Estrella Martínez: «Estem preocupats perquè no sabem si serem capaços de tornar a emprendre la pandèmia»

La infermera Estrella Martínez, vocal de Col.legi d'Infermeres de Tarragona (CODITA) i pròxima candidata a degana en representació del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, ha rebut el Premi Talent a la Solidaritat que atorga la Cambra de Comerç de Barcelona, en representació de les 50.000 professionals d'infermeria de tot Catalunya que han estat a primera línia de la pandèmia. Martínez ha explicat a Aguaita.cat els reptes que ha hagut d’afrontar i com està gestionant la crisi sanitària com a directora d'Infermeria del Verge de la Cinta de Tortosa.

Felicitats pel Premi Talent 2020. Com el valora?

Em sento molt orgullosa de poder recollir este premi i que finalment la població i la societat reconega la labor que fan les infermeres.

El paper de la infermera des d'un punt de vista tradicional ha estat infravalorat al costat del doctor. Esta pandèmia pot suposar una ruptura amb això?

Sempre s’ha valorat molt més el paper del metge, que ha evolucionat al llarg de la història com la figura que cura els malalts. Però des que es va començar amb la carrera universitària d’infermeria, i cada vegada més, hem vist que som una disciplina i el que hem de fer és treballar, no només en un paper secundari, sinó al costat del metge i les altres professions, formant un equip. Crec que sí, esta pandèmia ha donat una mica la veu i ha reconegut el rol que juguem les infermeres en la cura de les persones.

Com a directora d’Infermeria de l’Hospital Verge de la Cinta gestiona un total de 500 professionals sanitaris. Molta responsabilitat.

Sí, aproximadament som més de 500 professionals i engloben diferents categories: infermeres, auxiliars, zeladors, tècnics de laboratori, fisioterapeutes, llevadores, etc. És moltíssima responsabilitat, perquè són el volum més alt de sanitaris.

Heu participat recentment en un programa especial a TV3 parlant sobre la gestió de la pandèmia, on va recalcar la necessitat d’agilització entre funcions i unitats. Com han gestionat este procés de reorganització?

No ha sigut gens fàcil. Ha estat, més ben aviat, molt difícil i estressant, sobretot perquè els hospitals són ens molt jerarquitzats i quadriculats. Les unitats estaven molt ben estructurades i organitzades, i ha estat un repte fer este moviment de persones. És un punt d’inflexió, i ara cada vegada més anirà existint tot per àrees, per complexitat de tipus de pacients i no només per la patologia, com fins ara. Es gestionava tot molt segons els serveis mèdics. Això comença a canviar una mica, serà molt més transversal.

Com s’han adaptat els professionals a estos canvis?

Que els professionals gestionen els pacients en àrees que desconeixen ha provocat també una necessitat de formació afegida a infermeres, sobretot, perquè no estan habituades, no és la seva cura habitual este tipus de pacients. I això el que provoca és que contínuament havies d’estar formant a la gent en temps express perquè poguessen donar atenció als pacients de la forma més segura. Ha sigut complicat. Crec que hem après i probablement per a la pròxima ona que vindrà al període de la grip ho farem molt més àgil.

Qualsevol infermera pot tractar amb un pacient en estat crític, o es necessiten unes aptituds especials?

Les infermeres de crítics són les infermeres més especialitzades i amb més competències de tots els centres hospitalaris. No tothom servix. Tu agafes una infermera recent d’acabar els estudis i si no ha passat un període de pràctiques i formació expres en estes unitats no poden treballar-hi. Estes competències s’adquirixen amb molt de temps i molta formació i és complicat tindre una bona infermera d’estes característiques en les unitats adequades. A més a més, una UCI o un pacient crític no només respon a una especialitat. Hi ha pacients respiratoris, postquirúrgics… Múltiples especialitats, però en estat crític. Costa, costa molt formar una infermera en estes competències.

Molta gent ha hagut de passar la malaltia o fins i tot morir, allunyada dels familiars. Com es lidia amb esta càrrega emocional?

Doncs també és un punt complicat. Jo sempre advoco perquè hi haja la figura dels psicòlegs entre els professionals, així com per als pacients ingressats. Acompanyar als pacients ha recaigut sobretot en el professional d’infermeria. És molt difícil tornar a casa amb esta càrrega emocional, d’haver estat atenent pacients aïllats, molt lluny de les seues famílies… Les famílies demanant-te saber com estan els seus familiars… Tot això sempre recau en la figura de la infermera. Ho gestiones amb les eines que has anat aprenent al llarg de tota la teua vida, durant tota la teua experiència professional.

Què és el que ha trobat més en falta durant estos mesos? Més personal, més protecció, més materials, que es demane més la vostra opinió…?

Aquí s’ha tingut molt en compte la figura de la infermera. Hem estat en totes les reunions i comissions de crisis. Possiblement el que hem necessitat més a les Terres de l’Ebre ha sigut saber que tindrem tots els equipaments necessaris per si havíem d’atendre molts de pacients en estat crític. Este punt ens ha estressat bastant. Hem tingut sort perquè ens vam confinar i la població va fer molt bé per no tindre molts casos. Això ens ha permès gestionar la pandèmia molt bé aquí. D’entrada crec que no van fer falta professionals i van fer falta EPIS. Evidentment, estem en un punt de Catalunya que tenim menys de tot i es nota. Tenim equipaments obsolets, és un gran necessitat i des de fa molts anys que s’està demandant. Espero que este siga un dels punts que la pandèmia siga capaç de proporcionar.

