Vicent Fibla: «Viure i no tenir accés a la cultura és igual de trist que morir»

L’Eufònic ha estat un dels únics festivals en sobreviure este estiu. El seu director, el rapitenc Vicent Fibla, ha celebrat contra tot prognòstic la novena edició del famós esdeveniment cultural. Pot ser perquè tal com ell explica, l’Eufònic es tracta de molt més que un festival: engloba música, arts visuals, tecnologia, performance i integració en el paisatge de les Terres de l’Ebre. Este és el secret per a què la seua proposta, que acostuma a assolir el ‘sold out’ en cada una de les seues edicions, sobreviisque a una quarantena i una pandèmia mundial.
 
Com valora esta edició?
Bé, molt bé. Va costar bastant, perquè en estes condicions tot resulta complicadíssim. S’ha de seguir unes normes i uns protocols que comprometen el procés. Al mateix temps, també ens hem estrenat en un espai nou, on fa temps volíem iniciar projectes. Per tant es tracta d’una combinació de molts assumptes: espais nous, protocols, cues, ordre, acomodar a la gent a l’ambient… Però tot ha sortit molt bé, està tot ple, gairebé tot sold out. Hem aixecat el projecte contra tot pronòstic. Quan totes les forces et diuen “no pots fer res, és impossible”, nosaltres diem “sí, sí, sí!” Ho farem bé i serem estrictes i alemanys. Deixarem de ser mediterranis i ens posarem alemanys. I així ho hem aconseguit.
 
Quina ha estat la part més difícil de readaptar tot el festival a les circumstàncies?
N’hi ha un munt. La muntanya russa comença el 15 de març, el dia que arriba la quarantena. Passes per diferents etapes: primer acceptes que no es farà res i t'enfonses. Després veus possibilitats, però tot seguit tornes a veure-ho inassolible, i després un altre cop creus en el sí. Quan tot progressava cap a una fase 1, 2, 3 vam veure esperança. Tot i que al setembre o octubre passarà el que passarà i serà un desastre tot, ens ho podem imaginar. La part més difícil ha sigut posar en marxa el programa i anar canviant les coses durant el transcurs. Tot ha estat ple d’incerteses i canvis d’última hora.
 
N’extreu alguna part positiva?
La part bona és que ara la gent està oberta als canvis. Abans canviar una cosa de lloc, dia o hora, era molt complicat. En canvi, ara la gent entenen que si replanteges allò ja establert és perquè hi ha un motiu darrere. He hagut de fer un total de deu programacions, per a totes les possibilitats d’escenari, des del pitjor al millor, des d’una fase 1 on s’ha de renunciar a gairebé tot, fins a les circumstàncies actuals. Ha donat molta feina, és clar, hi ha moltíssima gent treballant rere el festival per a fer-ho possible.
 
El fet que no siga només un festival de música, sinó que s’engloba diverses disciplines artístiques, entre les quals és molt important la integració en l’espai, fa que resulte més difícil o més flexible a l’hora de fer canvis?
Té més possibilitats d’adaptació, però no vol dir que siga una feina fàcil quan arriben estes limitacions. L’Eufònic no és només música, també són art sonor, arts digitals, i passadissos artístics. Jo vaig arribar a la conclusió que podria tirar-ho endavant, crear una instal·lació artística on entren deu persones, toquen cinc, i entre ells passen diverses coses. Ara a l’Església Nova i la Glorieta de les escoles hi ha la part musical, i al mercat, on sempre s’havia integrat esta part musical, hi ha una instal·lació artística. Tot això són canvis possibles perquè l’Eufònic no té una forma fixa. Pot ser l’any que ve les instal·lacions poden ser una carrossa que passa pel carrer St Isidre.
 
Nuno Vicente ha escollit els antics escorxadors d’Amposta per realitzar el seu videoassaig i la madrilenya Marta Verde el Castell d’Ulldecona per fer la seua exposició d’imatges. Les zones rurals li han guanyat la partida als entorns urbans, en estos temps?
Sempre ens han interessat molt este tipus d’espais singulars. L’Eufònic ja incorpora este element rural, ja que estem a un poble. Evidentment la Ràpita no és un poble de mala mort, però és un poble. Tot això s’ha de portar cap a la part bona. L’Eufònic neix de positivar les mancances que pot tenir el poble: aquí pots anar d’un lloc a l'altre caminant, pel camí et pots perdre, passes pel Pepet i et pares allà a prendre alguna cosa. Li proposem a un artista treballar al castell d'Ulldecona, perquè és un espai que allí el senten molt seu, un símbol, com aquí a la Ràpita és el Santet i a Amposta és el pont. Ens atrau per defecte la idea d’instal·lacions singulars.
 
