Fa uns anys que em dedico a la pràctica de la psicologia i haig de reconèixer, amb un cert desconcert, que encara ara em sorprèn de veure com hi ha trastorns que pateixen el biaix de gènere, és a dir, que les xiquetes o les dones que els pateixen no són diagnosticades o són mal diagnosticades.
Reconec que a primera vista sembla absurd pensar que la medicina, també la psiquiatria i la psicologia clínica, pateixi discriminació, sovint involuntària, tot s'ha de dir, per raons de gènere. M'explico. Fa un temps vaig llegir que les dones que patien un atac de cor tenien més probabilitats de morir que els homes, perquè tant a elles com als seus metges els era més difícil de reconèixer els símptomes. Així, totes i tots pensem que davant d'un atac cardíac ens farà mal el pit i se'ns adormirà el braç. Doncs bé, sembla que en molts casos, sobretot si les dones són joves, aquests poden no ser els principals símptomes. Sí ho poden ser la indigestió, el mareig, les nàusees, el dolor estomacal o les dificultats per a respirar. El dolor al pit només el noten el 58% de les dones enfront el 70% dels homes. Queda clar doncs, que en aquest cas el coneixement és poder i, potser per això, a les dones encara ens en manca.
Aquest biaix també té els seus exemples pel que fa a la salut mental. Entre els trastorns més afectats hi podem trobar el TDA (Trastorn de Dèficit d’Atenció), amb hiperactivitat o sense i els TEA (Trastorns de l’Espectre Autista). Pel que fa al TDA, la majoria de bibliografia que tracta el tema està basada en estudis fets en xiquets i aquest és, segurament, el motiu pel qual es diagnostiquen menys xiquetes que xiquets (1 a 3). A elles, el problema que presenten, sobretot en el mal rendiment acadèmic, se’ls acostuma a atribuir a una manca d’interès o a immaduresa. A més, sovint passen desapercebudes a la classe, ja que els seus comportaments són menys disruptors i mostren més fantasia, ansietat, lentitud en fer una feina o, sobretot, parlar molt o fer teatre.
Pel que fa al TEA, especialment en el cas de l’Aspererger, moltes xiquetes triguen de mitja dos anys més a ser diagnosticades que els xiquets i, en alguns casos, no s’arriben ni a diagnosticar, fent que no puguin rebre una ajuda apropiada. De fet, si busqueu en castellà aquests trastorns a l’amic Google, per exemple “TEA en niñas” us dirà si no us referiu a “TEA en niños”.
Però no només aquesta distorsió la pateixen les dones. Encara avui hi ha pocs homes que siguin conscients que poden patir un càncer al pit i, aquells que el pateixen, sovint senten una mena de por i vergonya poc encoratjadora per encarar la malaltia. Amb trastorns de l’àmbit emocional ja ni se’n parla, homes amb problemes d’ansietat o depressió? Això és cosa de dones!
Per acabar vull comentar com últimament s’està parlant força sobre la violència obstrètica i com aquesta fa sentir el procés natural de tenir un fill com a fet, de vegades, traumàtic. La violència obstrètica està tipificada a nivell mundial per la OMS com l’apropiació del cos i processos reproductius de les dones, per part de responsables sanitaris, on es dóna un tracte jeràrquic i deshumanitzat amb un abús de medicalització i patologització de processos naturals, arribant a tractar l’embaràs com una malaltia.
Tots aquests i altres exemples, no menors, qüestionen que es tracti amb suficient dignitat, en l’àmbit sanitari, les dones així com altres col·lectius. El problema, no crec que es degui concretament al propi personal de la salut (jo personalment haig de dir amb goig que en tinc molt bones experiències) com sí el marc heteropatriarcal en què estem inserides.
Aquí penso, per exemple, en la lluita per la despatologització del moviment trans, una lluita que topa directament en aquest marc i que, en temes de salut i igualment com en la de les dones, sovint està invisibilitzada. Per tot plegat, opino, honestament, que hem de treballar totes plegades per aconseguir un model sanitari que no oblidi ningú i on totes hi estiguem representades. Un model de salut que, com diu l’OMS, ha de ser un model de benestar físic, mental i social. Per això ens cal apoderar-nos, la salut també ha de ser de les dones!