01
de juny
del
2015
Actualitzat
el
03
de juny
a les
7:42h
El debat sobiranista a Catalunya em recorda molt el de les centrals nuclears d’Ascó. En els dos casos la solució era i és ben fàcil: un referèndum, una votació lliure i democràtica dels afectats. Recordo que en ple debat nuclear l’Estat espanyol va argumentar la qüestió com un tema d’interès nacional. La producció elèctrica, l’energia, estava per damunt dels interessos particulars d’un poble o d’una comarca. Per tant, Ascó s’havia de sacrificar perquè tot l’Estat pogués tenir la nevera endollada. Amb la independència de Catalunya, l’Estat espanyol fa una cosa similar. Pel bé de tots els espanyols els catalans no ens podem independitzar, la llei, la Constitució, està per damunt i no podem decidir per nosaltres mateixos, no som sobirans. En els dos casos ens parlen de l’Apocalipsi? Del terrible que seria viure sense llum o fora d’Espanya, que vindria a ser el mateix. En els dos casos es priva els afectats de decidir sobre el seu futur per un suposat interès general.
El discurs a favor de les centrals nuclears perdia pistonada, aleshores van utilitzar l’última carta, la més reaccionària, l’amenaça de la feina, la supervivència, i tot un seguit de reivindicacions, de millores socials, que després no van complir mai. El cinisme demagògic ens preguntava: Què importa si vosaltres decidiu si voleu o no les nuclears? Allò important és tenir una feina, una casa, no morir de gana, el progrés, el futur... Al final els antinuclears vam perdre la batalla.
Em resulta estrany, sorprenent, una paradoxa que no acabo d’entendre, que una determinada esquerra actual, que es diu verda, o un altra que es diu assembleària, després de passar per una primera etapa d’indefinició sobre el tema de Catalunya, finalment hagin adoptat la postura més reaccionària, la dels pronuclears: posar per davant de la llibertat, del dret a votar, les reivindicacions socials, com si fossin qüestions incompatibles, quan a Catalunya tothom sap que son les dues cares d’una mateixa moneda, perquè l’Estat espanyol, des que es va iniciar el procés sobiranista català, ens està escanyant econòmicament de forma descarada, la qual cosa dóna molts vots a un electorat ibèric que, durant anys, l’extrema dreta del PP li ha inculcat un anticatalanisme visceral. És inconcebible que aquests grups que es diuen d’esquerra progressista, verds, assemblearis, no afrontin el veritable problema ontològic, de fons, el prioritari, bàsic i fonamental, el que s’ha de resoldre abans de començar a parlar: el reconeixement de l’ésser humà com una entitat lliure. El de reconèixer a un col·lectiu que comparteix llengua, història, tradicions, caràcter, el dret a ser sobirà. Un cas extrem i que no és comparable en res a la situació actual: “A l’esclau dóna-li la llibertat, no li parlis de reivindicacions socials”.
Al mateix temps l’Estat espanyol, com en èpoques passades, continua enderiat a deshumanitzar l’adversari, despullar-lo de la categoria de persona lliure i sobirana. Ja ho van fer a Amèrica en considerar seriosament que els indígenes no tenien ànima i, per tant, se’ls podia esclavitzar i conquerir. Com van fer també a les guerres carlistes quan el govern centralista de Madrid mai va considerar d’igual a igual l’exèrcit del pretendent Carles V. Aleshores es va desfermar la pitjor de les guerres civils, sense quarter. El govern d’Isabel II considerava que els carlistes eren colles de bandolers, lladres, malfactors, terroristes que, després de la batalla, no es feien presoners, es passaven per les armes immediatament. Així justificaven les matances, els genocidis. L’espiral de violència va ser monstruosa en els dos bàndols.
Per sort, avui la guerra està superada, vivim en democràcia i ningú no desitja que tornin 'las oscuras golondrinas'. Però en el fons, l’Estat centralista espanyol continua amb el mateix argument. Els catalans no som lliures, no tenim cap dret a decidir el nostre futur, despullant-nos de tota identitat com a poble. A més, les clavegueres d’aquest Estat espanyol s’encarreguen de confondre els independentistes catalans amb el pitjor del terrorisme.
Estelada Foto: Aida Morales
El discurs a favor de les centrals nuclears perdia pistonada, aleshores van utilitzar l’última carta, la més reaccionària, l’amenaça de la feina, la supervivència, i tot un seguit de reivindicacions, de millores socials, que després no van complir mai. El cinisme demagògic ens preguntava: Què importa si vosaltres decidiu si voleu o no les nuclears? Allò important és tenir una feina, una casa, no morir de gana, el progrés, el futur... Al final els antinuclears vam perdre la batalla.
Em resulta estrany, sorprenent, una paradoxa que no acabo d’entendre, que una determinada esquerra actual, que es diu verda, o un altra que es diu assembleària, després de passar per una primera etapa d’indefinició sobre el tema de Catalunya, finalment hagin adoptat la postura més reaccionària, la dels pronuclears: posar per davant de la llibertat, del dret a votar, les reivindicacions socials, com si fossin qüestions incompatibles, quan a Catalunya tothom sap que son les dues cares d’una mateixa moneda, perquè l’Estat espanyol, des que es va iniciar el procés sobiranista català, ens està escanyant econòmicament de forma descarada, la qual cosa dóna molts vots a un electorat ibèric que, durant anys, l’extrema dreta del PP li ha inculcat un anticatalanisme visceral. És inconcebible que aquests grups que es diuen d’esquerra progressista, verds, assemblearis, no afrontin el veritable problema ontològic, de fons, el prioritari, bàsic i fonamental, el que s’ha de resoldre abans de començar a parlar: el reconeixement de l’ésser humà com una entitat lliure. El de reconèixer a un col·lectiu que comparteix llengua, història, tradicions, caràcter, el dret a ser sobirà. Un cas extrem i que no és comparable en res a la situació actual: “A l’esclau dóna-li la llibertat, no li parlis de reivindicacions socials”.
Al mateix temps l’Estat espanyol, com en èpoques passades, continua enderiat a deshumanitzar l’adversari, despullar-lo de la categoria de persona lliure i sobirana. Ja ho van fer a Amèrica en considerar seriosament que els indígenes no tenien ànima i, per tant, se’ls podia esclavitzar i conquerir. Com van fer també a les guerres carlistes quan el govern centralista de Madrid mai va considerar d’igual a igual l’exèrcit del pretendent Carles V. Aleshores es va desfermar la pitjor de les guerres civils, sense quarter. El govern d’Isabel II considerava que els carlistes eren colles de bandolers, lladres, malfactors, terroristes que, després de la batalla, no es feien presoners, es passaven per les armes immediatament. Així justificaven les matances, els genocidis. L’espiral de violència va ser monstruosa en els dos bàndols.
Per sort, avui la guerra està superada, vivim en democràcia i ningú no desitja que tornin 'las oscuras golondrinas'. Però en el fons, l’Estat centralista espanyol continua amb el mateix argument. Els catalans no som lliures, no tenim cap dret a decidir el nostre futur, despullant-nos de tota identitat com a poble. A més, les clavegueres d’aquest Estat espanyol s’encarreguen de confondre els independentistes catalans amb el pitjor del terrorisme.