S’apropen uns comicis electorals on l’independentisme haurem de triar entre dues opcions: donar un xec en blanc a un dels impulsors del 155 (PSOE) per la por a la extrema dreta o exercir la nostra força política per mantenir-nos ferms en la defensa del dret d’autodeterminació.
Malauradament, alguns partits polítics tornen a prioritzar guanyar l’hegemonia electoral i mantenir-se en el poder a costa de posar en risc el projecte col·lectiu i el principal objectiu de l’independentisme. Dubto que qualsevol persona que va defensar les urnes, parant els cops amb el seu cos, se senti còmode amb aquells que qüestionen la legitimitat del Referèndum del 2017.
Seguim orfes d’una estratègia comuna que ens permeti avançar i aprofitar el cop d’efecte que vam obtenir arran de l’1 d’octubre. Dies abans de la votació, algunes veus ja demanaven deixar de banda l’objectiu de la votació i rebaixar-la a un mobilització que simplement permetés obtenir la imatge de les llargues cues de votants que esperaven exercir el seu dret davant dels col·legits clausurats. Per sort, aquell dia vam decidir exercir el nostre dret d’autodeterminació i fer efectiu l’acte de desobediència més multitudinari i amb més ressò que ha tingut lloc a Catalunya en molt de temps.
La desobediència implica més desobediència. Ningú aconsegueix el seu objectiu si al primer esdeveniment advers fa marxa enrere, guanyar implica resistir i mantenir-se constant en la convicció de que les lleis contra les quals lluites són injustes i imposades. La realitat és que la repressió de l’Estat ha funcionat a la perfecció. Ens tenen ocupats exigint el que és obvi, la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Per si de cas, també han segrestat la llibertat d’alguns membres dels CDR i, per rematar-ho, els propis dirigents independentistes i membres del Govern han titllat d’actes violents mobilitzacions on només s’han causat alguns desperfectes al mobiliari urbà. Però al mateix temps ens alarmem quan ens acusen de rebel·lió violenta aquells que s’han sentit traïts per una part del seu Estat.
Potser el problema el tenim a les nostres files quan assenyalem l’únic actiu que ens queda per mantenir un pols amb l’Estat: la mobilització pacífica i continua al carrer. Un cop s’ha perdut el moment que ens proporcionava l’1 d’octubre, ara només podem treballar per seguir desemmascarant les mancances democràtiques de l’Estat i portar-lo a l’extrem que l’auto-inhabiliti per seguir gaudint del recolzament de la Unió Europea. El suport d’altres països no és gratuït i no l’aconseguirem sense una bona estratègia de geopolítica i forts incentius per a la resta de democràcies, potser en els propers anys Escòcia ens mostra un dels possibles camins.
Amb aquests antecedents, si regalem els nostres vots, oblidem-nos d’avançar cap a la independència. No hauríem de permetre que s’investeixi un govern que en el debat sobre Catalunya s’alinea amb els postulats de l’extrema dreta. Hem oblidat que l’actual PSOE també va aplicar el 155 i que segueix disposat a actuar amb tota la contundència necessària? Hem oblidat que les clavegueres de l’Estat són més vives que mai i funcionaran amb qualsevol govern al capdavant? No ens podem permetre blanquejar-los d’aquesta manera, regalar milers de vots a canvi de més repressió, manipulació i autocensura.
Deixeu d’omplir-vos la boca sobre el vot útil. L’únic vot que respectarà el futur que decidim des de les urnes i des del Parlament de Catalunya serà aquell que elevi el dret a l’autodeterminació a condició sine qua non, del contrari, estarem venuts.