El primer mal auguri va arribar el passat Nadal, quan al col·legi on treballa ma germana van sortejar un pernil de bellota, d'aquests que valen 200 eurets. Sembla ser que, abans de procedir a l'atzar, la mare de la criatura va agafar la seua butlleta i se la va fregar pel ventre, coses de dones i superstició. No sé quin planeta es va alinear amb la Terra en aquell moment, o a qui devia estar invocant el bisbe de Tortosa, però ma germana es va emportar el Jabugo cap a casa. Quan em va telefonar per donar-me la nova, ja sabia que aquell xiquet vindria donant guerra. Allò era un senyal. M'estava dient que em preparés, que m'ho posaria difícil, a sobre, a mi, que jo amb els jocs d'atzar sóc molt malastruc, que l'únic que he guanyat en aquesta vida són 100 $ a Las Vegas jugant al Blackjack perquè els meus contrincants de taula mexicans anaven gats com sarrompos i s'havien begut fins a l'aigua de les escombraries.
Ara, quan mon pare anirà al Café del Moreno (Alcanar) a fer petar la xerrada amb els amics, el tema principal ja no serà que el seu fill ha obert un blog a l'Aguaita, o que és pluriocupat, a sobre estudia i està posat en política, sinó que el seu nét ha après a dir "xona" i "mecagondeuna" i sap fer la botifarra amb el dit perquè ell li ho ha ensenyat. Quan ma mare es trobarà les amigues, ja no li preguntaran per son fill el menut que és un artistasso (modèsties a part) a qui han anat a veure al teatre i els ha agradat tant la seua interpretació que el cony els palmejava. Ara parlaran de si Pau pesa tres quilos dos-cents grams, veu llet de sa mare i té balladora per a la Jota del poble.
Recordo el dia del seu naixement. Després d'una nit d'insomni, vaig aixecar-me tard i vaig anar directe de cap a l'hospital. Sembla ser que el xiquet ja havia arribat al món i el tenien a l'habitació amb la família. Quan vaig arribar, estaven els iaios mirant-lo fixament a dos pams d'un d'aquests bressols cutres, de plàstic i incòmodes que tenen als hospitals. Estaven hipnotitzats, així que vaig haver de fer notar la meua presència amb un parell de tossides, i llavors es va anunciar la meua arribada com si fos la cerimònia dels Òscar: "I aquí ha arribat el padrí de la criatura. Ja pots observar-lo detingudament". És el que vaig fer, però primer vaig preguntar per ma germana que, certament, en aquell moment em preocupava més que el culpable de la situació, perquè ja veia que estava divinament: el molt cabró amb la cesària es va estalviar els esforços. Després d'uns minuts de silenci ja va saltar ma mare amb els rancis comentaris sobre l'aspecte físic de la criatura. "Jo crec que s'assembla molt a ell, perquè aquest front és clavat al de son pare, i el nasset, a sa mare". Quan ja havia comparat dos o tres parts del cos, li vaig haver de dir: "Però mare, no veus que no s'assembla a ningú? Que tots els crios, quan naixen, són iguals: lletjos, arrugats, amb cara de vendre xurros i pudents". Poca estona després, Pau va començar a fer moviments amb els braços que trencaven amb la dinàmica de les darreres dues hores i una de les mans se la va emportar fins a la cella i se la va rascar. De seguida: "I que intel·ligent que és, que li pica la cella i es rasca, i tot just acaba de nàixer. Fixeu-vos-hi!". Bé, en realitat no n'hi havia per a tant, Pau feia el que qualsevol persona del món mundial fa quan li pica alguna cosa. Per la mateixa regla de tres, els gossos deuen ser superdotats perquè no només es rasquen l'orella, sinó que ho fan amb la pota del darrere quan els pica, i la gent que té polls és el nou moviment de la il·lustració del segle XXI.
Tot i així, no me'n dono vergonya, de la poca substància de la meua família, perquè en la mesura del possible, encara és mig normal. N'he vist de molt pitjors. Recordo una situació en què hi havia una xiqueta d'un anyet que l'estaven preparant per al ball de mantons d'Ulldecona, li acabaven de fer un picaport amb els cabells i sa iaia deia amb admiració: "És que té un cabell..." i va ser casualitat que l'afectada es va girar i se'ns va quedar mirant, pel que la sa iaia va afegir: "I una orella...". En tot cas, el que seria preocupant és que no tingués ni cabell ni orella. Però res que no tingue cap xiquet del món normal i corrent.
