El cine per a 'mariques': Drama, sexe i poca cosa més

Fa uns quants anys estàvem un dissabte al vespre a casa ma iaia i jo, mirant l'Informe Semanal i en acabar-se va començar la pel·lícula del cap de setmana que era ni més ni menys que BrokeBack Mountain o com ella li va dir: Bareback Montana (que, per cert, casualitats de la vida fan que bareback és un terme gai referit al sexe a pèl, no sé d'on ho devia traure la dona). Jo no l'havia vist encara, però només va començar ja me vaig senyar. Per què? Perquè una peli de maricons és la cosa més estereotipada que hi ha a n'este món i ja veia vindre què abans del final tràgic que es preveia, pel mig hi hauria més d'un happy ending. I no és que jo tingue res en contra d'estes escenes, que per altra banda alegren la vista, més aviat era una qüestió de que el sexe gai a les pelis, i més amb dos matxos com aquells, acostuma a ser bastant bèstia i possiblement s'emportaria una imatge que no tocava. No la veia preparada per presenciar segons què, a pesar que l'homosexualitat la tenia acceptada per Jorge Javier Vázquez. Si un dia li vaig posar La Passió de Crist de Mel Gibson i la vaig haver de parar a l'hort, tot just acabada de començar, perquè li feia “mal lo cort de vore-ho”, i això que ja sabia què hi havia. Imagineu-vos el que ha de ser veure l'escena en què es mostra la pràctica del pecat mortal d'una manera totalment desproporcionada i bèstia. Sí, estimats lectors, el cinema gai deixa molt que desitjar.

I és que de cada 1.000 pel·lícules d'homosexuals… Ep! Tantes n'hi deu haver? –vos deveu preguntar– Sí, però cal tindre en compte que 960 són porno, 39 drama i 1 comèdia. I són tan ràncies que ja les veus vindre d'una hora lluny. Les pel·lícules on els protagonistes són homosexuals acostumen a ser de baix pressupost, fetes per productores independents, arguments molt estereotipats i bastant previsibles. Una pregunta: Tant difícil és fer una pel·lícula amb final feliç? Ni que la nostra condició fos un drama! Parlem-ne:

Si és Hollywood qui se n'encarrega en la majoria de casos són biòpics basats amb històries reals que acaben amb SIDA o mort: Harvey Milk, l'advocat que va defensar els drets dels homosexuals, The Story of Matthew Shephard, el jove homosexual assassinat per homofòbia, Prayers for Bobby, un jovenet gai que se va suïcidar perquè sa mare no l'acceptava per la seua condició, entre d'altres. Totes acaben amb màrtirs que mai van poder ser feliços per culpa d'altres, i que els antagonistes, un cop se n'adonen del que han fet, se converteixen en persones meravelloses en favor dels homosexuals. Sense anar més lluny, la mare de Bobby, culpable de la depressió del seu fill, un cop mort, se fa advocada dels drets dels homosexuals i no se perd cap manifestació. Filla de puta: també t'ho haguesses pogut pensar abans. La moral és: si el món fos més respectuós, estes persones no hauria calgut que morguessen, ergo, no caldria fer tants biòpics i lamentar-mos amb tant de drama.

Un altre argument molt distès: Home casat amb fills que exerceix una professió de matxos (bomber, policia, camioner, pastor, esportista d'elit, etc) se sent atret per un company de treball que perd oli. El cap li comença a donar voltes sobre si deixar-se portar pels instints sexuals o seguir amb l'avorrida vida de casat amb una dona que l'estima infinitament. Llavors és quan el marica passa a l'acció. Ell és molt puta, el té ataüllat i sap per on fer-lo caure preparant trampes per intentar temptar-lo, com quan la serp va temptar Eva. El protagonista intenta evitar-ho i no fer-ne cas fins que arriba un dia que la dona invita un col·lega a casa que, santa casualitat, és el company que li tira la canya. Tot s'ha de dir que en este punt de la peli les dones són com la infanta Cristina, que no se n'adonen de res. Arriba un moment en què la temptació és més forta que la moralitat i se tradueix amb una discussió apoteòsica amb crits i insults entre el protagonista i el marica que acaba amb una baralla a cop de puny nét. Quan se'n cansen cauen a terra, un sobre l'altre, i aquí sorgeix el primer petó, que enllaça amb una escena de sexe, bastant bèstia i sense preliminars, en què el marica és el sodomitzat i suposat hetero el sodomita. Sí, a tots els films gais, i quan dic a tots és el 100%, hi ha una escena de sexe. A partir d'aquí hi ha una sèrie de trobades fora d'hores, missatgets i detallets que en una baixada de guàrdia la dona del protagonista comença a sospitar que hi ha gat amagat i inicia una investigació per compte propi. L'esposa comença a llençar indirectes bastant evidents i el seu marit comença a sentir-se atabalat (perquè els hòmens no sabem mentir), així que decideix posar una distància amb el seu amant i recuperar la seua vida de casat sense pecat. En una d'estes la dona descobreix el pastís i sorgeixen dos opcions: a) Separar-se del protagonista o b) Que el protagonista se la deixe a ella. Sigue quina sigue la formula, el suposat hetero se n'adona dels sentiments que té pel seu amant i va a cercar-lo tot il·lusionat, amb l'única pega quan arriba al punt de trobada s'ha suïcidat o ha mort en estranyes circumstàncies. El protagonista se'n va a una discoteca de mariques, se fot de merda fins al cul i intenta lligar amb el primer que passa, però clar, res és el mateix. I s'acaba la pel·lícula adonant-se'n de com de cec ha estat i viurà amb el martiri la resta dels seus dies, perquè de segones parts no n'hi ha mai. Brokeback Mountain i totes les versions. Cada país en té la pròpia segons el folklore popular.

