El primer dia hàbil als nous ajuntaments ha començat amb gestos. Sobretot, al de Barcelona, amb Ciutadans
renegant del candidat estrella que van portar amb paracaigudes per haver fet alcaldessa Colau -que potser els hauria agradat més que fes alcalde Maragall?-, amb els comuns
penjant un altre cop el llaç groc i amb el seu soci, el PSC,
deixant clar que està en contra de penjar-lo.
Gestos i escenificació. En dies posteriors arribarà la feina, és clar. Però tot plegat és un símptoma. En la política del nostre país -i del país veí-, el que es diu, i com es diu, és sovint més important que el que es fa. També als ajuntaments, on, segons un vell mantra, el que importa als electors són les mesures concretes que els afecten concretament. Doncs no és així. O no ben bé.
Hi ha dades. Als ajuntaments on on més inversió social s'ha fet en la passada legislatura, els equips de govern no han estat necessàriament premiats a les urnes. Els veïns s'esgargamellen demanen inversions, i a l'hora de la veritat trien la papereta per altres qüestions. Demanen fets, i voten per les paraules.
En un país de tradició catòlica com el nostre, se suposa que la gent se salva o es condemna per les obres que es fan. Però els polítics, que haurien de ser pesats i jutjats exactament per això, pel que han fet i no han fet durant el seu mandat, massa sovint són escrutats pel fum i la faramalla. I d'això no en podem culpar pas la classe política. Ni la nova ni la vella.