A Baños con amor

Ara que estan tan de moda les cartes públiques, jo no volia ser menys. La meua però, no té la pretensió d’alliçonar a ningú, la meua és una carta d’amor, una d’aquelles cartes que tots escrivíem en la ja llunyana joventut. La meua, per primera vegada, va dedicada a un home.

La historia, comença fa anys, quan gairebé de casualitat, començo a seguir els passos de la CUP, una vella formació política, d’esquerra, anticapitalista i clarament independentista, m’hi sentia còmode amb la seua ideologia, identificat amb els seus pensaments i les seues postures públiques.

El fet d’entrar al Parlament i en nombrosos ajuntaments, va reafirmar el meu pensament, estos són els meus. Però una cosa sempre m’inquietava, la seua etiqueta de perroflautes, aquell clixé que la gent del meu entorn sempre repetia són els okupes, els radicals, i això els arraconava cap a un extrem, no tan sols de l’electorat sinó de la societat, per molts eren vistos com aquells joves irreverents que poca cosa podrien fer en un món d’adults.

Veia com el meu perfil no encaixava en l’estereotip cupaire, no llueixo arracades, no sóc un independentista de pedra picada, no m’agrada la música que ells escolten, no he format mai part de casals revolucionaris (al meu poble no sabem què són), ni tan sols vestixo com ells ho fan, què collons, m’agrada anar en camises de quadres!! Tot això m’importava poc i jo seguia donant suport a la CUP.

Un dia la meua curiositat em va portar a assistir a un acte on hi era present el diputat David Fernández, personatge que ha marcat l’agenda política els últims anys. En aquell acte, englobat en el marc del Primera Persona, festival de literatura i música organitzat per un altre dels meus referents, Kiko Amat, hi va aparèixer un personatge, un senyor, ben vestit, educat, però que seguia exactament el discurs del David, i a més, ho feia sempre en un toc d’humor sense perdre ni un pèl de reivindicació política original, aquell dia vaig conèixer a Antonio Baños.

Ho reconec, em va impressionar, el seu discurs clar, contundent, les seues pintes de professor universitari xocaven en les de l’okupa David. A partir d’aquell moment el vaig seguir, vaig llegir els seus articles, vaig escoltar els seus discursos. Poc temps després em declarava fan absolut de l’Antonio Baños.

Per això, uns anys després no puc més que alegrar-me de la decisió presa per la CUP, crec que la decisió de posar a l’Antonio al capdavant de la candidatura per al 27S no pot ser més encertada, és arriscada perquè el seu perfil diferix substancialment del que tothom té al cap del que seria un el perfil més cupaire, però aquí exactament rau l’encert.

Baños és un català de la meridiana, castellanoparlant, ell mateix reconeix que no ha estat mai independentista, que ho és ara i des de fa uns anys, per les circumstàncies, pels fets, per com ens han tractat, per com ens tracten, no és un independentista absorbit per la moda ni per les teòriques manipulacions de TV3.

Així que, tan sols em queda felicitar la CUP per posar al capdavant de la seua candidatura una persona com Antonio Baños, un perfil substancialment diferent del que hi havia fins ara, un perfil que fuig del clixé més clàssic dels anti-CUP, els quals es poden quedar desemmascarats amb el seu discurs de “sí, està molt bé tot el que diuen, però són els típics joves radicals, antisistema”, sí, continuen sent els mateixos però la seua imatge és la d’un home madur, ben vestit i castellanoparlant.

A tots aquells que no el coneguen, un consell: escolteu-lo.

A aquells aquells que el coneixeu, segur que m’enteneu, amor a Antonio Baños.