opinió

Adéu a l'amor romàntic

«Deixar entrar l’altra persona en la nostra vida, ja és enamorar-nos. Perquè si sóc capaç d’escoltar a l’altra, sense un judici preconcebut i sense una comparació amb qui i què sóc jo, ja li dono el seu espai»

per Assumpta Arasa, Santa Bàrbara, 19 de novembre de 2018 a les 12:28 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de novembre de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Començaré per dir que jo no crec en l’amor romàntic. De fet, ni tan sols em reconec en el subjecte individual de l’època moderna i contemporània. Potser jo em veig més com una persona que s’ha construït gràcies a les altres. A mi m’agrada la tribu, la tribu connectada o les comunes o comunitats. Com a persona busco la sororitat i amb aquesta omplo la meva vida. Si tenim sort la nova era ens portarà a relacions més horitzontals, feministes i on les emocions i el reconeixement de l’altra seran la seva essència. Però com vivim l’amor les descregudes de l’amor romàntic i de postal de Hollywood?

Per a mi és important entendre que, deixar entrar l’altra persona en la nostra vida, ja és enamorar-nos. Perquè si sóc capaç d’escoltar a l’altra, sense un judici preconcebut i sense una comparació amb qui i què sóc jo, ja li dono el seu espai. No pot ser l’altra només un espill de mi mateixa.  Només així entenc que la màgia de l’amor amistat o l’amor sexual pot aparèixer. Per això, hi ha tot un seguit de mites d’aquest amor “Prêt-à-porter” que ens han venut que no m’agraden. Així, puc començar per anomenar el mite de la mitja taronja. Què és això de que anem circulant pel món com una petita part d’un tot que només s’omple si trobem l’altra? Aquí difereixo de les aportacions fetes per Plató on ens explica que estem tallats per la mitat amb un fil de crinera. Jo em sento complerta i, malgrat això, no estic sola. Les amigues, amics, família, companys, són amb mi. Per això tinc clar, des de fa temps, que, de la meva mitja taronja, n’han fet suc i me l’he begut!


Tampoc m’empasso el tema de l’exclusivitat o que només existeixi un amor pur, sexual, amb l’altre sexe, heterosexual, heteropatriarcal i heteronormatiu. De fet, aquest punt està molt relacionat amb creure en el matrimoni com a institució sagrada. Però què és aquesta institució més enllà de la pròpia parella? Com s’ha instaurat? Quan? Per què? I per a qui? El matrimoni des d’un principi es crea per tal de tenir a la dona com una propietat, objectivada i lligada al patriarca, ja que és ella la que ens procurarà la mà d’obra barata a base de tenir fills. En l’actualitat això es tradueix a no atrevir-nos a reclamar els nostres drets a l’empresa on treballem, ja que ens podrien acomiadar i llavors qui pagarà els estudis dels fills i filles, qui pagarà el pis?

S’ha de ser curosa i adonar-nos com d’influenciables i manipulables som a través d’aquests estaments. No és cert que triem a partir del lliure albir. L’amor, com quasi totes les coses que fem, està mediatitzat per al cultura i per la gran “Mas Mèdia” o “el gran ull que tot ho vigila”, altrament dit Internet. Aquí ens influencia la moda, l’estètica i els cànons de bellesa. El preu que en paguem són greus trastorns alimentaris i d’imatge. Esquenes tortes i peus malforjats.  Perquè no és per això pel que es venen tants iogurts que ens aprimen, dietes miraculoses que ens fan ressecar i esport a tort i dret?

A totes les xiquetes i alguns xiquets ens han venut les històries de contes de fades. Prínceps blaus que venen a salvar damisel·les que soles no poden fer res més que deixar-se salvar. I hem de vigilar, i hem d’estar atentes al que expliquem perquè no és cert que la bèstia es tornarà en bella a través d’aquest amor romàntic. No, la bèstia serà un bèstia ens l’estimem o no. Pocs dies abans de què sigui el Dia Internacional contra la violència vers les dones ens hem de replantejar aquest model i ens hem de preguntar què passa quan aquesta bèstia és el nostre marit que arriba borratxo a casa i ens apallissa? També és culpa nostra? No hem sabut estimar-lo prou? La culpa és sempre de la dona?

Un cop més arribarà Hollywood i ens vendrà el final de les pel·lícules que és sempre el mateix. Acaben just amb el convit de noces, foto final i “the happy end”. Però mai, mai, mai, ens preguntem què passarà al cap de 30 anys, amb una hipoteca impagable i la universitats dels fills i filles. Si volem, de veritat, un final feliç replantegem-nos totes i tots les nostres relacions humanes, d’amor, amistat, treball, família, parella. Acabem amb aquest amor romàntic que ens ha fet tant i tant de mal a nosaltres i tothom qui estimem. Treballem plegades perquè “juntes farem nostra la nit”!

 

Assumpta Arasa
Pintora, psicòloga i activista... Amb el cor a les Terres de l'Ebre i la vista posada en allò que succeeix al meu entorn i prenent-ne part activa, reflexiono i aprenc cada dia més de què és això de la vida...
16/08/2019

Amb el feixisme poca broma!

15/07/2019

​Sabatetes de xarol

17/06/2019

Els vestits

20/05/2019

​Un planeta moribund

12/04/2019

Només una foto

18/03/2019

I els homes?

18/02/2019

​Visca la talla 42!

21/01/2019

​La salut també és de les dones

17/12/2018

Les joguines sexistes i la colònia folladora, benvingudes al Nadal!

19/11/2018

Adéu a l'amor romàntic

Participació