27
de maig
del
2016
Actualitzat
a les
18:47h
Recuperar un mínim d'un milió de tones anual de sediments que es troben retinguts en embassaments com el de Riba-roja d'Ebre permetria afrontar l'amenaça combinada de la subsidència i la pujada del nivell del mar al delta de l'Ebre al llarg d'este segle XXI. Esta és una de les principals propostes que s'han sentit durant la I Jornada Aigua i Terra organitzada per la Comunitat de Regants del Sindicat Agrícola de l’Ebre a Deltebre per tal d'evitar l'enfonsament que patix la plana deltaica. El dèficit d'aportacions del riu i la crescuda del nivell del mar (que podria arribar a pujar un metre a finals de segle) produeixen que el delta s'enfonse entre 1 i 5 mil·límetres anualment. Les conseqüències més directes d'este fenomen conegut com subsidència podrien suposar la pèrdua sota l'aigua d'espais com la urbanització de Riumar, l'illa de Buda i terrenys d'arrossar, a més de la salinització dels mateixos.
El cap del Programa d'Ecosistemes Aquàtics de l'IRTA i responsable del projecte Life Ebre-Admiclim, Carles Ibàñez, ha explicat que segons els estudis, amb una aportació mínima anual d'1 milió de tones de sediment seria suficient per poder elevar i mantenir el Delta en les condicions actuals. Si l'augment del nivell del mar fosa més elevat que el que preveu els científics, les aportacions de sediments s'haurien de situar entre 2,5 i 3,5 milions de tones a l'any.
En l'actualitat, i després de la construcció dels pantans, el Delta rep únicament del riu menys de 100.000 tones anuals. Ibáñez recorda que l'embassament de Riba-roja rep cada any aportacions d'uns 2 milions de tones de sediments. Per tant, segons constata el científic de l'IRTA, es tracta d'una qüestió de "voluntat política", factible tècnicament –sigui amb l'obertura de comportes o mitjançant un by pass- i que no requeria un gran dispendi de recursos econòmics.
L'acció es complementaria amb la construcció de dics a les zones de les banyes com a mesures de protecció, com han plantejat la comunitat de regants del canal de la dreta de l'Ebre. Els científics recorden, però, que sense l'aportació de sediments els dics difícilment podrien contenir l'avenç del mar, de tal forma que l'aigua marina penetraria el subsòl i salinitzaria els camps d'arròs.
Nous espais naturals per aturar la regressió de la costa
Com a alternativa, tant Ibáñez com el catedràtic de la UPC Agustín Sánchez-Arcilla, proposen mesures d'autodefensa naturals que ajudarien a aturar la regressió de la línia costanera per l'efecte del creixement del nivell del mar. D'inici, Sánchez-Arcilla ha xifrat entre 250 i 300 metres cúbics per segon el cabal necessari del tram final de l'Ebre per garantir aportacions de sorres i sediments. Encara que, admet, tot dependrà del ritme de desglaç dels casquets polars, per la qual cosa caldria emprendre la qüestió amb solucions sostenibles que afecten a tota la conca i pensant en llarg termini.
Però com que l'aportació de sediments és un procés lent, Sánchez-Arcilla s'inspira en les experiències d'altres zones humides, com els Països Baixos i el delta del Mississipí, on han deixat de confiar en les barreres rígides i han començat una "retirada ordenada" de la costa, deixant espais lliures i sistemes de platges i aiguamolls que actuen com a defensa natural per aturar les inundacions. En espais sensibles com el de la platja de la Marquesa, on la regressió s'ha fet més evident, el catedràtic de la UPC creu que cal treballar amb "solucions naturals" com fixar el terreny amb vegetació. "Amb poc volum de sediment aconseguiríem reduir el retrocés. Només amb sediment no ens sortirem", subratlla.
La secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat, Marta Subirà, també ha participat en el debat i ha recordat que la Generalitat va demanar que es tingués en consideració la importància del transport de sediments pel delta en el Pla Hidrològic de l'Ebre que el govern espanyol va aprovar a principis d’any. Subirà, a més, s'ha compromès a seguir treballant amb les institucions i agents del territori i amb la comunitat científica per "impulsar mesures que minimitzen els riscos associats a la pèrdua de superfície i a la salinització del Delta".
El cap del Programa d'Ecosistemes Aquàtics de l'IRTA i responsable del projecte Life Ebre-Admiclim, Carles Ibàñez, ha explicat que segons els estudis, amb una aportació mínima anual d'1 milió de tones de sediment seria suficient per poder elevar i mantenir el Delta en les condicions actuals. Si l'augment del nivell del mar fosa més elevat que el que preveu els científics, les aportacions de sediments s'haurien de situar entre 2,5 i 3,5 milions de tones a l'any.
En l'actualitat, i després de la construcció dels pantans, el Delta rep únicament del riu menys de 100.000 tones anuals. Ibáñez recorda que l'embassament de Riba-roja rep cada any aportacions d'uns 2 milions de tones de sediments. Per tant, segons constata el científic de l'IRTA, es tracta d'una qüestió de "voluntat política", factible tècnicament –sigui amb l'obertura de comportes o mitjançant un by pass- i que no requeria un gran dispendi de recursos econòmics.
L'acció es complementaria amb la construcció de dics a les zones de les banyes com a mesures de protecció, com han plantejat la comunitat de regants del canal de la dreta de l'Ebre. Els científics recorden, però, que sense l'aportació de sediments els dics difícilment podrien contenir l'avenç del mar, de tal forma que l'aigua marina penetraria el subsòl i salinitzaria els camps d'arròs.
Nous espais naturals per aturar la regressió de la costa
Com a alternativa, tant Ibáñez com el catedràtic de la UPC Agustín Sánchez-Arcilla, proposen mesures d'autodefensa naturals que ajudarien a aturar la regressió de la línia costanera per l'efecte del creixement del nivell del mar. D'inici, Sánchez-Arcilla ha xifrat entre 250 i 300 metres cúbics per segon el cabal necessari del tram final de l'Ebre per garantir aportacions de sorres i sediments. Encara que, admet, tot dependrà del ritme de desglaç dels casquets polars, per la qual cosa caldria emprendre la qüestió amb solucions sostenibles que afecten a tota la conca i pensant en llarg termini.
Però com que l'aportació de sediments és un procés lent, Sánchez-Arcilla s'inspira en les experiències d'altres zones humides, com els Països Baixos i el delta del Mississipí, on han deixat de confiar en les barreres rígides i han començat una "retirada ordenada" de la costa, deixant espais lliures i sistemes de platges i aiguamolls que actuen com a defensa natural per aturar les inundacions. En espais sensibles com el de la platja de la Marquesa, on la regressió s'ha fet més evident, el catedràtic de la UPC creu que cal treballar amb "solucions naturals" com fixar el terreny amb vegetació. "Amb poc volum de sediment aconseguiríem reduir el retrocés. Només amb sediment no ens sortirem", subratlla.
La secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat, Marta Subirà, també ha participat en el debat i ha recordat que la Generalitat va demanar que es tingués en consideració la importància del transport de sediments pel delta en el Pla Hidrològic de l'Ebre que el govern espanyol va aprovar a principis d’any. Subirà, a més, s'ha compromès a seguir treballant amb les institucions i agents del territori i amb la comunitat científica per "impulsar mesures que minimitzen els riscos associats a la pèrdua de superfície i a la salinització del Delta".