenció per fer un al·legat de defensa, no una reivindicació de la seva actuació. I recordar el nom de la Muriel i l’Angelina significa trencar la lògica d’una història que ens vol vençuts i vençudes. Per això, des de l’ANC de La Ràpita, pensem que és fonamental que persones com elles i no els noms de la repressió designin els carrers que habitem els rapitencs i les rapitenques.