El duel Sabaté-Mur esclata a Vilalba

Joan Sabaté i Marc Mur van seure junts al debat convidats per l'ANC de Vilalba dels Arcs. Foto: Sofia Cabanes

Queia el sol entre les muntanyes al Far West de l’Ebre. Només el brunzit de les aspes dels molins de vent vaticinava el duel en una tranquil·la Vilalba dels Arcs.

L’Assemblea Nacional Catalana del poble es preparava anit dissabte per a un dels seus actes més memorables. Els convidats començaven a arribar al Casal del poble. El senador Joan Sabaté era un dels primers. A punt per començar, arribava l’alcalde de Flix, Marc Mur. L’ANC local els havia convidat, juntament amb el president de la federació d’ERC a l’Ebre, Gervasi Aspa i el president de la fundació CATmón i responsable de relacions internacionals a CDC, el reusenc Víctor Tarradellas, per participar en un debat sobre el procés català cap a la independència al casal del poble.

Un debat d’alt nivell, per a un escenari poc habitual. I pels noms, qui més qui menys sabia que el que es lliuraria aquell vespre en un poble de la Terra Alta, seria alguna cosa més que un debat sobre la independència. Des de la imposició de la gestora a en el sí del PSC a les Terres de l’Ebre que no s'habien intercanviat més de 2 frases cara a cara. Per això es percebia la fressa de sables. O l’espetec dels revòlvers ben netejats per a l’ocasió. Vilalba estava a punt de viure el duel més esperat entre dos dels cowboys socialistes que millor personalitzen la crisi viu el PSC, l’un alineat amb la direcció, l’altre, ja fora del partit després de 25 anys de militància .

Sabaté acudia a la cita sabent que no correria en una plaça fàcil i el debat començava fort. "Vol que Catalunya esdevingua un estat? En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?", preguntava la moderadora, la periodista d'este diari, Sílvia Berbís. El senador responia "no" i "no". I pronunciava per primer cop el que seria el seu mantra durant tot el debat. "El socialistes estem per una consulta legal i pactada", al mateix temps que defensava la idea d’un Estat federal.

"Està clar que el posicionament actual de la direcció, almenys s’ha d’agrair, és clar i diàfan, però penso que molts socialistes, entre els quals m’hi incloc, pensen que la resposta ha de ser sí  i sí  i que a més ens agradaria que el PSC hagués tingut una altra posició, com a mínim sobre el dret a decidir". Era el primer dispar de Mur, a tocar. "L’Estat espanyol, no pot haver estat federal per què a l’altra part no hi ha ningú que la vulgue. Tampoc pot haver consulta legal i pactada per què a l’altra part no la vol ningú", arremetia Aspa, per la seua banda. Mentre Tarradellas afegia "És impossible un estat federal. El darrer federalista va ser Maragall i el PSC se’l va carregar".

"Som 3 a 1 però intentaré mantenir la dignitat", Sabaté s’ho veia avenir. El que no semblava, a priori, era que Gervasi Aspa i Víctor Tarradellas, acabarien convertint-se gairebé, en espectadors de luxe en un microcosmos, públic inclòs, que acabaria reproduïnt a petita escala les vicissituds que viu la formació socialista, entre aquells que ja se n’han cansat de línia oficial del partit i els que continuen fent-hi costat.

"Tot partit té les seues discrepàncies, però al seus congressos se prenen les decisions. No ens hem desdit del dret a decidir, sempre hem dit que fos pactat i legal. I insistim en esta necessitat", reiterava Sabaté qui, al mateix temps apuntava: "Quin és el subjecte sobirà? Es respectaria el dret dels ciutadans algueresos o metropolitans,... si votessen que no a la consulta?".

Mur, agafava el guant per llençar un nou obús. "Sabaté ha dixat clar que Catalunya no és un subjecte polític sobirà. Esta és la principal diferència, nosaltres pensem que sí". "Al juliol de 2010, quan Joan Sabaté era president de la Federació del PSC a l’Ebre vaig rebre un missatge del partit per anar a la manifestació a Barcelona amb el lema, Som una Nacio Tenim dret a Decidir . Penso que si ho érem llavors també ho som ara.
El PSC sempre havia estat al costat del catalanisme, ens sap greu que això s’haja anat difuminant a poc a poc. El Partit dels Socialistes, entre el país i el PSOE, entre dos novies, n’ha triat una”, lamentava Mur.

Tant valia la temàtica que abordés el debat. Calia tractar en aquell moment les causes que han dut la ciutadania a la posició actual, però la música d’Ennio Morricone feia estona que sonava de fons. Allò, com en els millors westerns , era cosa de dos.

"Hi ha hagut situacions i greuges. On està el greuge? No tant en el que es va tocar, sinó en el fet que es toqués. Va ser un estatut votat al Parlament. Portat a les Corts, refrendat pel poble de Catalunya i modificat pel TC", una situació que el senador va qualificar com a "molt greu". A la qual cosa, sense treure-li la raó, Mur, va afegir, "Tenim també una sèrie de coses que van amb el nostre ADN. Quan pensem en un president pensem en Mas i no amb Rajoy, quan pensem en un himne ho fem amb els segadors, quan pensen en policia pensem en els Mossos,... Després venen també una sèrie de detonants", apuntava l’alcalde de Flix.

