El TSJC marca el punt i final dels 32 habitatges de Turov a Alcanar

Després de 2 anys de silenci tens i d’un camí judicial interminable, el cas Turov torna a sortir a la llum. Segons ha pogut saber aguaita.cat, el TSJC ha desestimat els darrers recursos contra l’enderrocament presentats pels veïns i l’Ajuntament i ha dictaminat que la urbanització de 32 vivendes construïda a partir d’una llicència d’obres declarada il·legal pels tribunals al 2006 ha de ser enderrocada sí o sí.

Els propietaris dels habitatges de l’urbanització han començat a rebre estos dies una carta de l’Ajuntament on se’ls notifica l’aixecament de la suspensió cautelar que s’havia imposat sobre el procediment d’enderroc total de la urbanització.  Seguint el mandat judicial, l’Ajuntament havia instat els veïns al febrer de 2013 a enderrocar els habitatges de la seua propietat i a assumir-ne els costos. Però el cert és que durant tot este temps, dels edificis situats al carrer Buganbília 3, a la zona de Serramar, no s’havia tocat ni una pedra. La resolució sobre els recursos de reposició que havien presentat els propietaris davant el consistori, en què es negaven a adoptar estes mesures, havia quedat suspès, a l’espera de la decisió del TSJC sobre els incidents d’execució que havien presentat veïns i Ajuntament, in extremis, mentre el jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Tarragona insistia que calia enderrocar per fer complir la sentència.

La decisió del consistori d’iniciar novament el procediment d’enderroc arriba després de dos recents sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a les quals ha tingut accés aguaita.cat, i que dixen sense efecte la suspensió cautel·lar i l’incident d’execució sol·licitada pels veïns i l’Ajuntament d’Alcanar pel tal d’evitar l’enderroc dels habitatges construïts per la promotora Turov i que obliguen ara reemprendre el fatal procés.

“El que es fa és demanar-los que es complisca la sentència, que s’enderroque”, explica l’alcalde d’Alcanar, Alfons Montserrat. Però davant la més que esperable negativa dels veïns, el consistori reconeix que es veurà obligat a executar de forma subsidiària l’enderroc: “Ells segurament no ho faran, i llavors el que haurem de fer nosaltres és iniciar un procediment d’ofici per demanar un projecte d’enderroc. I un cop determinat el cost de l’obra, adjudicar-ho”. “És un tema extraordinari pel qual no tenim partides i que serà un procés llarg. I dependrà també de quines possibilitats tenen ells de continuar-se oposant”, afegix Montserrat.

El TSJC, comprensiu, però inamovible
“Aquest Tribunal es veurà en la tessitura d’haver de confirmar la resolució interlocutòria impugnada, malgrat comprendre l’enutjosa posició d’un Govern local que ha d’administrar una situació heretada del passat i la molt més que incòmoda situació dels tercers adquirents”. És una de les afirmacions clau de la primera de les sentències, que data del novembre del 2014, i on els magistrats de la sala contenciosa administrativa del TSJC, Manuel Táboas Bentanachs, Isabel Hernández Pasqual i Héctor García Morago, situen la culpa en els Governs que van impulsar esta promoció d’habitatges. 

La sentència recorda que la doctrina del Tribunal Suprem (TS) “ha vingut insistint en un criteri, segons el qual, quan una sentència ha anul·lat una llicència d’obres, l’execució del veredicte haurà de portar aparellada la demolició de les obres, sense més”. I en quant a la presència de tercers adquirents de bona fe, com són els veïns, el TS “nega de forma taxativa que aquesta circumstància pugui erigir-se en un motiu impeditiu de la demolició de les obres”.

D’altra banda el TSJC recorda que “no és cert que l’únic paràmetre vulnerat fos el de la densitat màxima”. En el seu recurs l’Ajuntament apuntava, entre d’altres, que l’únic paràmetre vulnerat per la llicència hauria estat el del Pla General relatiu a la densitat i demanava, apel·lant al principi de proporcionalitat, un enderrocament parcial. Segons els magistrats, d’una mateixa sentencia del TSJC sobre el cas ja se’n desprenia que la llicència, a banda de la densitat,  infringia també “el paràmetre relatiu a les distàncies i la normativa aplicable”.

La segona sentència del TSJC, amb data 1 de desembre i notificada a les parts el 15 de gener passat, desestima la suspensió cautelar del procediment d’enderroc de les obres demanat pels veïns, bàsicament seguint els mateixos arguments abans esmentats. Ambdos sentències “són insusceptibles de recursos”, la qual cosa tanca qualsevol porta que no siga executar-les. 

Imatge exterior de l'urbanització al Serramar. Foto: S.C.

Els veïns demanaran la nul·litat del procès
Mentrestant, els veïns de la urbanització no es mostren sorpresos de les recents resolucions judicials. “El que havíem intentat en aquests diferents recursos era suspendre l’efectivitat de l’ordre d’enderroc. Ja no hi comptàvem gaire que això prosperés. Ho havíem intentat davant el TSJC per veure si tenia un criteri diferent, però el tribunal ha vingut a dir que aquesta era una qüestió que havia de decidir el jutjat de primera instància i que com que el jutjat ja havia dit que l’enderroc no es suspenia, doncs no es suspenia. Per tant, no ens ha sorprès massa”, afirma l’advocat que representa la majoria dels propietaris, Llorenç Cortadella.