Quina és la situació actual a l’Hospital de Tortosa, respecte al virus?

Ara a l’hospital tenim alguns pacients ingressats a l'UCI i alguns ingressats a la unitat COVID , la planta de medicina interna dedicada únicament per a ells. Encara que ara el punt més fatídic està en l'atenció primària, que ha de seguir bastants casos a domicili. Cada dia surten casos nous, cada dia hi ha rebrots. Això és el que hem de ser capaços d'aturar entre tots per a que no es col·lapse de nou l’hospital, que suposaria llavors un punt crític al nostre territori.

Hi ha por a la tornada a l’escola i als possibles rebots que se’n poden derivar?

La tornada als col·legis és un punt candent. Jo com a mare de família penso que serà una situació molt complicada perquè és difícil que els xiquets, o inclús adolescents, mantinguen les distàncies. Si ja ens és complicat als adults, als infants encara més. A veure com es gestiona, crec que serà complicat, però els professors i les escoles faran tot el possible per tenir una tornada tal com cal, sense grans problemes. I les infermeres estaran al costat de l'educació en el que necessiten, per poder ajudar a organitzar, assessorar o el que calga. Perquè la tornada al col·legi siga organitzada i controlada.

També es va comentar, en algun moment del programa de TV3, que el personal sanitari no són herois, sinó professionals amb mancances i necessitats. Hi està d’acord?

Per una banda els sanitaris agraïm a la població i la societat tot este suport que hem tingut. Però és cert que tal com van dir no som herois, és la nostra professió i és la nostra raó de ser. Llavors l'agraïment queda, l'agraïment es dóna, però a partir d’aquí és la nostra tasca existencial. Com passa amb els bombers. Som servidors públics, i és el que toca. Estic totalment d’acord amb el que va dir el Doctor Bonaventura Clotet, no som herois, som persones, treballadors al servei de la societat.

Després dels aplaudiments i les ovacions, sembla que molta gent ja se n’ha oblidat. Com us  sentiu quan per la TV veieu conductes irresponsables, festes clandestines…?

Jo sempre he pensat que som mediterranis, llatins, i en això som diferents dels nòrdics, que fan les coses molt més controlades o els orientals que són molt disciplinats. Jo crec que a nivell personal ja es veia venir que tot això passaria de cara a l’estiu i crec que de cara a l’hivern, de la mateixa manera, la societat tornarà, sense que hi haja un confinament, a autoconfinar-se quan vegen que ve la grip, que tornen els rebrots… La gent serà capaç de continuar amb esta disciplina, d’intentar la mínima mobilitat. Penso que és cosa de tots. Els sanitaris sols no podem lluitar contra això, els professors tot sols tampoc poden, i els polítics tampoc. Ha de ser una tasca de societat. Clar que ens sentim… preocupats. Ens sentim preocupats perquè no sabem si serem capaços de tornar a emprendre la pandèmia, perquè els professionals sanitaris estan molt cansats d’atendre contínuament a este tipus de pacients. Sembla que mai s’acaba i ja tornes a començar altra vegada. Però crec que entre tots serem capaços, al final, de poder fer les coses ben fetes.

Suposo que has vist les imatges de com fa uns dies milers de persones es van manifestar a Madrid, en contra de les mesures de seguretat. Quina opinió li mereix?

Penso que és el reflex de la societat que tenim, una mostra més de la incultura de la població. Això al final provoca un problema de salut pública, i per tant s’hauria de ser més estricte i penalitzar severament, perquè portarà conseqüències greus. Aquí cadascú ha de fer el seu paper i en este cas els que manen han de prendre mesures per evitar-ho. Si la gent estem complint totes les mesures possibles per evitar la pandèmia i els rebrots, i després esta mena d’events s’autoritzen sense que hi haja cap penalització… En fi, un reflex més de la societat en què vivim, el que som tots plegats.

Després de tot això, quines demandes faria al govern per millorar la situació dels sanitaris a llarg termini?

El primer que demanaria a la Conselleria de Sanitat, i a la Generalitat en concret, és que invertir en sanitat és invertir en les persones, invertir en la població, en Catalunya. No es pot deixar de banda. Sabem que la sanitat és cara però això també repercutix en una economia sana de la població. Per tant, sí que demano que facen l’esforç possible per dotar la sanitat d’equipaments nous. Demano complir la ràtio infermera-pacient. Ha sortit ara un estudi al The Lancet que diu que en els països que més infermeres han tingut per habitant hi ha hagut menys morts per COVID. Fan falta moltes infermeres per estar al costat de les persones: dels pacients i de la gent sana. Estos són els dos punts on s’ha d’invertir més. D’altra banda també ampliar les places universitàries de professionals sanitaris perquè hi ha una mancança generalitzada de metges, infermeres… Això crec que ho han de gestionar ells.