Per investir el president del govern hem vist els líders de cada grup parlant al Congrés, esgrimint arguments, atacant els contraris i la seva bancada els aplaudeix efusivament. Als grups de l’oposició s’observen murmuris, gesticulacions de contrarietat i alguna paraula malsonant.
Davant d’això la ciutadania deu creure que al màxim organisme legislatiu de l’Estat, s’està vivint un espectacle on riuen, aplaudeixen i altres s’enfaden, com ocupant els seients d’un circ. En definitiva una manera de fer que no agrada a la majoria dels votants que desitgen dels polítics la lògica màxima de “parlant la gent s’entenen”.
No comprenen com “ses senyories” es critiquen, que inclús es maltracten i enlloc de construir pel bé de la gent que els va votar, es difamen entre ells, que ocupen cadires envellutades, molt cares, quan aparentment només hi son presents per aplaudir, riure’s del contrari i ridiculitzar allò que no és el seu. En definitiva, la majoria de la gent, creuen que molts diputats ocupen la cadira per cobrar, no treballar gaire i “fotre’s la sopa boba” a costelles seves.
Parlant del president del govern, sembla que no desitgi assolir la majoria per ser investitt. Vol que el facin president les forces de la dreta per quedar bé amb Europa, el gran capital de l’IBEX 35, i semblar que vivim en un país normal. Però els que ell voldria que el votessin, l’acusen que no es de fiar i sempre li negaran el seu suport perquè està aliat i ja ha tancat els acords amb l’esquerra de Podemos i els “nacionalistes que quieren romper la nación”. Excusa?, realitat? Cadascú pot opinar segons el seu criteri.
Però Podemos vol entrar al govern de forma efectiva. L’esquerra vertadera, no el PSOE, que durant els darrers anys de la democràcia espanyola ha estat una esquerra amagada i sempre lligada als interessos de la gran banca i del poder econòmic, mai ha tingut cadires ministerials; ara sembla que té possibilitats perquè Sánchez diu que vol dialogar amb tothom, malgrat sentir-se segrestat per una dreta intolerant que l’acusa de “romper España” i també pel seu electorat al que se li ha venut que els catalans son insolidaris i tot ho volen per ells.
Contràriament sembla que només podrà manar si s’alia amb Podemos i amb les forces titllen de “nacionalistas”. I queda clar quan la dreta d’aquest país, pura i dura, aliats amb l’extrema dreta, defensen la seva “nación imperial” excloent aquells que no pensen com ells. No ho fan amb espases o canons, com ho han practicat durant les dictadures. Ara usen la justícia manipulant la llei, reprimint, empresonant i fent valer les seves voluntats. I, a més, s’aprofiten de la manca de lleialtat de Catalunya per guanyar vots a Espanya.
Sánchez juga pensant en les enquestes. Li donen la possibilitat d’eixamplar els vots, quan repeteix una i altra vegada que tots s’ha de basar en el diàleg però arrogant, menysté els que accepten donar-li el seu vot, acusant-los de demanar més del que se’ls pot donar. Paraules boniques que agraden a la majoria de la gent de tots els sectors però poc realistes. Boniques perquè la gent vol pau i tranquil·litat. Entén que dialogar i arreglar tantes anormalitats és una necessitat. La revenja d’acusar, reprimir i aplicar el 155 no ens portarà a solucionar els problemes existents, malgrat que les enquestes li pronostiquen resultats favorables. No resultaria més adequat dialogar i seduir?
Els ciutadans, pensen, escoltant els polítics que van elegir, que només busquen cadires i sous. Creuen que el debat és un míting polític de cadascú per satisfer els seus interessos, quan els que uns i altres haurien de defensar els interessos del poble i mai els seus seients. No se’n donen vergonya, alguns polítics de la dreta, que el dia que havien de parlar ER, PNV i JxCat, estiguin ocupades en la seva meitat? Cadires, sous i portes giratòries, i vet aquí la comèdia!