Ara, els veïns insistiran en demanar la nul·litat de tot el procés i, de fet, ja han presentat un nou escrit d’oposició, en forma d’incident d’execució, al Contenciós Administratiu núm. 2 de Tarragona per què s’active la nul·litat d’actuacions. “La nostra estratègia final sempre ha sigut considerar que la sentència que s’ha dictat s’ha de declarar nul·la per què es va seguir el procediment sense donar la possibilitat als veïns a defensar-se i per tant s’ha d’anul·lar tot el procediment judicial”. Una via que ja van iniciar davant el Contenciós Administratiu de Tarragona, del qual esperen una resposta.

“No serà ràpid ni fàcil”
En qualsevol cas, tant l’Ajuntament com els veïns asseguren que la resolució del cas no serà “fàcil ni ràpida”. “El TJSC ens demana que ho executem, si no ho fan ells [els veïns], ho haurem de fer nosaltres. Però en tot cas no serà fàcil ni ràpid. S’haurà de mirar quin és el procediment, quin és la partida i què faran els veïns a tot això”, manifesta l’alcalde d’Alcanar.

“Possiblement el procés tindrà un recorregut llarg”, coincidix a dir l’advocat dels veïns. “Encara s’ha de resoldre sobre la petició de nul·litat d’actuacions i un cop fet això en funció del que diga la resolució, s’obriran noves vies d’atac”, afegeix Cortadella. En cas d’enderroc, possiblement accions de responsabilitat patrimonial contra l’Ajuntament.  “Si aconseguíssim anul·lar la sentència lògicament no hi hauria responsabilitat patrimonial de l’Ajuntament, però si no ho aconseguim s’ha de procedir a l’enderroc. Com que per reclamar la responsabilitat patrimonial a l’Administració hi ha d’haver uns danys avaluables econòmicament, entenc que fins que no quedés clar que l’única via és enderrocar, no podríem decidir si reclamem i quina quantitat reclamem”, subratlla l’advocat.

Les claus d’un cas complex
El cas Turov, destapat per aguaita.cat al novembre de 2012, comença al juliol de 2003 just iniciada l'alcaldia del socialista Ricard Bort, que va aprovar, en la seua primera junta de govern local, una llicència urbanística per a la construcció d'estes 32 vivendes amb els seus corresponents pàrquings soterrats. Una llicència avalada tècnicament per l'arquitecte municipal, però sense informe jurídic. El projecte, però, arrencaria amb l'anterior Govern municipal, amb Josep Beltran (PP) com a regidor d'Urbanisme, amb el desaparegut Batiste Beltran (Acord per Alcanar) com a alcalde i amb Pep Selgar com a arquitecte municipal. La llicència va ser denunciada per una veïna de l’urbanització, Antonia González, qui coneixedora de l'incompliment legal en l'urbanització propera a casa seua, va acabar duent el cas als tribunals i l’ha fet portar fins a les últimes conseqüències després que l'Ajuntament no respongués a les seues queixes entre els anys 2003 i 2005. 

La llicència atorgada per l'ajuntament corresponia a la clau 17.a1 (ciutat jardí) dintre del Planejament General Urbanístic d'Alcanar i només permetia, per tant, 9 habitatges. Amb la construcció d'estes 32 vivendes, (que només corresponen a una primera fase d'un total de més de 100 que no s'han arribat a construir), s'incrementava la densitat un 255'5% i a banda no respectava les distàncies i les superfícies de façana.

Dels 32 habitatges construïts per Turov en aquella parcel·la, 24 es van vendre a particulars. Alguns fins i tot quan la llicencia ja s’havia declarat nul·la, com recorden els veïns davant les instàncies judicials: “l’Ajuntament no hauria dixat constància en el Registre de la Propietat de la Sentència que anul·lava la llicència urbanística fins al setembre de 2012, la qual cosa va impedir que els actuals coapel·lants no poguessen personar-se a les actuacions fins a l’abril de 2013”.  La majoria són segones residències, tot i que alguns veïns hi viuen tot l’any.

Però Turov ha acabat sent el cap de turc d’una manera de fer dels Governs municipals d’Alcanar, entre finals dels 90 i principis dels anys 2000. Un primer informe pericial, encarregat pel jutjat contenciós administratiu número 2 de Tarragona en el decurs de la investigació d'este cas, va destapar que, com a mínim a les urbanitzacions de Serramar i Montsià Mar, una cinquantena de llicències s'haurien concedit seguint el mateixos criteris. Tot i que cap d'estos altres casos ha sigut denunciat als tribunals, es constata que en clau de ciutat jardí es van arribar a construir fins a 615 habitatges quan, amb la interpretació estricta del Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU), només se n'haurien pogut fer 179, amb la qual cosa la densitat permesa es va superar en un 243%.