El problema és greu. Ho és des de fa molts anys però hi ham posat el focus informatiu quan la ferida és tan gran que no tenim prou vena. Els meus amics i jo mos apropem als 40. Entretinguts, una tarda o una nit –qui sap-, vam repassar des dels anys 70 fins ara, edat per edat, quants joves, de cada "anyada" o "kinta", s'havien quedat a viure al poble. Mos vam deprimir. En parlem sovint.
Tenim diferents teories. Potser un compendi de totes és la resposta. La meua és que mos han educat per fugir. De la pagesia, de la vida rural, del sentiment de no ser ningú. Estudia i marxa. Ja vindràs a festes. Mos han educat tant d'esta manera que comencem a educar els nostres fills perquè marxin, no només de poble, sinó del país. El futur està a Europa o als Estats Units, sento dir als xiquets. Em provoca vertigen haver d'enviar el meu fill a buscar el seu futur a mils de quilòmetres de la seua família. Miro als meus pares i em miro a mi, i em sento més orgullosa del que han aconseguit ells que de tot allò que pugui aconseguir en la meua carrera professional. Ells mos han donat una vida i uns privilegis que jo ja sé ara que no li donaré al meu. Potser ha arribat l'hora de trencar esta dinàmica.
Però és que tampoc mos han educat per ser emprenedors. Massa càrrega. Quin desgast personal! "Duc una droga a la vena que no volia transmetre als meus fills perquè no vull que tinguen una vida tan amargada com la que he passat jo", deia emocionat un pagès de Flix, amb el foc de la Ribera d'Ebre encara per extingir.
Però mun iaio cantava tots els dies. Des de que posava els peus a la finca fins que se'n tornava a casa. Era orfe, criat i pagès des que tenia memòria. "Com pots estar content en esta calor i tan cansats com estem?", li havia preguntat al tornar d'embossar préssecs, adolescent i resignada, les poquíssimes vegades –poquíssimes, insisteixo-, que els vaig ajudar. Era un home feliç. Sé que era únic i d'una pasta especial però al meu pare, que no canta quan treballa, no l'he vist deixar de lluitar ni un minut, ni enfadar-se, ni defallir. Cada dia. Les 24 hores. S'hi ha deixat literalment la pell per natres. I elles, què? Ai les mares i les iaies... a casa, al camp, a cosir, a netejar, al que fos. I sempre el plat a taula, el llit fet i la casa preparada per si venia el rei.
Però ells insisteixen en què busquem una feina amb un bon salari i unes bones vacances. El teu horari i cap a casa. Perquè és un privilegi que desconeixen. Desconnectar. El temps per a tu. L'oci. Viatjar (viatjar...!!!) El pagès té d'amo el sol, el paleta s'asseu entre paperassa i pressupostos per acabar d'ofegar els dies i elles esperen que tothom descansi per fregar els plats i endreçar la cuina. En dono fe.
I d'aquí este determini per protegir-nos dels seus mals que han fet menystenir els seus oficis, feines tan vitals i tan dures que no les volen per a natres. I el valent que decideix que es queda, que seguirà llaurant aquelles terres que ens han obert les portes del món, l'asfixiem, el menyspreem, el malpaguem, i a sobre el mirem com un desgraciat! Com si no hagués tingut una altra sortida. Els acabarem envejant i veient com herois, preneu nota. N'estic convençuda que engelosirem davant persones com mon germà o el meu home que s'han quedat a picar pedra.
Amb estudis sota el braç, costa tornar a casa. No, no hi ha feina de la que voldríem fer. No tenim les infraestructures que mereixem. Fins fa dos dies no podíem baixar al mòbil ni una foto del WhatsApp. Desequilibri, li diuen. Desídia, li dic jo. I anem enterrant en vida els nostres pobles perquè tornar s'ha convertit –i ho serà cada vegada més- en una decisió de valentia. Perquè tornar és també un risc, una renúncia i un sacrifici. Des d'aquí hi ha oportunitats laborals a les que he abdicat i això passa en gairebé totes les carreres. Les oportunitats d'èxit estan a la metròpolis però prefereixo pensar que, en quedar-nos o retornar, les intercanviem per coses que la ciutat mos arranca de l'ànima. Entre moltes, la identitat. Venim "d'un silenci antic i molt llarg", resistir i no desesperar deu anar amb l'ADN.
I seguirem aquí, de moment, per si algú decideix començar a complir grans promeses i proclames que estem cansats de sentir.