Fa dies que tenia ganes d’entomar i fer i fer-me una reflexió sobre els mal anomenats trastorns alimentaris. Dic que són mal anomenats perquè aquest conjunt de trastorns, malgrat que afecten la bona alimentació de les persones, no van d’alimentació sinó de la dictadura social estètica que ens és imposada dia sí i dia també.
La majoria d’aquest trastorns els pateixen les noies i, més concretament, les adolescents, malgrat que cada cop hi ha més xiquetes i alguns xics amb alguna d’aquestes problemàtiques. Des de la meva consulta psicològica veig la desesperació de pares i mares i de les pròpies afectades que no saben com sortir-se’n d’aquesta relació violenta amb el propi cos i la pròpia autoestima.
S’ha de reconèixer que les teràpies ajuden, però tenen un cost, tant econòmic com de desgast físic i emocional. I mentre nosaltres hi treballem de rerefons, veiem les publicitats que ens mostren cossos de dona retocats pel Photoshop amb uns índex de massa corporal sota mínims.
Penso que socialment ja és hora que plantem cara a les diferents agressions que els cossos de les dones patim. De fet, crec que, abocar-nos a no a estar bé dins el nostre cos, és una manera més de violència contra les dones.
No m’importa saber que a certs països d’Àfrica, com a Mauritània, està ben vist ser grassoneta, ja que per ser-ne, a les xiquetes, se’ls hi apliquen tortures com fer que mengin, fins i tot, el seu propi vòmit i estrènyer fort les juntures de mans i peus per causar dolor i evitar el moviment o usar corrons per trencar els teixits del cos i afavorir l’engreix de, sobretot, les cames. S’estima que, en aquest país, les xiquetes de 12 anys han de pesar entorn els 80kg per així poder-se casar. Casar, als 12 anys? No poder-se moure? Totes aquestes agressions a les xiquetes comencen, allà, als seus 5 anys.
I aquí? En aquesta mateixa edat a les nostres xiquetes ja els hi comencem a comprar disfresses per Carnestoltes d’infermera, però no d’una infermera de veritat, d’aquelles que en restes agraïda tota la vida si has estat mai ingressada en un hospital. No. Són vestits d’infermeres de la fantasia misògina d’algun depravat sexual.
Entre això i els anuncis de roba que utilitzen noies amb la talla 32 o de pel·lícules i sèries juvenils que et mostren el gran somni americà, és a dir, que et lligaràs al teu suposat “príncep blau jugador de futbol” si estàs més prima que els espaguetis, tenim un greu problema i les consultes psicològiques n’anem plenes.
Jo vull poder gaudir de gastar la talla 40! Per cert, la talla 40 és la “mèdium”, és a dir, la talla estàndard que indica un bon pes o, el que és el mateix, un bon índex de massa corporal. Vull poder anar pel carrer i no sentir-me objectivada. No vull que em diguin si m’he engreixat. Si estic bé, però que vigili de no engreixar-me més. Però sobretot vull que deixem en pau les xiquetes. Vull que juguin i siguin felices i no els hi diguin a les àvies que no volen sopar perquè estan massa grosses!