Anna Zaera: «El dolor d'una guerra, si no es revisa, es perpetua»

Des de la finestra d'una habitació fosca i plena de runa, imatges de la Bosnia actual reflexen sobre el terra paraules que ens endinsen en una mirada íntima cap al dolor contingut de les pèrdues vitals. La periodista Anna Zaera, l'escriptor Josep Igual i l'artista Antònia Ripoll s'han unit per donar cos a la instal·lació poètica 'L'Habitació insomne' que gira al voltant de les agressions a la identitat i la seua reconstrucció 20 anys després de la signatura dels acords de pau que van posar fi a la Guerra dels Balcans.
 
Les mirades absents, els instants eterns i les repeticions quotidianes serveixen per posar de manifest que els conflictes socials sempre són un reflex dels conflictes personals, i viceversa. En definitiva, les relacions internacionals també són relacions interpersonals.

L'Habitació insomne es pot visitar fins al 9 de gener a la Sala Polivalent del Museu de Tortosa. Parlem amb Anna Zaera, una de les seues impulsores: 

Enguany es compleixen 20 anys de la fi de la Guerra dels Balcans i de la massacre d'Srebrenika, un genocidi ètnic al cor de la vella Europa, que va succeir davant la mirada impassible dels poders fàctics del continent. Què copsa 'l'habitació insomne' d'estos fets traumàtics? 

L'habitació insomne és una instal·lació poètica que mostra bàsicament el dolor de la pèrdua i la cerca de la identitat reflexada en petits gestos quotidians. Com el pròpi espai on s'allotja la instal·lació, este projecte posa l'accent en les coses petites, però que a mi sempre em semblen tan reveladores. Mirades absents, cossos pesats, accions mecàniques en els carrers de Sarajevo i Mostar l'any 2014, vint anys després de la signatura dels acords de Dayton. Com continua la vida després del dolor i la violència? És el genocidi més gran que s'ha viscut a Europa després de la Segona Guerra Mundial, i només fa 20 anys! Les ferides en forma d'edificis destruits, de projectils a les pareds, de tombes en els parcs municipals segueixen molt presents.

La periodista Anna Zaera, una de les impulsores de la instal·lació, en una imatge de la inauguració. Foto: Sofia Cabanes
 

Volíem expressar la ràbia, el dolor, la impotència que a nosaltres ens produeixen estes circumstàncies, que tot i ser llunyanes, estan també molt presents en les nostres vides. Per això, els formats més periodiístics, que normalment es generen més a partir de la reflexió, la racionalitat, la rigorositat i les dades, no ens semblaven els més oportuns. Volíem expressar-nos des de la visceralitat, més que des de la raó. També ens interessava convertir el discurs en experiència.

La majoria de fotografies que es poden veure a la instal·lació són fruit d'un viatge que ara fa  dos anys vas fer a la zona. Què hi aporta la mirada poètica de Josep Igual i la creativitat de l'Antonia Ripoll? Com s'ha construït este discurs del qual parlàvem entre vosaltres tres?

En el moment en què decideixo donar una forma no-periodística a este missatge, de seguida penso en la poesia. Josep Igual és un poeta que treballa sempre amb material molt sensible. Fa de la cruesa més extrema una genialitat i vaig pensar que aquelles imatges dels carrers de Bòsnia el podrien inspirar. Amb l'Antònia va passar una mica el mateix, la seua obra, radical, crítica i visceral, encaixava perfectament amb el que jo tenia ganes d'expressar, i vaig pensar que podria ser molt enriquidor un diàleg a tres. L'espai fosc en el que es veuen les imatges a través d'una finestra mostra este dins-fora, estes barreres entre allò intern i allò extern. La pregunta seria: Per què ens ressona dintre una cosa que hi ha a fora?

Este 2015, l'entrada de més de 800.000 refugiats sirians ha fet qüestionar allò que anomenem "l'espai comú", la lliure circulació de persones a la Unió Europea. Novament, els governs giren la mirada a una realitat incòmode.  L'habitació insomne reivindica, precisament, no 'adormir-nos' davant d'estes realitats? 

Em va sobtar molt veure com a Sarajevo molts tramvies porten la imatge dels estels de l'Unió Europea i molts veïns encolen cartells amb el cercle estelat a les parets dels seus barris. Tot i que en el seu moment les potències occidentals i Europa també els van abandonar a la seua sort, veuen la identitat europea com un signe de proposperitat, de riquesa, de modernitat. Busquen una identitat perduda.

Sí, 'L'Habitació insomne', com dius, és un espai que precisament vol mantenir-nos desperts. Molts cops, la repetició dels missatges a través dels mitjans de comunicació ens crea una espècie d'alienació davant d'allò que està passant. Però cal que connectem amb el nostre  propi dolor per sentir-nos part del món i d'este patiment. Molt prop d'este Museu on ara hi ha instal·lada l'Habitació Insomne, fa 75 anys morien els que haguéssen pogut ser els nostres avis o els nostres tiets. El dolor d'una guerra, si no es revisa -com qualsevol altre dolor- es perpetúa. Cal insistir en la revisió de la memòria històrica.

La guerra, l'èxode, la pèrdua (traumàtica) dels espais/territoris que conformen la pròpia identitat, la pèrdua de persones estimades,... Són experiències, malauradament, que formen part de l'ADN de la humanitat. Hem d'entendre la  "memòria històrica" com una part més del procés de dol?

Sí, però cap dol es pot fer sense el reconeixement de les agressions. I com a nota optimista, també cal dir que després d'un dol sempre hi ha l'opció a una regeneració. Ni en la vida personal, ni en la vida social, les fugides cap endavant funcionen. Més aviat et condemnen a repetir una vegada i una altra els mateixos errors. És molt important fer un procés de revisió col·lectiu, que dignifique les persones i els permeta mirar al futur sense càrregues i rencors.