" Un dia que vaig obrir l'Església d'hora, va vindre a parlar-me una mora.
Tot i que no era creient, necessitava lo servei d'un monjo benvolent.
No vulgueu saber lo pecat que va cometre, perquè us agafaria mal de ventre.
Però com sóc molt batxiller, igualment us ho narraré.
Ramon Berenguer IV, entre la cort tenia una amant.
Una jornada que Peronella havia marxat de pesca, lo rei va organitzar una festa.
I allí, entre música i bufons, destacaven les pendons1.
La criada venia de la Taifa de Tortosa: era una mossa d'allò més formosa.
Va captivar lo rei amb la seua bellesa, a qui se li enduria el pom amb fermesa.
Aquell dia, lo senyor va reclamar-la per satisfer-lo amb una bona mamada.
Casualment tornava Peronella, qui se'l va trobar en una mà a cada mamella.
La reina va demanar-li lo divorci, que aquell matrimoni ja se sabia que era part d'un negoci.
El monarca, però, li va oferir una bona penyora, i finalment, ella va accedir-hi com tota una senyora.
Peronella podria escollir un territori, i Berenguer lo conqueriria per salvar aquell casori.
I ja que el pendó venia de la taifa veïna, aprofitaria per venjar-se de les mores sense cap mania.
Berenguer va ordenar conquerir territori musulmà, perquè Peronella ja no li feia guarreries amb la mà.
Quan lo cavaller lo riu Ebre va haver creuat, per un exèrcit de moros va trobar-se atrapat, ara sí que estava arreglat.
Diuen que el rei era aficionat al bon menjar, i amb l'exèrcit sempre anava acompanyat d'un ramat de bestiar. I com que tenia més perill que una truja solta, s'emportava un grapat de tossinos quan se n'anava a la volta.
Quan los moros van sentir l'olor a mesquita2, van apretar a córrer més ràpid del que puc escriure estes línies de tinta.
Lo rei se va proclamar vencedor, havia començat la crònica que succeiria lo seu fill, "Lo Conqueridor".
Peronella estava d'allò més satisfeta, de ben segur que totes les mores recordarien aquella gesta, i fugirien d'aquell regne més ràpid que si hi hagués pesta.
Però va arribar un dia en què Berenguer va tindre un mal somni, i de la febre que va tindre se li va quedar l'ull borni.
Un àngel se li va aparèixer a mitjanit, i li va dir que en breu algú li faria lo llit.
Eren notícies fresques de la seua amada, que sembla ser que l'havia deixada prenyada.
Per això, lo rei va voler prendre una mesura dura, i es va posar a cercar la mora com quan un conill és buscat per una fura.
Havia de trobar aquell fill bastard, abans que el rumor s'escampés pel regne i fos massa tard.
Seria una deshonra, i si es desprestigiava la corona, algun dels seus cosins o germans ocuparia la trona.
Lo mateix àngel, que era molt batxiller, va veure que havia fotut un senyor merder, per això va acudir a la mora mentre dormia, i li va explicar el que Berenguer pretenia.
Considerava que la mora havia de conèixer les intencions del rei, i ella va haver de prendre una decisió abans que li caigués tot lo pes de la llei.
La pobra dona va deixar lo xiquet prop del riu Ulldecona3, esperant que el pogués ajudar a créixer alguna família bona. Però una raboseta que sortia a caçar, lo xiquet plorant se va trobar, i cap al seu cau el va arreplegar. Igual que la lloba capitolina havia fet amb Ròmul i Rem, la raboseta va alletar lo xiquet en un improvisat Betlem4.
A pesar d'haver crescut en un ambient animal, lo xiquet era viu com una mustela i superava l'home habitual. Sempre aguaitava pels camps i aprenia dels pagesos, així es va convertir en agricultor autònom durant desenes de mesos. Mireu si en tenia, d'humà i a la vegada de salvatge, que de la llet de la raboseta en sabia fer fins i tot formatge. De sentir parlar la pagesia, aprenia de tot el que sentia. Era tan ràpid que, en menys que cantava un gall, s'havia desplaçat de la tossa a la vall. A mesura que s'anava fent gran es va convertir en un manetes i s'escapava pels pobles a mirar-se les senyoretes.
Un dia, una bona mossa estava rentant roba al riu, i per detràs se li va aparèixer aquell xicot que era molt viu, i que un bon estiu es va autobatejar amb el nom de Feliu.
Si jo fos la roba i tu fosses lo sabó, voldria que estesses tot lo dia refregant-te per enllustrar este brut llorigó5.
Quin susto m'has donat, destraler! No m'ho tornes a fer o t'agarraré del garganxó i t'escanyaré com si fosses un moixó.
Anava a la dula per esta contrada, i he vist una xiqüela amb la cofa molt ben posada6.Volia veure'm amb ella davant de Déu, i lo dia de demà enfornar-li un fill meu.
En estes medalles7 i este caliquenyo, tu lo que ets és un ambustero. En l'estampa m'espantes l'aviram, al teu costat me moriria de fam.
T'ho juro pel meu escuradents, que d'esta ciència tu encara no n'entens. No és deixadesa sinó estil, perquè un feréstec és i serà sempre d'allò més humil.
Lo que surt de la teua boca és poesia, i voldria que esta llengua que tu tens li ho expliqués a la meua figa. Però lo nostre és impossible, perquè estic promesa amb un terratinent, que ara mateix a la meua família manté. A més, tinc una mare molt controladora, que a més, d'este futur matrimoni està fent de zeladora8.
Llavors entabanaré a n'esta bruixa, i així podré tindré amb tu lo dret de cuixa.
Ah, xeic! Si ho ets de feréstec! No caldrà que entabanes a ningú, perquè a partir d'ara a n'esta femella només la muntarà un jònec com tu.
Aquesta és la història del primer feréstec, que es va dedicar a escampar el seu gen per aquí i per allà fins arribar als nostres dies en què, per culpa dels Estudis Superiors (creats perquè la joventut no haja de treballar al camp), la metrosexualitat, el lèxic utilitzat a Gran Hermano i Gandia Shore, i el latifundisme que ofega la petita pagesia; a dia d'avui el feresteguisme està condemnat a l'extinció. I si aquesta sentència s'acaba fent realitat, l'empresa Don Palillo ja pot fer concurs de creditors perquè ells en són els principals consumidors.
Qui us ho havia de dir, que el primer Feréstec tenia sang reial? Ara ja podeu entendre per què el nostre rei és tan campestre i li agrada tant traure a passejar el pardal. Ve de llinatge.
1Dona eixelebrada i de mala conducta moral.
2Femta i altres substàncies en putrefacció que s'extreuen dels dipòsits de les comunes i serveixen per adobar els camps.
3Com s'anomenava a l'època el riu de la Sénia.
4Lloc o habitatge molt rústec, mal condicionat.
5Conillet petit, molt jove.
6Còfia, gorra blanca que duen les dones.
7Taques a la roba.
8Que obra amb zel; especialment, qui està encarregat de zelar o vigilar en favor d'una cosa o en evitació de quelcom.
Podeu llegir més articles de Lo Mascarat aquí.