El vapor 'Anita' reflota amb la immersió històrica de Laura Tienda i Albert Curto

Fa 78 anys que veu passar pel seu damunt, afonat a la llera, l’aigua de l’Ebre. La riuada del 37 se’l va endur al fons del riu però molts ebrencs ja el tenien assumit com a transport emblemàtic. Este final tràgic no va fer més que augmentar la força d’un mite que ha perviscut per sempre en la memòria col·lectiva. Mai s’ha aconseguit, tot i els intents, reflotar físicament el vapor Anita, però allò que no ha aconseguit la tècnica físicament ho ha fet per al coneixement la tenacitat de dos historiadors. Albert Curto i Laura Tienda han fet surar el vell vapor en forma de llibre, ‘El vapor Anita. La història d’un mite’. Amb ell, allò que emergix a la superfície també són els personatges que van envoltar la vida d’este transport fluvial i, de retruc, tot un engranatge social que es ramifica i amb el qual es capta el batec de la vida tortosina, ebrenca i també catalana de l’època. La monografia, que ja s’ha presentat a Tortosa i en setmanes properes ho farà a altres poblacions del territori, es presentava ahir dissabte al Museu Marítim de Barcelona.
 A la cripta de l’església de Puig-reig va començar la reconstrucció històrica sobre el terreny. És l’indret que guarda les restes mortals de l’empresari i polític manresà Lluís Pons i les de la seua esposa, Anita, el nom de la qual quedaria perpetuat en la memòria ebrenca, per bé que vinculat no a la dona, sinó al vapor que Lluís va voler batejar al seu honor –tot i que el nom es va decidir a darrera hora, perquè inicialment s’havia de dir vapor Ciudad de Tortosa, com el seu predecessor-.  “Este era el punt de partida per a una investigació que no vam voler limitar a les fonts documentals sinó centrar, sobretot, en les aportacions personals del cercle d’hereus, amics i  familiars que queden vius tant del matrimoni com de la resta de persones que van tindre algun vincle amb el vapor, com ara el constructor, o els administradors”, explica Laura Tienda. Precisament la rellevància de la família Pons entre l’alta burgesia catalana, el seu pes empresarial, les connexions amb altres personatges destacats de l’època, també algun misteri entorn a les seues vides, i així mateix, l’activitat de l’armador, les esperances dipositades en la navegació fluvial per l’Ebre i tot l’entrellat social i industrial que retrata el moment és la gran aportació de l’obra que ja es troba al mercat. No he d’oblidar que estem parlant d’un família molt influent a l’època, els Pons, que eren propietaris de l’illa de Buda, promotors d’una fàbrica per despellofar arròs a Tortosa –d’aquí el paper que el vapor tindria en el transport d’arròs entre Buda i Tortosa, a més del transport de viatgers-, impulsora de la colònia de Puig-reig entorn al sector tèxtil, de la Caixa d’Estalvis de Manresa i accionista fundador del Banc de Tortosa, entre altres. “Esta activitat diversificada i ampla permet que darrera de la història del vapor sorgisca la possibilitat de donar dades també de l’activitat industrial i social que girava entorn a uns  personatges influents al territori i també al país”, afirma Albert Curto.

Sales, un pioner
L’armador, Joaquim Sales, també té un paper rellevant. “Ell es va atrevir a emprendre un projecte pioner a l’Ebre, com era la construcció d’este vapor, perquè si bé era tradició la construcció d’embarcacions de fusta, fins aleshores les poques naus que havien operat, de metall i a vapor, havien provingut sempre de fora”, comenta l’historiador. Darrere els anuncis publicitaris de Sales i de la documentació trobada se’n desprèn l’esperança que havia dipositat l’armador en el futur d’esta incipient indústria fluvial a Tortosa. No comptava, però, amb allò que el vapor Anita va fer evident, i és que l’inconstant cabal de l’Ebre imposava penoses dificultats a la navegació. Els problemes continuats perquè la mercaderia o el passatge arribés a port va donar avantatge a altres tipus de transport, com el també mític Carrilet, que acabaria defenestrant l’Anita.
 El vapor, que va ser avarat el 28 d’octubre de 1915 -enguany es complixen precisament cent anys-, va deixar de ser-ho quan l'hereu, Antonio Pons, li va vendre a Sebastià Albacar el 1924, quatre anys després de la mort d’Anita, i el nou propietari el va dur al port de Tarragona per ser sotmès a una gran transformació que li va fer perdre l’essència, amb la substitució de la màquina de vapor per un motor dièsel, entre altres modificacions. Quatre anys després, quedaria ancorat davant de Sant Jaume d’Enveja. “Amb la posada en funcionament del Carrilet, va deixar de tindre sentit com a transport regular, fet que, lligat als problemes de navegació, el van sentenciar a mort”, comenta Curto. La riuada del 37 se’l va endur al fons de l’Ebre. Des de llavors, sengles intents de reflotar-lo, un cop per aprofitar el metall –en esta intervenció li van arrencar el motor dièsel-, i una posterior per recuperar-lo en què només va aconseguir tallar-li un tros de barana, jau amputat entre el fang. Per un anys, però, el vapor Anita va ser símbol d’una societat en efervescència. “Això, la seua popularitat, el fet de ser pioner com a construcció zona, també el seu tràgic final, i que encara hi ha gent que l’ha conegut, segurament són factors que han contribuït a forjar el caire mític del vapor Anita”, admet Tienda.

Després de quatre anys de recerca i d’haver posat sobre la taula un llibre amb moltes aportacions documentals, com ara imatges inèdites, a banda d’una informació històrica extensa, sempre resten aspectes secundaris per desentrellar. “Per exemple, què va passar amb la filla petita dels Pons, que va morir de nena, Merceditas, i de qui no hem aconseguit ni tan sols una fotografia”, comenta la historiadora. Esta mort prematura de la filla explicaria, a ulls d’un romàntic, el posat trist que Anita exhibix en les imatges que sí han pogut localitzar els dos historiadors. Li han posat, però, cara i història a una Anita que va deixar enfonsada, amb el vapor, alguna incògnita.