Festival Strenes: entrevista

Joan Rovira: «El paper en blanc sempre em causa una mica d'estrès»

El músic ebrenc repassa en esta conversa la seua trajectòria i els secrets del nou disc, «Encara tenim temps», que ha presentat este divendres al festival Strenes

per Esteve Plantada, 1 d'abril de 2017 a les 09:32 |
Joan Rovira presenta nou disc, «Encara tenim temps» | Esteve Plantada
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 d'abril de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Joan Rovira és una explosió de vitalitat. Així ho demostren uns directes plens d'energia i unes cançons que conviden a ballar i a cantar, però també a emocionar-se. Malgrat que la primera cançó ja és tota una declaració d'intencions –Canvia–, el seu nou disc, Encara tenim temps (Satélite K, 2017), referma el camí iniciat amb Peix sense espina (2015), i n'amplifica una manera de dir, de veure el món i de viure'l. "Continuo amb el mateix propòsit d'optimisme i positivisme del primer disc –afirma–. De fet, què hi ha més optimista que saber que encara tens temps per fer coses?".
 

"He buscat una major consistència, de principi a fi, amb un so molt més madur", explica. En este nou camí emprès amb el disc, Rovira volia que tot sonés "molt més gran, sense oblidar que els pilars de les cançons continuen sent l'amor i el temps". Això connecta l'artista amb els grans motius clàssics del cantautor, amb la particularitat que Rovira mai dixa de pensar en la part més festiva del directe. "El so de cantautor m'agrada molt, des de Serrat a Moustaki, passant per Silvio Rodríguez o Jorge Drexler. Però també m'agrada molt la part més desenfadada d'un concert", un equilibri entre la vessant íntima i el so llatí. "Jo sóc un punt mig , per això m'agrada molt el concepte de festaautor".
 
Més músic que escriptor
"Faig lletres fresques i senzilles, no busco fer gran poesia –detalla Rovira, amb naturalitat–. Sempre busco un llenguatge planer, proper i transparent, com en una conversa entre dos amics". És la voluntat de ser entenedor i de tindre un missatge que puga arribar al major número de públic i a inquietuds molt diverses. "Potser és perquè sempre m'he sentit més músic que escriptor", afegix, tal i com queda subratllat amb el procés que seguix a l'hora de fer les cançons. "Sempre tinc moltes idees de melodies, d'estrofes o de tornades, i faig primer la música. Però, la lletra... El paper en blanc sempre em causa una mica d'estrès", confessa.

 
El so d'Encara tenim temps és una bona mostra d'esta pulsió sonora, de l'activitat musical que ho acaba contagiant tot: de la festa al recolliment, de l'explosió sonora a la intimitat més pura. Com a grans exemples d'estes duos ànimes, tan ben travades, la cançó de La Nit de nadal i Big Bang. La primera, dedicada al seu avi. "Va haver-hi un Nadal en què se'm va despertar una història, la vaig composar i va sortir molt ràpida". Que el president Puigdemont la compartís per festes va ajudar a què fos un petit èxit del boca-orella. L'altra, Big Bang, és "una cançó llarga, on has d'escoltar la lletra, amb una tornada que busca un efecte d'explosió, d'expansió". No costa gens endevinar al seu so les traces de Jovanotti, amb un domini extraordinari per moure's per diversos estils i un artista a qui ha escoltat molt i admira.
 


La terra, un pilar fonamental
A la voluntat de festa i a la capacitat d'emoció íntima, també cal afegir, en el cas de Joan Rovira, el pes fonamental d'un altre factor: la reivindicació de la terra. Concretament, de les Terres de l'Ebre, paisatge i petita pàtria que s'ha convertit en escenari habitual de diversos videoclips del cantant, com el de Lo meu riu, convertida ja en tot un himne. "És una cançó que tenia pendent des de fa molt temps", explica, mentre afegix que, alhora,  li feia "molt de respecte", perquè parla directament dels seus. "Representa tota una zona i volia fer-la el més natural possible. Per això la sonoritat que predomina és la guitarra", raona. "Si la cançó ha acabat sent un himne és, entre d'altres coses, pel moment en què apareix, amb molt de significat: una setmana abans de la manifestació contra el transvasament". Amposta va acollir un clam de 150.000 persones.
 
Un munt de gent amb reivindicacions i amb el nexe comú, per damunt d'ideologies, d'un paisatge. El mateix que torna a ser protagonista al videoclip d'Encara tenim temps, primer single del nou disc. "Els qui som de l'Ebre ens estimem molt la terra, i sabem perfectament de quin atrezzo natural disposem. Com que a l'hora de fer un videoclip acabes tenint pocs recursos, t'has d'esprémer més el cap. Per això, jo sempre intento treure partit del natural. En el cas concret de la cançó, esta zona de muntanya és molt a prop del meu poble, i era ideal. És un indret fantàstic per trobar-se a un mateix, per reflexionar i per estar sol".
 
Un contrast enorme amb els directes, el lloc on Joan Rovira es retroba amb el públic i el convenç des de la honestedat. Potser esta és la clau de l'èxit. "Del primer disc, en vaig vendre 3.000 unitats, gairebé totes en els concerts. El camí passa per tocar en petits pobles, picar pedra, tocar a festivals, a tot arreu on et deixen". El directe com a essència de la teva proposta, perquè "el CD té el valor de l'experiència que la gent ha viscut en un concert". Este divendres, 31 de març, l'Strenes va oferir l'ocasió de comprovar-ho de primera mà, dins de la secció El que vindrà.
 

Joan Rovira presenta nou disc, «Encara tenim temps» Foto: Esteve Plantada

 

Participació