Lo millor lloc per viure

per Lo Mascarat , 25 de setembre de 2013 a les 10:22 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 25 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Lo Mascarat

Si l'any 2008 Lo Mascarat li hagués fet cas al seu antic professor de català, Ricard Escandell, i hagués estudiat magisteri, en un hipotètic futur, cap allà l'any 2020, un servidor podria estar perfectament en una classe de primària amb xiquets de cinc anys ensenyant-los l'abecedari, a portar-se bé, a no marginar els immigrants, a dir no a la guerra, a compartir les joguines i a pixar dins la tassa del vàter. FLASHBACK!

-Bueno, xeics! Ja tornem a estar a dilluns. Ha anat bé lo cap de setmana?

-Jo me n'he anat en mons pares a l'Aquàrium.

-I què vas anar a fer a l'Aquàrium, Joan?

-A veure peixos i animals del mar.

-Ah, sí? Que bé, no? I quin és lo teu preferit?

-El mateix que li agrada a mon pare.

-Que quin és?

-L'almeja de la mama.

-Així que t'agraden les almejes? Molt bé home! Pos ara me faràs una redacció explicant-me les textures i gustos que tenen, que ho vull saber.

-No ho sé. No n'he menjat mai.-I tranquil que si la naturalesa seguix lo seu cicle vital, fins d'aquí molts anys no ne tastaràs. Marta, què has fet tu?

 

-Me n'he anat en mons tios i ma cosina...

-Espera't un moment... JORDI! Fes lo favor de callar, que hi ha una companya que està intentant explicar què ha fet lo cap de setmana. Després ja te preguntarem a tu.

-És que jo no he fet res.

-Ah, no? No has fet res? Això vol dir que véns carregadet de forces. Pos a l'hora del pati a plegar papers. I que jo veigue que ne queda un! Bueno, Marta, continua.

-Doncs me n'he anat amb els meus oncles molt lluny...

-Espera't un moment carinyo... JORDI! Xeic! Mira que arribes a ser pesadet, eh? Lo dia que callaràs me fotré un pollastre en prunes i tot. T'enviaré al despatx del director!

-Al director no!

-Pos ja saps lo que toca. Cremallera o me cagaré en la pu... (que tenen cinc anys)... Continua Marta...

-Doncs me n'he anat amb els meus oncles al sud de Catalunya, perquè feien una festa molt important, i ens ho hem passat molt molt molt bé.

-Ah sí? Què feien?

-Tancaven un bou a una plaça i li feien: "Eh, toro". I pegava voltes, i la gent corria i aplaudia.

-Ah sí? Escolteu. Que per aquí algú ha vist mai bous que no siguen de l'Àrea de Guissona? No? Ja veig que no... I te va agradar aquell poble?

-A mi no massa, però el meu oncle diu que és "El Millor Lloc per Viure".

-Ja m'explicaràs on està això, que m'hi faré una hipoteca si el banc m'hi dixa. M'has donat una idea. Avui havíem de parlar de la lletra B, però en lloc d'això, enviarem la lletra a prendre pel sac i vos explicaré un conte molt bonic que espero que vos agrade, i se diu: "El Millor Lloc per Viure". Mireu, este és lo mapa de Catalunya, aquí està Barcelona, al nord la gent va a descansar, de l'oest vénen les vaques i els pollastres, i del sud l'electricitat i la gasolina. Pos una miqueta més al sud, estan les Terres de l'Ebre, un lloc molt bonic on hi passa un riu molt llarg i amb molta aigua, que els valencians se la volen endur cap a casa seua. I està ple d'animalets molt monos com les ortigues de mar, que si te'n vas a banyar a la platja del Trabucador i te piquen, ja pots córrer cap al metge. Just al costat hi ha unes muntanyes molt altes i molt boniques també plenes d'animalets, com els escurçons, que són unes serps que si te peguen un mos, rieu-von del Boti. Però els animals més perillosos no estan ni a la platja ni a la muntanya, estan al poble.
Uuuuuh!

-Tinc temor...

-No dona, no. Que només és un conte... tot i que és real! Ahahahaha!

-Jo vull anar-me'n a casa...

-Però dona, tranquil·litza't que tot just acabo de començar. Pos resulta que hi ha un poble que se diu [cadascú que interprete el que vulgue] on hi viu molta gent. I ja sabeu que quan som molta gent, algú ha de manar, no trobeu? Imagineu-vos que aquí no estès jo, què passaria?

-Pos que manaria jo.

-Això, i possiblement seria un corral de lloques i gallines. Eh que sí? Vale, prosseguim! Hi havia quatre grups de persones molt espavilades que volien manar: el grup groc, el grup blau fort, el grup blau clar i el grup roig. I què passa quan hi ha moltes persones que volen manar?

-Se barallen.

-Molt bé! Un punt positiu! Però què us tinc ensenyat, jo?

