Aquell dia havia matinat per anar a fer cua perquè sabia que en arribar al museu trobaria un grup nombrós de guiris d'Orient fent-se fotos excèntriques amb el símbol de la victòria al costat de la galta (una forma subtil de dir-nos que potser no van guanyar la Guerra Mundial però que igualment han aconseguit dominar el món). Mentre veia com la multitud d'orientals arribaven i feien cua darrere uns senyors que portaven un bastó amb una bandereta com si anessen a fer el camí de peregrinació cap a Santiago de Compostela, jo m'estava estudiant el mapa per veure cap on aniria a apreciar la grandesa de l'art que els nostres avantpassats van sembrar per aquí i per allà i que quatre malparits francesos van anar en pistoles i baionetes i els ho van robar per poder tindre un museu de grandeses. El primer destí era l'art d'època antiga, perquè segur que tots aquells histèrics anaven a visitar la Mademoiselle Mona Lisa dels collons. Som tan absurds, que anem a veure quadres de mosses italianes a França.
Després d'una caminadeta pel Louvre Medieval, vaig arribar a l'apreciat art de la Grècia Antiga. Des d'on era, es veia la gran sala rectangular plena de grans escultures completament nues ensenyant les virtuts que artistes de l'època havien esculpit i que algun malaje en mala baba havia "restaurat". A la Venus l'havien desmembrat dels braços per, suposem, fer un caldo. A més d'un d'aquells mascles de pedra tan ben plantats els havien arrencat amb cura i traça la manguera de pixar, a algú li faltava consolar-se. El cas és que allò, més que representar la perfecció i l'harmonia, semblava una reunió d'estàtues alesiades de guerra. Allí, en una cantonada de la sala, hi havia un Adonis que ningú havia gosat profanar, encara, perfecte de dalt a baix. Vaig quedar-me bocabadat, mirant totes les extremitats i parts del cos esculpides per algun artista a qui Déu havia donat la virtut per poder representar la gràcia de la bellesa. Després de contemplar-lo durant uns minuts, per darrere meu vaig sentir l'estranya presència d'un individu que venia a destorbar aquells moments d'èxtasi. Va dir alguna cosa en francès que no vaig acabar de comprendre, parlava sol. Deduïa que em seguia, així que vaig haver de parar per passar-li l'escàner. Era un guarda de seguretat del Louvre que m'estava acompanyant com si de guia del museu se tractés. Com que no s'apartava del meu costat, un podia malpensar i deduir que volia companyia, però en vore que des del final de la sala s'aproximava un altre d'aquells goril·les vells que es passaven el dia controlant objectes antics, ja vaig deduir que allò no seria una proposició indecent, feia massa pudor de resclum.
El nouvingut senyor de seguretat em va invitar a seguir-lo. En aquell moment, a un li passen 40 coses pel cap, entre les quals ser el visitant número 100.000.000 i que et fessen una visita guiada individual pel museu.
Per què? vaig preguntar.
No faces preguntes i tu seguix-nos em va dir en gabatxo.
Ma mare, quan era menut, em va donar un consell que mai vaig haver d'aplicar: "Si algun dia surts d'escola i et trobes un desconegut que et demana d'acompanyar-lo, arrenca a córrer i no mires". Havia arribat el dia, però com que el context no m'acompanyava i allò no estava clarificat, vaig decidir cedir a les seues ordres. Un al davant meu i l'altre al darrere, vigilaven tots els meus moviments mentre jo resseguia el camí que m'indicaven pels passadissos del Louvre amb un destí incert. Pel camí, jo anava fent preguntes:
Cap on anem? Que passa alguna cosa? Que hi ha cap problema?
Ells, amb el braç, indicaven el camí, però no contestaven res. Després de caminar 10 minuts, vam arribar a l'entrada del Louvre, on ens esperaven tres membres més de seguretat que es van unir al pas. I a les escales automàtiques d'accés, set policies van acabar de completar la processó. Semblaven vestes i jo la peanya. En aquell moment vaig pensar que estava sent víctima del programa de gags Just for laughs i que m'estaven gastant una broma. La gent me mirava com si fos un criminal i jo, fent bona cara a tothom, perquè davant els moments d'incertesa, ja que em criticarien igual, almenys no podrien dir que feia cara de Geperut de Nôtre Dame.
En arribar baix a l'entrada del Louvre, em van conduir a un cantó i em van rodejar com si estigués al programa d'Intereconomia Doce mujeres sin piedad.
-Parles francès? va preguntar-me en l'idioma autòcton un dels policies.
Una mica, però no en sé gaire. Anglès, català o castellà.
Llavors un dels policies es va posar al meu costat i va adoptar el paper de traductor.
Però què passa aquí? vaig preguntar.
Vols col·laborar amb nosaltres? va preguntar-me.
Que tinc alternativa?
No.
Doncs procediu a fer el que hagueu de fer.
Llavors em va demanar la documentació i li vaig donar el meu DNI a una policia que acte seguit es va posar a parlar per un Walkie-Talkie. Vaig deixar la bossa a un cantó tal com em van ordenar i un d'ells es va aproximar davant meu per començar a registrar els pantalons. Semblava que estava molt interessat a palpar la zona de la virtut masculina, mentre anava canviant d'una cama a l'altra i tornant a l'origen de l'espècie. Al cap d'un minut, vaig dirigir-me al traductor:
Digue-li al seu company que el que veu és el que sembla. Que si segueix palpant, l'únic que aconseguirà és fer el paquet més gros.
