Ha estat una setmana dura per a les dones, una més de tantes que acumulem. Durant aquesta setmana s'ha posat al centre de debat la utilització de les tecnologies per a difondre vídeos de caràcter sexual, la impunitat amb la que un senyor se masturba mentre una gran massa d'homes li riuen les gràcies o sobre Neymar que, cometent un delicte, fa públiques converses en una noia per justificar que no l'ha violat.
Però quina percepció tenim de les agressions sexuals? Dins de l'imaginari col·lectiu ens han fet creure que la violació havia de ser aquell abús comès per un grup d'homes desconeguts al portal de casa teua.
El feminisme ha estat capaç de posar al centre del debat que tot allò que no es fa en total consentiment és una violació i fins i tot ha posat sobre la taula que el sexe no ha de ser només consentit sinó que ha de ser volgut i per tant, desitjat.
Partir d'aquí, significa que hi haurà una gran massa d'homes que han estat violadors i per tant, aquella imatge estereotipada de l'home malvat que viola a la nit es va desdibuixant, mentre anem dibuixant rostres coneguts capaços d'abusar.
Sobre la percepció d'allò que és violència, vaig veure una pel·lícula anomenada
The tale on explica la història autobiogràfica d'una relació d'abús infantil de la mateixa directora. Avui, la revisava i a la pàgina on està penjada, dos tipus de comentaris: les dones que parlaven de com els hi havia afectat veure la pel·lícula i per altra banda els homes, que la trobaven avorrida i sense fons.
Si aquestes històries ens afecten tant a les dones, si les pel·lícules ens fan mal, és perquè existeix un fil que ens uneix en aquell moment que vam ser abusades, violades o utilitzades.
Perquè la història de les dones és la història de la violència perpetuada i silenciada. Una història que comencem a verbalitzar, entre nosaltres i públicament.
Mirar-te i autobiografiar-te et serveix per a entendre que les violències que has rebut o la manca d'autoestima que tens no és per ser Laia, sinó per ser dona.
I davant la paraula mai dita, el silenci còmplice. Mentre per una banda posem paraules al silenci, per l'altra, els homes segueixen utilitzant el silenci com el seu nexe d'unió de masculinitat. Com una mena d'enllaç que actua entre ells com a corrent de poder i ens exclou a les dones. Quan hi ha una situació d'abús, callen. Quan hi ha una violació, callen. Quan un amic es passa de la ratlla, callen. Quan una feminista arriba al seu grup d'homes, callen.
Això no vol dir que no existisquen relacions de poder verticals, perquè al final són les més visibles, però cal posar en relleu aquestes relacions horitzontals, que silencien tot allò que nosaltres volem dir. Perquè si parlen potser hauran de mirar-se i reconèixer totes aquelles vegades que han exercit abusos o han esdevingut còmplices.