Després, tinc una amiga que se sentia orgullosa de son nebot perquè amb un anyet agafava el telèfon de son pare i telefonava a sa iaia. Tampoc té res d'estrany. Un pare li dóna a un crio el mòbil perquè no done pel sac durant un dinar entre amics, i després de 50 minuts toquinyant botons entra a la carpeta de 'Llamadas recientes' i telefona a sa iaia que dues hores abans havia contactat amb son pare per si volia que durant aquell dinar es fes càrrec del crio. Què voleu que us digue? Jo veig un pare que passa del fill i un crio que no sap tindre el cul quiet, que si no fos així també seria preocupant.
Una vegada vaig sentir una iaia que estava canviant els bolquers a la néta i va dir textualment que, si fos per ella, "agafaria una llesqueta de pa, la sucaria a la caca i se la menjaria com si fos allioli". Per arribar a aquest extrem, s'ha d'estar bastant socarrat, eh?
I el més fantàstic de tot, un xiquet que amb any i mig ja entenia de política. Son iaio li preguntava què era Zapatero i ell contestava que un "inútil", mentre els que estaven pel costat se'n fotien de la gràcia. En aquest cas, me n'alegro per son iaio, perquè és millor que el xiquet sàpiga la veritat de ben jovenet i així li estalvien el disgust quan se faça gran. Tot i així, una cotorra també ho sabria fer i no tindria tant de mèrit, perquè per saber això no cal pensar massa. El més fotut de tot és que, aquest xiquet, el vaig veure les passades eleccions generals en un estand on venien llibres de la FAES mentre portava una camiseta amb el títol "Sóc popular" i l'encarregat li donava una bossa de propaganda. El xiquet, curiós, va remenar en busca d'un caramel i va traure un sobre. De ben menuts i ja els ensenyen! Per acabar, son iaio li va preguntar per Rajoy, i el xiquet va contestar que "president". Després diuen que tot el dolent s'ensenya i s'aprèn a escola. Es comença per comprar el nét a base de caramels i s'acaba comprant una persona a canvi de vestits, bosses i favors. Possiblement, el karma tornarà aquest adoctrinament a son iaio amb un nét d'esquerres, comunista i maricon.
També hi ha un tema sorprenent amb els crios recent nascuts, del qual no se n'ha fet cap estudi. Es tracta de la capacitat que tenen per posar-se amb contacte amb l'entorn utilitzant la mare com a canal. És a dir, tu fas una gràcia al xiquet i la mare et contesta per ell amb una veu diferent del que és habitual, cosa que palesa que hi ha una força externa que intervé en el procés comunicatiu. Per no parlar de les típiques iaies que, com que veuen que el xiquet és menut, li parlen amb una veu superaguda com si d'aquesta manera s'hagen de fer entendre millor. Això és el pitjor que se li pot fer a una persona ressacosa en un dinar de Nadal quan hi ha nouvinguts a la família.
Hi ha altres situacions més preocupants, per exemple, les mares que es posen a parlar amb els fills de mesos i que, com que no reben feedback, elles mateixes s'autocontesten i acaben portant autèntics debats dignes de fer-ne un reallity: Esquizofrènia en la lactància.
La qüestió és que la gent té tendència a idolatrar els crios, sobretot si són de casa, quan en realitat l'únic que fan és menjar, dormir, pixar i cagar, donar pel sac i, de tant en tant, fan alguna poca substància que ens fa riure, que ja va bé en aquest país que prou pena fa. El dia que un crio descubrisca la vacuna contra la SIDA o sàpiga definir la sexualitat de Falete, llavors em trauré el barret i diré: "Realment són uns herois".
Ser el menut de casa implica tindre una secretària permanent sense sou i amb la totalitat de la teua agenda a qui no se li pot aplicar la reforma laboral. Significa tindre a ta mare telefonant-te cada dia preguntant-te què has dinat i deixat de dinar, no siga cas que perderes pes i agafares anorèxia. També és sinònim d'haver de donar explicacions del que fas i deixes de fer. Tampoc et prenen seriosament en determinades qüestions del dia a dia que ja ets prou gran per decidir per tu sol. Et pressionen que has d'invertir el teu sou com si fosses un xiquet immadur que s'ho gasta tot en oci i foteses. Com si fosses un alcohòlic, pistolero (sexualment parlant) i malparlat que porta una vida pecaminosa basada amb la immoralitat. Bé, l'última característica he de reconèixer que potser una miqueta m'identifica, i la penúltima potser també. Però de totes formes, el de xiquet menut dels papes és un paper molt dur i jo no veig a Pau preparat per assumir-ho. Així que jo, com els polítics. Que dimitisca sa mare! Jo m'aferro al meu càrrec i si té els collons ben grossos com té son padrí a l'hora de posar el dit a la llaga quan cal i fer enrabiar els pares per qüestions d'ètica i incentiva personal, que prove de destronar-me. Espero que m'ho pose difícil, perquè voldrà dir que ha sortit a mi i no hi haurà res que em faça més feliç.
Podeu llegir més articles de Lo Mascarat aquí.