Arribo a creure que Espanya no entén res del que succeeix a Catalunya. Dir res és poc! Perquè si alguna cosa poden entendre, cada reacció provoca més indignació. La base està prostituïda i intueixo que des del seu món, com és únic i intransferible, res es pot comprendre quan de la suposada realitat n’han fet el seu relat.
Vet aquí, que de la fantasia imperant han arribat a creure que l’única veritat és la seua i, fins i tot, Déu va equivocat si no pensa com ells. Quan no existia democràcia en “pelaven” uns quants i l’enrenou s’acabava. Ara que vivim una democràcia on el pensament imperant és l’heretat del passat autocràtic, de la seva veritat han de fer un relat i l’han d’agafar com a base de l’atac.
I a cada atac arriba el contraatac! A cada empresonament d’un nou dirigent, centenars de nous catalans, es rebel·len interiorment. Ara es parla d’arremetre contra els CDR i TV3, com abans contra l’Òmnium i l’ANC. Quan des de les fiscalies i des de l’advocacia de l’Estat adverteixen que allò no els agrada, mouen fils, cerquen opinions agosarades des del 'Mundo' o l’'ABC', entre altres, donen forma al seu relat, que lligat als correus que troben als ordinadors “enemics”, ja determinen la prova per acusar, engarjolar o multar.
I així, cada setmana, son més els milers de catalans indignats que es sumen a les veus d’una militància nascuda des del whatsaps i del “boca a orella”. I el curiós és que des de la premsa madrilenya, allò que pretenen desmuntar, cada cop se’ls fa més gros i més difícil d’aturar. O és que creuen que es poden parar així com així, els milers de catalans que surten esporàdicament a tallar carreteres i aixecar barreres d’autopistes? Estos centenars que actuen d’esta forma, no son altra cosa que la reacció a un atac que ells consideren desproporcionat. I insisteixo: a més atacs i repressió, més indignació!
Què s’aconsegueix? Precisament tot el contrari que un governant hauria de desitjar. Ara Catalunya bull. Bull al carrer, als bars, a l’interior de les llars, a la feina... hi haurà qui no pensi el mateix, és clar, però la immobilitat, el passotisme i el menyspreu crea la reacció progressiva que només es pot arreglar si s’estableix un diàleg.
Els jutges i fiscals han de servir per perseguir els lladres, la corrupció i els criminals. I mai usar-los per acaçar polítics i institucions que diuen el que tu no vols sentir. En temps de Franco resultava profitós repartir llenya i acovardir la gent. Avui ja no és el mateix. Els joves n’estan farts de que uns imposin i els altres s’hagin d’ajupir segons la seua voluntat. Això podia haver estat una solució per resoldre els problemes del passat, propis de la incultura i el “mando y ordeno”.
En el món de la política, els problemes polítics, només es poden resoldre admetent el problema i mirar de solucionar-lo. Però ara, a Catalunya, per molt que vulguin dir que no existeixen majories, avui, la majoria de la gent bull i l’enrenou s’engrandeix. Tot té un denominador comú: s’ha volgut fer servir la força de l’Estat contra un desassossec generalitzat; contra la corrupció, el mal govern i allò que, malgrat la democràcia, produeix un atac directe al que és raonable.
Prefereixen anar a contra vent i imposar “les banderas a media asta”, cantar “la novia de la muerte” o usar el patriotisme espanyolista contra una Catalunya inquietant. El caos està servit i l’Estat que imposa la força, sense adonar-se’n, és desmunta com un bolado.