Recordeu la dita de que tots els hòmens guapos o estan casats o són gais? Un altre tret comú que tenen estes pel·lícules és que tots els protagonistes són tan guapos que et passes tota la pel·lícula esperant a que se despulle per veure-li els atributs i la veritat és que deixen molt de peu a la imaginació. Bé, enganyo, gairebé totes les pel·lícules perquè en les espanyoles són bastant lletjos i extremament mariques fins a límits inhòspits: Javier Cámara, Jordi Vilches o la nova docu-sèrie El Pequeño Nicolàs en són un exemple de com de mal s'adapten.

Un altre exemple dramàtic són les típiques pel·lícules d'adolescents en edat d'experimentar en què d'una colla d'amics, sempre n'hi ha dos que mengen més càmera que la resta i que des d'un principi ja s'intueix que si són molt amics s'acabaran liant, i si no se traguen també (de fet jo crec que Harry Potter i Malfoy tenien alguna cosa). Una nit d'estiu (sembla que no hi ha més èpoques de l'any per aparellar-se), a la llum de la lluna la conversa i la situació evoluciona de tal manera que acaben traspassant la distància de seguretat i s'acaben donant la ressanta morrejada, però a diferència de les pel·lícules on els protagonistes són adults, aquí no hi ha escena de sexe. A continuació hi ha una sèrie de trobades i complicitats fins que circumstàncies de la vida, o simplement que la Terra dóna voltes al Sol i l'estiu s'acaba, es posa una distància que s'encarrega de fer aparèixer terceres persones, d'ambdós sexes, que trenquen la màgia i ho desgracien tot. Els finals són alternatius però dintre de les seues variants, sempre acaben com el rosari de l'Aurora. Exemples: Krampack, Little Ashes on Dalí i Lorca es descobreixen; Primer verano, etc. No hi ha cap amor d'adolescents que acabe bé, hòstia?

Cartell del film 'Going down in La-La Land'
 

El drama sacre, però, és el del típic adolescent que té dificultats econòmiques i a
banda és marica. La condició sexual i econòmica en principi no haurien d'anar agafades de la mà. Què no? Mentida! En estes pel·lícules sembla que els astres s'han alineat per fer que tot el món se pose d'acord per fer-li la vida impossible al protagonista fins afonar-lo en la més absoluta misèria. Candy, Heidi, Marco i Georgie al costat d'estos són uns aficionats. Desesperat, el destí fa que un dia rebi la proposta d'un home de més de 50 anys, que no és ni George Clooney ni Pierce Brosnan, que li proposa un favor sexual a canvi d'una quantitat modesta que no osa rebutjar. Quan arriba el moment de l'acte, el jovenet se repensa i s'hi nega, però sembla ser que el maduret no està disposat a deixar-lo escapar pel que si la presa no vol per voluntat, ho acabarà fent per la força. A continuació ve una escena de sexe bestial que deixa protagonista i espectador traumats per a tota la vida. El més greu és que si l'antagonista a sobre de fill de puta és un facinerós, no paga el polvo. L'única sortida que li queda al pobre adolescent és tirar-se al món de la droga o seguir prostituint-se fins que un dia arriba a la conclusió que porta una vida de merda en què l'única sortida que li queda és suïcidar-se. Això sí, per favor, entre què s'ho pensa i passa a l'acció no pot faltar la bateria de flashos del passat recordant tots los bons moments de la seua vida i les persones que l'han marcat, que a saber per què no el fan canviar d'idea.