El festival s’ha fet alternant la meitat d’activitats presencials i l'altra online.
No es tracta de meitat i meitat, sinó que hi ha algunes activitats online, però fugint d’esta idea de la retransmissió de les coses. No volem col·locar una càmera i que el que passa presencialment es veja a través de youtube, sinó que són propostes creades per ser vistes només a través del streaming, perquè el lloc on es fan és inaccessible per una sèrie de motius: és un soterrani amagat on només caben dos persones o un lloc secret on has de caminar un bon tros a mitjanit per arribar. Durant el confinament ens vam acostumar a consumir moltes imatges i volíem seguir amb esta inèrcia des d’un punt de vista creatiu. Tenim més idees per a l’any que ve, més llocs on no pots accedir com a públic, però sí que pot haver-hi un artista per enviar allò cap a fora.

 
Vostés són reconeguts per tenir molts artistes internacionals de diverses parts del món. Enguany se us ha complicat la cosa i heu hagut d’apostar per artistes més locals, com ho valoreu?
No, molts no. Normalment a Eufònic solen ser 60% catalans, 20% espanyols i 20% internacionals. Este any simplement vam veure que no podíem dependre dels vols ni de les quarantenes. Alguns dels artistes internacionals que ja estaven aparaulats al febrer van haver de cancel·lar a la força perquè ningú sabia que passaria. Vam pensar que el millor era centrar-nos en artistes de kilòmetre 0, de proximitat, que poden arribar en tren i amb els quals es puguessen realitzar canvis si sorgien problemes. Hi ha hagut menys artistes que l’any passat, però tampoc molts menys, si l’any passat vam tenir 50, ara han estat uns 40, no canvia tant.
 
Han rebut suport de les institucions?
Sí, la veritat és que sí i això és molt d’agrair en un moment de pànic on la gent es posa nerviosa de seguida i apareixen rebrots en diferents llocs. Hem insistit molt en el fet que ho faríem seguint la normativa i garantint segurança. És una llàstima que les coses es cancel·len, perquè hi ha molta gent treballant darrere, i en això almenys, les institucions les hem tingut de costat, sobretot l’Ajuntament de la Ràpita, que és el principal, després l’Ajuntament d’Amposta i també a la Generalitat de Catalunya.
 
Ha comentat que la resposta del públic ha estat molt bona tot i les circumstàncies. Quin és el perfil del públic que acostuma a atraure este festival?
És una barreja d’edats, procedències i interessos molt curiós, la qual cosa m’agrada molt. És veritat que de públic jove en tenim menys. De fet m’agradaria que hi hagués més barreja, no només de públic, sinó també d’artistes. Que pugues tenir a Enric Cassasses, un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 70 anys, i al mateix a 0phil o Rakky Ripper, que fan trap i tenen 20 i tants anys, és molt xulo, i fa que el públic siga molt variat. Una altra cosa és poder arribar a tots estos públics. Hi ha gent gran que encara pensa que l’Eufònic és només música techno, però no: hi ha Tarta Relena, Margalí Sale… Un festival ha de ser un calaix on hi ha coses per descobrir. Si només vas a veure el que t’interessa et pots quedar estancat. El bonic és anar a veure una cosa que no saps si t’agradarà o no: t’estan descobrint un món, t’estan obrint una porta.
 
Ha parlat de Rakky Ripper, i el festival també ha acollit la fase final del Trap Kids, un concurs de trap adolescent. Això obre més les portes cap al públic jove?
Sí, sí, això també era una cosa que teníem moltes ganes de poder fer. Trap Kids és un concurs on han vingut Jove Dry, Massaviu, Lluc Planas... Gent que ho estan petant a tot arreu. Això provoca una onada de fans de 16 anys. No hi ha cap xica que s’haja presentat al concurs i això és una molt mala notícia. Ja sabem que el trap tira molt cap als nois, perquè ve del món del Hip Hop però és una llàstima. No és gent seleccionada de les Terres de l’Ebre, perquè això no és Eurovisión, on n’hi ha un de cada zona. És gent que es presenta, reben un premi i també està integrada este idea d’academy: es donen eines als participants per perfeccionar el seu estil amb productors i especialistes que t’ajuden amb els efectes sonors.
 
Al concurs no s’ha presentat cap noia, però pel que he vist vostés sí que tenen molt en compte contractar un bon percentatge d’artistes femenines.
Ens surt de manera natural. No és una selecció forçada. Si fos un festival de Heavy Metal, seria molt difícil portar dones, i sempre seria la mateixa banda que toca per tot. Però este és un festival tan poc ortodox, que sempre hi ha moltes dones d'una manera natural. Tarta Relena, Odina, Lume... A nosaltres no ens ha passat mai de no tenir equitat, pot ser perquè també no tenim un rang estilístic molt marcat, on t’has de centrar. Si el tens, és diferent, però a nosaltres ens interessen moltes coses de música. A més té sentit, tenim una obertura de mires molt gran, ens interessa tant la música que ens dóna igual que siguen homes o dones.
 