Amb l'evidència que als pantalons no hi havia res fora del comú, van fer-me traure la boina i van posar-se a remenar la jaqueta rebuscant des de les costures fins a la punta de la cremallera.
Prengue la jaqueta, home! I estudie-se-la en calma... vaig dir mentre em treia la jaqueta i van veure un jovenet arregladet com un pinzell, amb camisa blanca i armilla grisa. En aquell moment es van quedar mirant estranyats al que m'havia portat fins allí. De fora pordiosero; per dins, un senyoret. Malgrat tot, eren tabolls, i seguien buscant petroli entre les meues pertinences. Van fer-me traure l'armilla i em van palpar per la camisa.
Per favor, em pot explicar què passa? vaig preguntar-li al traductor.
Han robat una cartera i pensen que potser has sigut tu.
Jo? Però si només sóc un turista que ha vingut a veure obres d'art.
On s'allotja? va preguntar-me el traductor.
Vaig traure de la cartera la targeta de l'hotel i la targeta del vol, mentre la senyora del Walkie-Talkie feia una telefonada a l'hotel per confirmar dades.
Escolteu, però que no veieu que sóc un desgraciat? Si volgués robar carteres no vindria cinc dies a París a perdre el temps al Louvre, me n'aniria a les Rambles.
I ells, tossuts que tossuts. I jo, veient que allò no portava enlloc, vaig agafar la meua cartera i els vaig traure tots els carnets per a que vegessen que jo sí, que controlava la situació. Després de 10 minuts de tomba i gira, finalment van demanar-me disculpes i em van exposar el problema que tenen al Louvre amb els carteristes.
Sí, sí, tot això ho entenc i hi estic d'acord, però... A mi se m'ha tractat en públic com a un delinqüent sense proves i ni tan sols se m'ha demanat col·laboració des d'un començament, que l'hauria donat. Simplement s'ha donat per suposat que era un carterista i se m'ha portat fins aquí vaig dir dirigint-me al malpensat del començament. En aquell moment, l'altre company i els policies se'l van quedar mirant en indignació pel garbuix que havia organitzat.
És que feies tota la pinta de carterista.
Ah! Però que com són, els carteristes, aquí a París? Baixets? Porten barba? Duen boina? Jaqueta negra, pantalons texans i una bossa de roba? Són així, estèticament? Van vestits com jo, no?
No volia dir això, volia dir que feies cara de carterista.
Doncs no li dic de què té cara vostè perquè no li agradarà. Això són prejudicis, perquè vostè ha deduït que jo era un lladre només per l'aspecte. Ni m'ha vist robant, ni tan sols m'ha preguntat si estava disposat a ensenyar-li la bossa des d'un començament, que sí, ho hauria fet.
Li demano disculpes... mentre em deia això, la senyora del Walkie-Talkie desplegava els seus companys perquè durant els deu minuts que m'havien retingut havien robat dues carteres al museu.
Quin bon ull, ja teniu faena per buscar al caco. Jo ja ho sé, que a la Península tenim mala fama, però els lladres allí són els que més tenen, i no roben carteres.
I vaig tornar a entrar al Louvre amb el DNI a la mà per ensenyar-lo a tots els de seguretat i explicar-los fort i públicament que m'havien tractat de carterista. Pels meus collons que allí tothom me demanaria disculpes per aquella humiliació pública. I així va ser.
Perdone, que em pot indicar on és la Venus?
Ha d'anar fins a l'art antic.
És que sap què passa? Que jo ja hi era, allà, però els seus companys m'han pres per carterista i m'han fet anar fins a fora, i clar, ara ja m'he perdut...
Li demano disculpes.
...
Perdone, on són els lavabos més propers? És que m'estic pixant, perquè estava a punt d'anar al lavabo i un company seu m'ha pres per carterista i m'han portat fins a l'entrada on m'han registrat, i clar, entre una cosa i l'altra, fa mitja hora que m'està a punt de rebentar la bufeta.
Li demano disculpes.
...
Excuse'm, que per casualitat no sabrà quin és el nom d'aquest quadre i l'autor? És que no hi ha etiqueta...
Doncs ara mateix no li sabria respondre...
Normal. Sap què passa? Què en lloc de donar-los classes d'art, els ensenyen a identificar carteristes, i a sobre ho fan malament. Ja sap que un company seu m'ha detingut equivocadament?
Li demano disculpes...
...
Disculpe senyor, que em podria fer una fotografia amb la meua parella?
Oi tant que sí! Monsieur!
(Al de seguretat) Que podria deixar les coses un segon aquí amb vostè mentre fotografio aquella parella?
No me'n puc fer responsable.
Sap què passa? Que els seus companys m'han detingut abans pensant-se que era un carterista, que diuen que per aquí n'hi ha molts, i no voldria que mentre estic ocupat amb les dues mans fent la foto a aquesta bona gent em vinguessen a posar la mà a la butxaca.
Excuse'ns...
Ja veieu com funciona el món. En aquesta societat és imprescindible etiquetar les persones dins alguna categoria, i si és immoral o criminal millor. Una xiqüela en minifalda a ras de figa és una puta, un membre de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca és d'ETA i Lo Mascarat és un carterista. Al senyor de seguretat Nostre Senyor no el va dotar amb el do de la picardia i no va saber vore en un Monsieur com jo un amant de la bellesa humana. Uns minuts abans de la detenció estava admirant un jovenet nòrdic a qui sa mare havia parit amb un culet digne de ser profanat, i que si no fos perquè sóc una persona amb decència i vergonya, li hauria fotut grapada. Davant aquesta acció, un pot vore moltes coses, però l'espècie humana és malpensada de mena.