Un altre gènere estès és el drama “de risc” o “prohibit”. Són films curts, d'entre 70 i 80 minuts, on l'argument està molt poc treballat, els actors són molt mediocres i l'únic propòsit que tenen és ensenyar dos tios morrejant-se i tenint escenes de sexe de cintura per amunt. Estan ambientades en contextos de situació extrema, acompanyats de matxos alfes homòfobs: una guerra, una presó, un camp de concentració nazi, la seu del PP del carrer Gènova o un seminari; i els protagonistes han de buscar-se mil i una formules per veure's d'amagat. El final sempre és el mateix: els amants són descoberts i castigats violentament fins a límits relacionats amb la mort. Quan s'acaba la peli estàs cabrejat i en ganes de cagar-te en la humanitat per haver gastat temps veient aquella porqueria només perquè era cine gai. Normalment la portada promet, però després la pel·lícula és decebedora. Jossi & Jagger n'és un clar exemple, dos homosexuals enmig d'una guerra.

Les úniques pel·lícules que fugen del dramatisme són les de comèdia que en la majoria de casos són tan absurdes que fan fins i tot bossar. El protagonista és un jove que ja ha sortit de l'armari i està acceptat per la comunitat, té un amic molt marica, “passiva gritona”, que perd oli i és insuportable i una millor amiga que li fa de Pepito Grillo, pija i també bastant insufrible. El jove s'enfrontarà a tots els estereotips i prejudicis que existeixen sobre el món homosexual: droga, sexe sense amor, trios, orgies, superficialitat, té una mare molt moderna que li fa de psicòloga, és guapo però només el volen per a follar, etc, amb la diferència que el que per a altres films és un drama, aquí és còmic i absurd. Després dels dos primers acudits ja vols que s'acabe la pel·lícula. Al final el protagonista coneix un mosso, s'enrotllen i quan la cosa comença a quallar, apareix una tercera persona que fa que aquell feeling se'n vaigue a prendre pel cul. Els gais són una mica promiscus i els agrada anar de flor en flor, fins i tot si hi ha amor i estabilitat. Després de follar com a conills amb el nou pretendent, el protagonista no se sent realitzat ni psicològicament ni sexualment i necessita anar a buscar suc allí on sap que trobarà el bon pol·len. Llavors se n'adona que mentre ell feia la maricona, el seu antic pretendent s'havia espavilat pel seu compte i havia perdut el tren. Aquí qui no corre, vola. Al final, però, el director ho arregla tot i acaben junts. Són les úniques pelis de gais que tenen un final feliç, però són tan pastelons que seguir-les és tot un suplici.

I ja, per acabar, la gallina dels ous d'or del cine gai són les porno XY que, a diferència de les que són per a heterosexuals, acostumen a saltar-se falsos arguments, introduccions i parafernàlies i van per faena. Després d'un pantallasso amb títol cutre de presentació, passa una cortineta i ja trobem als protagonistes en un context en plan Torrente i las pajillas, és a dir, una situació idíl·lica per fotre un clau: enmig d'un bosc, asseguts en un llit, en un gimnàs a punt de dutxar-se… Deixeu córrer la imaginació que qualsevol lloc és bo. No es diuen ni hola, que allí ja saben al que van. A partir d'aquí el coit dura entre 20 i 50 minuts en què es canvien postures fins que acaben en una correguda monstruosa. La creativitat de la pel·lícula depèn de l'inspirat que estiguen els actors i les mescles originals del director amb els protagonistes: nombre d'actors, edat, pes, procedència, si follen a pèl i si els actors són professionals coneguts o amateurs. Normalment les pàgines dedicades al porno gai ja tenen un motor de cerca on tu introdueixes el que t'agrada i te fa una acurada selecció de vídeos. Pareix mentida, però al final l'argument no és el que li dóna l'èxit a la pel·lícula, sinó la qualitat de la imatge durant el polvo i els actors (no és el mateix veure-ho pixel·lat que en HD, depèn de l'ampli de banda que tingueu contractat i l'antivirus).

El món que dóna el cine gai no és gratuït, alguns podrien dir que és un reflex de la realitat. Aquí qui no ha tingut un amor d'estiu dramàtic no és ningú. Qui sap si els estereotips que s'atribueixen al món homosexual estan en gran part influenciats pel cinema. Sigue com sigue, amb esta merda de cine en què tot és sexe, drama i una mica de catxondeo absurd, què podem esperar? I molts us preguntareu, què va passar al final amb Maria i BrokeBack Mountain? L'esperada escena de sexe va arribar 30 minuts després de començar la pel·lícula, i quan la violació va començar (permeteu-me la llibertat de jutjar-ho d'esta manera ja que follar a pèl i sense lubricant tinc entès que fa mal), ma iaia va dir: “Mare de Déu senyor” i va canviar de cadena a “La Nória”. Tot i que tampoc cal ser hipòcrites, els maricons quan mirem una peli d'estes característiques, a menys que el protagonista sigue lleig com un pecat,  al que menys parem l’atenció és amb l'argument.