Acostumen a arriscar molt i apostar per l’experimentació. Quina diria que ha estat l’aposta més arriscada d’enguany?
Delicat, però trobo que va ser la teleacció de Ferran Fages i Carme Torrent. Una performance de dansa que juga amb la idea de l’espai en una zona opressiva i humida, que no està pensada perquè hi haja gent. Va ser una experiència dura. Molt sec, molt fosc, molt obscur. Però podem tenir això i a Magalí Sare. No ho percebem incompatible, perquè Magalí Sare té una veu estupenda, el disc està fet amb versions de cançons populars i acaba de fer un anunci d’Estrella Damm. Es pot passar de l'underground al mainstream en un moment, i no passa res. Pensar estes coses estan oposades, és un error. Ho deixa clar qualsevol Rosalia del món, els plans es combinen entre ells d’una manera molt ràpida.

 
Des d’un punt de vista cultural s’hi han tractat diverses problemàtiques, com l’erosió del nostre territori després del temporal Glòria. Vivim en moments de molta fragilitat?
Tenim una forta connexió amb l’entorn i el paisatge. Un entorn entès no només com a flamencs i un cel bonic, també com a un context que implica plantejaments socials. El projecte d’Ilaria Sartori indaga en això i entrevista persones que han patit els efectes del temporal Glòria, que ningú se’n recorda d’ell, perquè això va ser al gener, i al març va arribar el coronavirus, i ja no existix ni Glòria, ni Delta destruït, ni res. Ens semblava molt interessant poder parlar d’això des d’un punt de vista creatiu, amb Ilaria, que és compositora i crea un mapa sonor amb el material.
 
Durant la pandèmia sembla que s’ha fet el possible per salvar-ho tot excepte la cultura. Encara hi ha persones que pensen que és prescindible?
La cultura mai és prescindible, igual que moltes altres coses. No es tracta de mirar que és més important i que menys. Evidentment menjar és importantíssim, si no et mors. Però viure i no tenir accés a la cultura és igual de trist que morir. Pensar que el primer que s’havia de fer era tancar els teatres i els cines és molt absurd. El que han de fer realment és mirar de quina manera és possible realitzar-ho. La cultura no pot ser sempre la primera a rebre, es dediquen molt pocs diners, això ho sabem tots, però enriquix la població, i la qualitat de vida que dóna és evident. Si al teu poble mai hi ha música o teatre, tu individualment et pots impregnar de coneixement, però el coneixement sense compartir-lo poques vegades és res. Del que es tracta és de col·lectivitzar, trobar-te.
 
Troba que tota la situació de la pandèmia causarà grans canvis a llarg termini en el paradigma cultural?
Seguríssim! Ja els ha causat. De moment ha causat una aturada: hi ha una sèrie de coses que no es poden fer. El problema és que potser vivíem per damunt de les nostres possibilitats, i hem de reconèixer-ho. Agafàvem moltíssims avions, per anar a Mallorca per a veure un festival, on hi havia un grup que també toca a Bilbao. Dinàmiques que creem i considerem normals. Potser no hem de fer tants viatges per veure tantes coses. No vol dir que ens haguem de quedar a casa, vol dir que hi ha formats que canviaran. Pot ser el Sónar en lloc de tenir X artistes, en tindrà la meitat. Ningú es pot plantejar festivals grans ara mateix, perquè ningú pot pensar que tot tornarà a ser el mateix. Això seria ficar-se una bena als ulls. Res tornarà a ser el mateix.
 
Hem de baixar el ritme col·lectivament?
Va haver-hi un moment en què cada província d’Espanya havia de tenir un museu, el van tenir i ara el 70% estan tancats perquè no tenen pressupost per fer res. Va haver-hi un moment en què cada província havia de tenir un aeroport, allí estan els aeroports tancats. Va haver un moment en què tots havien de tenir un festival gran amb mega artistes. És una idea que a Espanya és molt habitual, viure dintre de bombolles i per alimentar-ho han d'haver-hi molts diners pel mig, s’ha de moure molt de públic internacional i no és sostenible. És impossible que hi haja un Arenal Sound, tal com era. Els que es puguen adaptar perquè tenen coses a dir i són gent guai, ho faran i els altres tancaran igual que s’han tancat els aeroports i museus. La vida és així.