"Si ens posem en els temes identitaris, els risc poden les polítiques uniformitzadores.
Catalunya té una identitat, però també és diversa", aportava Sabaté, sense esperar la nova galtada que li propinaria Mur: "m’agraden les al·lusions a la diversitat. Està molt bé, al país a l’estat i també dins del partit. Perquè hi ha gent que demana pluralitat i diversitat des de fora, però dins no l’apliquen. No ho dic per tu, però passa".

"Sabaté, està enfadat amb Catalunya?"

I quan semblava que tot estava dat i beneït, el públic feia més d’una hora que s’havia anat carregant de munició. Va ser l’últim assalt de la nit i, a per la deriva que va prendre, la situació podria qualificar-se pel que els castellans han batejar com “ una merienda de negros ”.

"Sento una profunda pena del que diu el PSC, per lo que ha dit este senyor, que no dixa avançar el debat i personalment m’importa un pito lo que pensa el PSC en una cosa o altra. S’han tret la mascara. Negar la condició històrica de més de 1.000 anys de Catalunya em sembla mot greu", va amollar una noia jove d’entre el públic, que després revelaria formar part d’una família històricament votant de la UPTA.

"Lamento l'opinió d’esta persona. Ser catalanista no vol dir ser independentista, jo també lamento molt la seua opinió", va respondre Sabaté.

La següent, una mestra del poble, menys impetuosa, però igualment contundent, tampoc es va estar de dir: "No m’agrada com treballa el PSC, és basic i imprescindible que s’ajunte amb el dret a decidir. Respecto a Joan i el conec. Però avui he posat la tele i un dirigent del seu partit al País Basc m’ha insultat. No sóc antiga ni rància i no vull tornar al s.XIX. El PSC hauria de donar un altre missatge i li està fent el joc al PP. Ho trobo fatal. Que el PSC se sume al pacte del dret a decidir i que vote no . Ho trobaria perfecte, però que s’hi sume".

"El PSC no és el culpable de tot", es defensava el senador, "i no dubtem de la nostra catalanitat. Estem per la consulta legal i acordada". "Però això no va a cap banda, Joan" li reblava la mestra des del públic, entre els murmuris de la gent. "No accepto este pim-pam-pum" , lamentava un Sabaté cada cop més vehement.

Un altre senyor li etzibava: "Els socialistes no heu garantit res, perquè a Madrid vos ho tomben tot. Per respecte, els socialistes haurien de dir que es vote. Sabeu que el que dieu és mentida. Feu alguna cosa per a què puguem votar".

"Sabaté, està enfadat amb Catalunya?", interpel·lava una altra dona, que feia estona que li tenia ganes, des de la primera fila. "Ja li he dit 14 vegades", responia un Sabaté visiblement enutjat per la situació. "No mareges la perdiu", insistia l’altra.

Fins que, amb ànim de contrastar la situació, una de les supporters  del senador, que havia pujat amb un grup de companys de partit des de Tortosa, va prendre la paraula. "Jo sóc socialista i amb molta honra. Dixaré de ser socialista quan se perguen tots els drets socials. Voldria saber com quedaran, les pensions, la sanitat, tot allò que mos importa. Però ningú surt a defensar això".

"El que jo vull és que el senyor sabaté m’explique que mos passarà si mos quedem a espanya", afegia, de nou, el senyor d'abans, que al mateix temps lamentava que els partits favorables a la consulta no hagen estat capaços de fer una llista conjunta a les europees.

Ja a les acaballes, Mur va tornar a agafar la paraula. "Ja sé que Joan s’enfada si ho dic", continuava el secretari de l’AMI, mentre l’altre li responia que simplement havia parlat amb vehemència, "però no sols esteu en contra del dret a decidir, sinó que treballeu en contra. I això s’ha de dir i no passa res".

Va ser la gota que va fer vessar el vas per què una altra de les supporters  del senador, la portaveu del socialistes a Bítem, Tere Castellà, li reblés a Mur, des del públic, visiblement enfadada. "Tu ja no estàs al PSC, dixa el PSC tranquil, hòstia". "El dimarts hagués fet 25 anys que estic al PSC i ara hi ha gent del PSC que no vol ni que parle, doncs no ho penso fer. Espero que això nomes sigue un accident", va respondre Mur, amb aplaudiment del públic inclòs.

La mestra, novament va afegir: "Jo no sóc socialista, però voldria que algú me digués que és ser socialista". Segurament molta gent del públic, -on també s’hi va deixar veure el líder de la UPTA i alcalde de Batea, Joaquim Paladella o l'alcalde de Corbera, Antonio Álvarez- li hauria pogut respondre. Acabat el debat i fent baixar ja l’emoció  entre un petit piscolabis preparat per l’ANC, algunes persones anònimes del públic van dirigir-se a Mur, per explicar-li que fins fa no gaire també havien sigut votants del PSC, molts de la UPTA a les municipals.

Llavors, ja havia caigut del tot la tarda a Vilalba. Ressonaven encara algunes notes d'un assaig de banda pel Casal on acabava de produir-se un dels episodis més eloqüents de l'atzucac en el que està immers un partit històric. Una de les conseqüències, també, del procés català. La calma retornada, però, era només una aparença. La tempesta política seguix ben aferrada al PSC.