Tothom coneixem la paraula “dol”, forma part del nostre vocabulari corrent, ja que en un moment o un altre, a la nostra vida, ens toca passar-lo.
El dol és un procés que experimentem quan patim una pèrdua significativa, i ens permet elaborar els sentiments generats per aquesta pèrdua. Té una funció adaptativa a una nova situació de la vida. Per tant, es tracta d’una reacció natural, normal i esperada davant de qualsevol pèrdua.
Sovint relacionem el dol solament amb la pèrdua d’una persona estimada, i no ens adonem que passem un procés de dol quan patim qualsevol tipus de pèrdua al llarg de la vida: per exemple, les renúncies als somnis irrealitzables, la pèrdua de la joventut, la pèrdua de la salut, la mort d’un animal de companyia, el trencament d’una relació, la separació o el divorci, l’emancipació dels fills, els avortaments (tant espontanis com induïts), la pèrdua del lloc de treball, el canvi d’habitatge, o la tornada de les vacances.
Quan parlem de dol parlem de dolor i patiment, i cada persona el viu de manera diferent segons la relació que tenia amb el que ha perdut, i també segons el caràcter. D’altra banda, no hi ha temps fixats per superar un dol.
Però, com cal encarar-lo? No serveix de res fer veure que no ens afecta, i per tant inventar-nos mil activitats per no connectar amb el dolor, ni tampoc quedar-nos enganxats en la tristesa i el patiment. La companyia de la família i dels amics pot ser un gran ajut, sempre que no intentin distreure o treure ferro al que s’està vivint. El millor acompanyament és el silenci respectuós.
El dol és sanador, és un procés de païment de la pèrdua, necessari per poder tornar a tenir una vida satisfactòria. Cal experimentar (travessar) el dolor, el patiment, la tristesa, la culpa, etc., sentiments legítims i genuïns. És la millor via per esgotar el dolor i passar a una nova situació.
En aquest procés, hi ha persones que necessiten recollir-se i estar soles, tenir poc contacte amb l’exterior; n’hi ha d’altres que prefereixen sentir-se acompanyades. En tots els casos, és sanador viure les emocions que es presenten amb tota intensitat. Si tenim ganes de plorar, ho fem en un espai privat en què ens puguem expressar lliurement; si ens ve ràbia, mirem la manera de descarregar-la tenint molt de compte de no fer-nos mal (i de no fer mal); també pot ajudar escriure una carta a la persona, l'animal o la situació que hem perdut per poder expressar lliurement el que estem vivint, intentant que els pensaments racionals no hi intervinguin (i, un cop acabada, es pot cremar).
En una fase posterior, quan el dolor i la ràbia s’hagin esgotat, és el temps de la reorganització, arriba la pau i l’equilibri. Això no vol dir oblidar ni deixar d’estimar el que ja no hi és, sinó deixar de sentir el dolor que enterboleix l’amor i acceptar el que és inevitable i no podem canviar. Encara que en un primer moment sembli impossible, l’organisme humà és tan savi que buscarà l'equilibri.
En aquest moment es pot tornar a usar el recurs de la carta, escrivint a la persona o a la situació sobre el que n'has après, els records que en tinguis i el que valores d’allò que has perdut. És una manera de retre honor i de donar un lloc a la teva vida a aquella persona o situació, per poder mirar endavant.