Andreu Carranza
Catalunya expulsada de la casa! Com al popular programa televisiu "Gran Hermano" Catalunya Independent expulsada d'Europa.... Ui, quina temor! I corre, corre que ve el llop!!! "I també expulsada de l'Euro!". No pot ser! Sí! Ho és!
Assosseguem-nos. Qui promou l'expulsió de Catalunya entre el socis de la gran casa europea? Resposta: Els nostres estimats germans del 'Reino de España'. És al·lucinant la gran quantitat de bajanades que s'escolten les darreres setmanes, sobretot després del cangueli que van tindre alguns amb l'èxit de la cadena humana del darrer 11 de setembre. Mentides, contrasentits, calúmnies, sentirem de tot per enredar la troca.Catalunya és Europa de ple dret, de naixença, per geografia i cultura i un llarg etcètera més. Una obvietat com un temple. Per tant no ens poden retallar del mapa i allunyar-nos mar endins. Com en aquell acudit de dos que estiuegen a Salou i un li diu a l'altre: "Manyico... Si Catalunya es independiente, mejor, así tendremos la playa más cerca". Que no se m'enfadin els amics de l'Aragó, la majoria de manyos que conec i també els que estiuejen a la Costa del Sol, la gran majoria no compartixen esta barroera catalanofòbia.
Però... Com ens poden fer fora de l'Euro? Me pregunto. No ho entenc. Així vol dir que els euros de la meua butxaca ja no valdran! Que els catalans no podrem pagar ni comprar amb Euros? Que pot ser al tocar-los els contaminarem o se convertiran en pessetes, dòlars, dirjams? Quines ximpleries he d'escoltar en este discurs de la por que només denota que ja estan desesperats i faran de tot, sobretot el ridícul.
Som Europeus per les quatre bandes i no podem ser un altra cosa per natura. I, per tant, me pregunto què deu voler dir això de ser europeus per vocació... Com? Com la vocació religiosa? dels capellans o les monges? Com la vocació literària?Som europeus i prou!
Anem a parlar de les realitats i sense embuts. La qüestió fonamental, el pal de paller de la Comunitat Europea, que és una espècie de "Germà Gran de Banquers" (aquí hi ha unanimitat), com dèiem, allò que és fonamental per una comunitat de banquers és el diner.
Per als banquers europeus, que son els que manen, el problema de l'Estat espanyol, l'important no és la unidad del Estado Español, sinó com pagarà el desorbitant, gairebé infrahumà deute, que, segons els més optimistes, trigarem 100 anys a pagar... Com se pagarà? Per un banquer, sigue del Congo, Frankfurt o de l'Himàlaia, hi ha una dita que entronca amb la seua essència bancària: canten papers i callen barbes... Ho tenen tot per escrit i signat, contrastat perquè no perdonen ni un cèntim. Curt i ras! Canten papers i callen barbes. Aleshores, humilment, el catalans ens preguntem, qui és el titular del deute de l'Estat Espanyol? Qui va signar el document d'este descomunal deute, la major part per rescatar la gran banca? Quin nom figura? La resposta és inequívoca, no hi ha dubte possible, el titular del deute espanyol, de tot l'Estat, que inclou totes les autonomies, és el Reino de España. Ningú més! El Reino de España, en "ñ", així consta als documents legals signats, referendats i barrats, que estan custodiats a les caixes fortes dels bancs europeus. Allí a les caixes fortes d'Alemanya, no pot arribar la mà de la censura espanyola per esborrar el seu nom, com a titular del deute... No, allí Mortadelo i Filemon no tenen res a fer.
I nosaltres els catalans, els silenciosos i els sorollosos, humilment ens tornem a preguntar: Què volen esta gent que truquen de matinada? Que damunt que ens expulsen del "Germà Gran Europeu" i també de l'Euro, ens expulsen de la casa i volen que paguem el seu deute? Que s'han begut l'enteniment? Home, no fotem!!! Cornut i paga el deute? De què amic meu? De pagar res de res... La Fiesta nacional dels Aves, Autovies, Aereports i totes les martingales que s'han inventat per viure de la rifeta... que se la paguen ells! No ens amenacen que ens expulsaran d'Europa? doncs que pague el deute el titular, el Reino de España. Això és la cosa més legal del món, més que la Constitució Espanyola que semblen les taules de la Llei, baixades per Moises del Sinaí. Per un banquer el titular és sagrat, és el que ha de pagar, i si té un avalador, l'avalador... Només faltaria, aquí i a la conxinxina.
Uf mare meua! Què m'has dit!!!! Ai xiquet com se ficaran els banquers del "Germà Gran Europeu", aixecaran el crit al cel... Se preguntaran desesperats: Com pagarà el Reino d'Espanya? I sense els catalans que són els pagans de tota la vida? Què farà el Reino d'España, corrides de toros? Se vendran els jugadors del Madrid que em pagat entre tots, vull dir Bankia? I els catalans, expulsats del Germà Gran, farem cau i net i que ens retallen del mapa si volen.
Però la discussió de veritat no és esta, és el clam unànime de tots els catalans, tant dels que van fer cadena com dels que se van quedar a casa... Volem votar! Volem fer un referèndum com més aviat millor i aclarir els dubtes d'una vegada i per totes per poder planificar el nostre futur, per això tenim molta pressa i això s'ha d'aclarir el 2014... Del que passarà després del Referèndum, tot està per veure i, aquí, sigue quin sigue el resultat, les coses s'han de fer en calma, a poc a poc, tant si surt el sí a la Independència com si surt el no i ens hem de baixar els pantalons i esgarrifa que fa fort, que el Estado Español ens fotrà la cera de l'orelles i a sobre l'haurem de pagar. I més ara que ja tenim ratificat el president del Tribunal constitucional, Perez de los Cobos, que durant la seua joventut va estar a l'entorn de Fuerza Nueva, partit violent ultra dretà dels anys 70-80, el seu pare fou candidat a Diputat per Fuerza Nueva el 1977. Perez de los Cobos, a més, va amagar fins l'any passat que era militant del PP i que cotitzava. Un escàndol monumental. Que podem esperar d'un home, el més important jutge del Constitucional que afirma publicament... "No hi ha a Catalunya acte polític que es preï sense una o diverses manifestacions d'onanisme". Si votem un Referèndum i surt el no a la Independència de Catalunya, tal com està el panorama, ja podem anar preparant el potet de vaselina. Això sí que me fa temor, de veritat.