Les pressions sobre l’Ebre

Actualment, l'Ebre suporta 8 transvasaments, el més conegut dels quals al nostre país és el de Tarragona (el CAT); a més, hi ha 3 centrals nuclears i diversos complexos químics al llarg del seu recorregut, dels quals destaquen els de Navarra, Monzon i Flix. A aquesta pressió urbana i industrial, cal d'afegir-hi les 900.000 ha de regadiu i els més de 120 grans embassaments.
Tota aquesta pressió ocasiona greus problemes, ja estructurals, al tram final del riu i, concretament, al delta de l'Ebre, fet que crea un fort impacte ambiental que es concreta en la salinització dels aqüífers deltaics, la intrusió salina (l'aigua salada s'estaciona entre 12 i 44 km terra endins, segons l'època de l'any), l'enfonsament del Delta per manca de sediments i la contaminació agreujada per la manca de cabal. És conegut, estudiat i contrastat que, si no es modifica l'actual política de gestió de l'aigua, el riu Ebre no pot assegurar l'estabilitat ni el futur del Delta.
A l'arc mediterrani no queden rius vius: estan sobreexplotats i els aqüífers altament contaminats. Els models de gestió estan dissenyats per afavorir models de desenvolupament urbanístic altament depredadors i especulatius amb alta rendibilitat econòmica per a constructores, elèctriques i amb rendiment electoral apreciable per als diversos governs de torn.
En la nostra opinió, i encara que hi ha esforços per part de l'Administració catalana per donar un discurs més modern, la gestió de l'aigua a Catalunya continua marcada pels grups de pressió que realment gestionen els recursos. L'apetència sobre l'Ebre es disfressa amb un fals discurs sobre la solidaritat entre catalans, suportar tots junts el pes de la població de la Catalunya central i l'àrea metropolitana. Curiosament, és similar al que es diu a Saragossa, València i Múrcia. I no és casualitat, ja que aquest discurs envers el transvasament CAT a Tarragona va funcionar i ara esperen que ho torni a fer.
El discurs actual és que no hi ha transvasaments sinó interconnexió de xarxes i gestió dels sobrants d'aigua, els que no s'utilitzen en regadius. És el que coneixem com a model CAT. Mentrestant, s'organitza, discretament, el Banc d'Aigua (empreses, regants i Administració) per facilitar en el seu moment la comercialització de l'aigua.
Per acabar, la gestió de l'aigua a Catalunya es concreta en les següents obres: 125.000 noves ha de regadiu, Canal Segarra-Garrigues (portarà el Segre cap a BCN), el canal Xerta-Sènia-Càlig (l'Ebre cap a València), tots dos sense regants coneguts, que sumats als embassaments previstos a la conca de l'Ebre i les 300.000 noves hectàrees de regadiu previstes riu amunt, ocasiona un impacte ambiental equivalent a dos transvasaments del PHN del 2001, la qual cosa ens deixa sense l'aigua suficient per assegurar la viabilitat ambiental, econòmica i demogràfica del Delta.
A les Terres de l'Ebre no som insolidaris, egoistes o, com algú pot intentar insinuar, anticatalans. Som 180.000 persones que vivim en un territori que depenem del riu i els seus ecosistemes, i el nostre futur està lligat a la seva gestió.