-Que ens hem de portar bé i treballar junts.

-Així m'agrada! Pos resulta que els quatre grups volien tindre el poder però tots no podien. No hi havia prou càrrecs per a tots, ni espai on ficar-se...

-Això és perquè a l'Ajuntament viu l'alcalde, i no és prou gran, veritat?

-Pos això és el que pensaven ells. Però en realitat l'Ajuntament era molt gran, hi cabrien tots. Passa que no volien compartir el poder, perquè són i eren molt egoistes, i no se podien barallar entre ells a punyada neta, ni apedregar-se com feu vatros alguns dies a l'hora del pati i vos he de castigar contra la paret per a pensar, no. Ho havien de fer pacíficament. Una vegada cada quatre anys la gent d'aquell poble triava qui volia que manés, i després, segons els resultats, els grups s'ajuntaven per ser-ne més i manar o pute(...), perdoneu, o fer-li la vida impossible al guanyador. Eh, que és millor ser-ne vuit que ser-ne tres?

-Mestre, jo tinc una pregunta. I si els tres són millors que els vuit?

-Bona pregunta. Pos a n'este poble si els tres eren millors que els vuit, callaven, s'aguantaven, remugaven i a dormir. Estos cinc grups durant dos setmanes se van dir el nom del bacó entre ells i van dedicar-se a dir a la gent que si manaven farien un munt de coses bones per a la gent del poble. Van dir que crearien llocs de treball, que és molt important tindre gent ocupada, que farien carreteres i n'arreglarien per facilitar el trànsit del seu terme, que rebaixarien les taxes municipals, que millorarien les infraestructures... i un munt de coses més. Així que el dia de triar un dels grups, les eleccions, la gent va votar l'equip groc.

- Lo groc és lo meu color preferit...

-Sí carinyo. Però eh que tu no sabies que els colors canvien segons com bufa el vent i segons per on li peguen estisorada a un?

-No, no ho sabia...

-Ho veus? Pos ara ja saps una cosa més. Au! Continuo. Hi havia 17 càrrecs a l'Ajuntament, que se repartirien segons els vots aconseguits per cada grup. El grup groc va aconseguir 8 càrrecs, i després, el blau fort, el blau clar i el roig 3 cadascun. Els de l'equip groc van entrar a manar perquè havien guanyat. Però, ep! No tenien majoria per fer el que volien. Algú me pot dir per què?

-Jo mestre! Perquè has dit que els partits se podien ajuntar. I 3+3+3 fan 9 i són més que 8.

-Mira'l, ell, que espavilat. D'on ho has après això?

-Lo papa a casa se passa tot el dia contant els diners del banc.

-Molt bé, xaval. A n'això se li'n diu fer una "Puta(...), perdoneu, o ser un espavilat . Perquè si els grups blau fosc, blau clar i roig s'ajuntaven, podien fer alcalde a qui ells volien.

-Però mestre. Ells no van guanyar...

-Clar que no van guanyar. Però així és la llei i la vida! Si no t'agrada, te'n vas del país. L'equip groc tenia una cosa a favor: entre el grup blau clar, blau fosc i roig no se podien veure ni en pintura. Així que era difícil que s'ajuntessen. El grup groc va entrar a l'Ajuntament sense tindre majoria i això era un problema perquè quan tenien alguna proposta o volien fer alguna cosa, si els altres tres grups no hi estaven d'acord, llavors no ho podien fer. Per exemple, imagineu que l'equip que manava presentava una proposta per gastar els diners de tot l'any, i com l'oposició no li semblava bé, votaven tots en contra i lo poble se quedava sense pressupost. A això se li'n diu "fer política".

- 'Pos' estos polítics són molt dolents.

-Eh que sí? Pos encara no ho sabeu tot! Al poder s'hi estava molt bé, perquè mentre els polítics estaven a l'Ajuntament cobraven molts dinerets al mes. És com la faena de pastisser, mestre, metge, escombriaire, però una mica més agraïda. Ells se fixaven el sou, feien l'horari que volien, gastaven los diners de tot lo poble amb el que a ells més els hi abellia, i si les coses no sortien bé, no passava res. Total, eren diners dels altres. Dit d'una altra manera, podien fer el que els donés la resanta gana, sempre que tinguessen majoria.

- I si a la gent del poble no els agradava?

-Si a la gent del poble no els agradava, els polítics se feien els sords i només sentien com bufava el vent. Després anirien per les teles i diaris explicant que eren més bons que l'hòstia en vinagre del rector i que allò que feien malament era culpa dels altres equips. Durant quatre anys se dedicaven a viure la vida: sopars, güateques, tot el dia a l'ordinador, jocs, actes, xerrades, monòlegs, cafès a baix dels 'perxens'... el que se'n diu ser un vividor. I ara vos vaig a fer una pregunta. Eh que a vatros en comptes de fer classe, vos agradaria estar tot lo sant dia al pati?

-Clar!

-Jo ho vull!

-Però eh que com sou persones intel·ligents sabeu que no vos convé? Que si vos passeu tot lo dia al pati no aprendreu a llegir, ni a sumar ni restar, ni a fer res? Que heu d'estudiar perquè teniu futur, i heu de preparar-vos per a tindre una bona faena lo dia de demà. Tots hem de tindre temps lliure, però també hem de treballar i guanyar xixarrines per poder comprar coses, menjar i viure.

-Tens raó mestre. Els meus pares diuen que estudiar és molt important per al dia de demà. Jo vull ser metge.

-Doncs jo prefereixo jugar al carrer.

-Però una cosa és el que preferiu, i l'altra el que us convé. Pos sembla ser que això los polítics d'"el millor lloc per viure" ho tenien molt ben estudiat. La gran majoria de gent, quan se feia gran, en comptes de fer-se més responsable i pensar en el dia de demà, només pensava en fer festa, xaranga, pandereta... pa i circ. I què van fer els polítics per poder seguir sent uns "vividors"? En lloc de posar diners en tot allò que esteu aprenent a coneixement del medi i socials, per a que el poble prosperés i vinguessen moltes famílies, per a que 'vatros' poguésseu tindre un futur i treballar d'allò que vulgueu ser, poder estudiar en condicions, viure en un entorn acollidor i bonic, i poder dir: "este és lo millor lloc per a viure"; en lloc d'això se gastaven gairebé tots els diners en festes, perquè després la gent quan anava a votar-los de l'únic que se'n recordava era d'això. Deien: "votem a n'estos que mos faran bous!". Els "vividors" van convertir l'Ajuntament, que era la casa de tots, en casa seua, i en comptes de fer coses per a que lo poble millorés, només se gastaven los diners en pati, pati i més pati, que això és el que els donava els vots de la gent. I què va passar amb el poble? Un desastre! Carrers destrossats i bruts, cases abandonades, gent pobra sense casa i sense faena. Això sí, se pegaven unes festes envejables.

-I els "vividors" com treballaven?

-Home, treballar, treballar... no ho sé si treballaven massa. Més enllà de muntar festes, deien que feien molt, però després no fotien brot. Sabeu allò que vos vaig dir que no havíeu de fer en 'lo' treball de la lletra "u", que era buscar "u" a Internet, entrar a Viquipèdia, "copiar i pegar"? Pos això és lo que feien ells. Agafaven tot el que havien planificat un any, i feien "copiar i pegar" un any, i un altre, i un altre... Si és que la seua faena era organitzar festes. Així tenien la gent distreta de les seues cagades, los votaven, i tenien un sou cada mes assegurat, "anys i anys, per molts anys".

-No ho entenc, mestre. Per què la gent del poble els votava si no ho feien bé?

-Mira, fill meu. Primer, perquè l'única gent que quedava i que treballava eren amics i familiars, que treballaven perquè ells mateixos los van donar faena. Se li'n diu "enxufar". El més inútil del poble era gestor a l'Ajuntament. I segon, perquè la vida d'ignorant és molt bonica. I per això estem avui aquí, perquè vatros sigueu gent de seny i pugueu preparar el vostre avenir a la vostra manera. No dixésseu que els "vividors" juguen amb el futur de les vostres vides. Canvieu-ho!

-I què va passar amb "el millor lloc per viure"?

-Pos cada vegada la gent anava marxant perquè no tenia res a fer, el patrimoni històric va quedar abandonat perquè no s'hi posaven xixarrines, deien que no ne quedaven, la gent no tenia faena i va haver de marxar, els jóvens se n'anaven per estudiar i no tornaven, només hi van quedar els que treballaven per a l'Ajuntament, familiars i iaiets pudents. I el poble se va morir de pena.

Quan el conte se va acabar els xiquets de classe se van posar a plorar perquè acostumats a les xorrades de Disney amb final feliç, lo Mascarat els va explicar el primer drama.

-Buaaah! Jo vull tornar a casa en la mama...

-Xica, no te poses així. Que tampoc n'hi ha per a tant. Mira, si te servix de consol, una vegada a l'any la gent que va fotre el camp del poble tornava perquè, a pesar de la desgràcia, hi havia una cosa que no fallava mai, les festes, que això era sagrat. Sobretot los bous! Que deien que si no se'n feien s'extingirien. I no cal que ploreu, home, que així és la vida, ja vos la trobareu. I si no vos agrada, no haver nascut, que tal i com deia ma iaia Maria i la gent de missa, a n'esta vida s'hi ve a patir. I ara tots al pati a gaudir del poc temps que vos queda d'innocència, abans que haguéssim de donar la història de com vénen los xiquets al món. Ale!

Podeu llegir més articles de Lo Mascarat aquí.

 

Arxivat a:
Lo reüll