El viatge iniciàtic a Xile d’una jove rapitenca a la cerca d'oportunitats

Hi ha una màxima que diu que, per poder tornar, has d’haver marxat. I Eva Mascarell (La Ràpita, 1989) va marxar molt lluny, fins a Xile, per tornar a casa.

Ella forma part d’esta generació etiquetada com a perduda, la dels jóvens formats, sobradament capacitats, però amb les oportunitats aniquilades per la crisi. Després d’estudiar fotografia i haver finalitzat Comunicació Audiovisual al 2014, qualsevol esperança de treballar en el sector va quedar foragitada per la realitat: “El que m’ha passat a mi, li passa a molta gent. Tornes a casa tons pares després d’anys estudiant i fent la vida fora i quan tornes ja no és casa teua. Tens una edat per viure la teua vida i en realitat vius la vida de tons pares”. Va iniciar aleshores un llarg via crucis de repartiment de currículums sense resultats i de projectes fallits, mentre Xile apareixia a l’horitzó com la millor via d’escapada. La de les oportunitats no concedides.  Fins que a l’agost de l’any passat va marxar, sense bitllet de tornada.

“... i això d’anar fos com fos i amb l’excusa que fos, cap a Xile? D’on devia sortir el germen d’aquest desig? Quin deu ser l’objectiu real que estàs cercant?...”

És el fragment de la carta que va rebre de sa mare, Ero Sérvulo, a l’hostal de Valparaíso on va començar a treballar. “Ma mare no va entendre que marxés. Pensava que era una cosa dolenta. Quin era el germen?, em preguntava. Però quan vaig rebre la carta vaig tenir la sensació que jo tampoc ho sabia. Sabia que volia marxar, però no sabia ben bé per què. La feina, l’autosuficiència,...no ho sé”, relata.

El documental Per què Xile?, que s’estrenarà el proper 31 de juliol al Llar d’Amposta (a les 22:00 hores), és “la resposta mai escrita” a sa mare. Un viatge a la recerca de respostes, les pròpies, però també les d’una societat que, igualment, busca fora de les seues fronteres la contesta a les pròpies crisis internes. “Xile és un país en alça. Un país amb feina en l’àmbit dels països sud-americans, però arribes allà i t’adones que la realitat és molt diferent , la vida és cara, els sous baixos, imperen les diferencies socials,... i tenen complex. És una societat acomplexada que s’emmiralla en els Estats Units i Europa. No se senten gens orgullosos de la seua cultura,...”, exposa la també col·laboradora de l’aguaita.cat.

Per què Xile és un bany de realitat. El relat personal d’Eva Mascarell, de les seues vivències, dels desenganys i els sentiments viscuts durant 6 mesos al país andí contrastat amb el relat d’una sèrie de personatges autòctons, que narren com viuen la realitat del seu país. “Generalment, cap de les persones que surt al documental ho fa de forma aleatòria. Totes elles han significat alguna cosa en el meu viatge i totes elles m’han servit per contrarestar les meues impressions sobre Xile amb el que ells viuen com a xilens”, explica l’autora.   

Algunes de les fotos sobre el pas d'Eva Mascarell per Xile que es poden veure a l'exposició al Llar d'Amposta. Foto: Sofia Cabanes
 

Durant 6 mesos Eva ha treballat en un hostal, com a animadora de fetes infantils, com a fotògrafa de festes musicals o de bodes jueves i també en un taller de serigrafia. Un bateig com a immigrant sense papers on ha experimentat l’explotació a que és sotmesa la gent que no troba la manera de regularitzar la seua situació: “Al taller de serigrafia, de vegades treballaves 8 hores i quan acabaves venia el jefe i et demanava de fer un torn de nit, pagat pel que equivalen a 3 euros. Aquí hi vaig treballar un mes i mig i ni me’l van pagar. No teníem contracte ni res. Un treballador no tenia casa i vivia al vàter d’esta empresa,...”. “Fa molta ràbia. Ho compares amb com tractem als immigrants que tenim aquí i t’adones que no és gaire diferent. Et posen traves per a tot i et tracten com si fosses una lacra”.

“Però viatjar també té coses bones”, diu. “Hem de tocar fons per veure les coses positives”. “Entre les millors sensacions, m’emporto que són gent molt acollidora, un cop caus en gràcia, et donen cel i terra per a que estigues bé. Jo he trobat moltes famílies i això m’ha servit per tenir més present que mai la meua família”. “Vaig marxar perquè pensava que em mancava treball i afecte i allà vaig trobar les dos coses. I també ho he pogut comparar amb el que tinc aquí. He tornat aquí per començar de nou i he entès que el treball, la vocació, els projectes, i l'afecte els porto dins, ho veig tot des d’una altra perspectiva. Perquè, un cop tornada, tot ho vius d’una altra manera”, confessa.

El retorn a casa. La reconciliació amb les arrels i, en última instància, el retrobament amb la mare i la família. “Un cop vista la resposta en forma d’este documental, ma mare pensa que havia d’anar a Xile, que, per a bé o per a mal, ho havia de fer”, diu Eva.  Ara, que des de fa uns mesos torna a viure a la Ràpita, però, manté un nexe afectiu a la vora del Pacífic: “ara he après a portar una relació a distància”, declara després de mostrar la tendresa en les imatges d’un final de trajecte que la va dur, entre d’altres, al desert d’Atacama.  Per què Xile? és també una valent retrat íntim. “És el projecte més personal que he fet mai. Té este perill. És com un streaptease i jo no sóc gens d’això,... A les xarxes socials em fa vergonya dir hola. Però també és una teràpia, una forma d’acceptar-te i de que els altres veiguen com ets i ja està”, conclou.

La projecció del documental del proper dia 31 (22:00 hores) es complementa amb una exposició de fotografies que va ser presentada el passat 17 de juliol, també al Llar d’Amposta. Un recull d’imatges que mostra alguns dels paratges naturals més impressionants del país andí.

TRÀILER DEL DOCUMENTAL: